Avui, em permetreu que vos escrigui una rondalla, ja sé que no arrib a la sola dels peus de les rondalles de Mn. Alcover, però, aquesta com totes, al darrera ens volen donar un missatge. Perdonau algunes expressions, però les rondalles, són rondalles…

Això era i no era…

Heu de creure i pensar i pensar i…

Hi havia una vegada, a una finca de la nostra Serra de Tramuntana, dos germans, que s’estimaven en deliri, amos de dita finca. Ja no eren jovenets, n’havien vistes de verdes i de madures. Els Senyors de  la finca els apreciaven molt, perquè estimaven la finca com si fos seva. Tot ho duien a mitges, excepte una trutja, que era “sa trutja des Senyor”. Pareixia que només feien feina per “Sa trutja des Senyor” . La cuidaven com si fos una al·lota guapa, la tenien gelosa, Jesús i que feia d’anys que era a la finca.

I heu de creure i pensar i… que passaren una temporada que hi hagué molta rusca, però de moment no se’n temien perquè podien viure de rendes. Aquella finca era esplendorosa, donava moltes bones anyades, i els missatges que hi vivien i hi feien feina estaven contents dels seus amos perquè els tractaven bé. Però la cosa canvià.

Com que la música que sonava per la finca ja no era la de complantes, sinó de les panxes, els amos decidiren posar fil a l’agulla i poder deixar de passar fam, ni que fos per una sola, però bona menjada.

Havien hagut de matar tot l’aviram i tot el porquin, excepte “sa trutja des Senyor”. Tot ja s’ho havien menjat i era hora de prendre massions.

El germà major va pensar que allò millor era matar l’única trutja que els quedava, i poder fer matances i així tenir per una temporadeta. El Senyor ho entendria.  De fet ells l’havien alimentada tants d’anys…

El germà petit va decidir que el millor que podien fer era dur la trutja al verro de la finca del costat i poder tenir porcellins i després poder-los matar i poder-ne menjar una bona temporada.

Els dos amos es reuniren, cadascú amb la seva idea del que havien de fer amb “la trutja des Senyor”. I tots dos varen dir el que pensaven. Però cap dels dos va estar d’acord amb el que pensava l’altre, i no en voleu sentir de crits i renou, garrotades i remeu-los que feien. Cap dels dos va amollar

– Jo som es major i he arribat abans que tu, aquí!
– Idó, jo fa tants d’anys que hi som i faig el que vull!
– Jo comand!
– En Pep merda, comandes tu!
– He fet més que tu, que encara dus la llet pels morros….
– El Senyor està de la meva banda!
– Merda per tu i es Senyor!

Passaren els dies i cada vegada que es topaven ja s’havien aferrat de valent i barramada ve, barramada va. Els missatges s’ho miraven d’un tros enfora per no rebre les conseqüències, i és que ningú d’ells sabia el perquè s’estaven barallant.

Com pot ser, que aquesta finca abans era un tros de cel, i ara fos un tros d’infern? Se demanaven els missatges. A poc a poc un grup dels missatges s’anaven fent enfora tant d’un com de l’altre, tot i que poc a poc n’hi havia d’altres que després d’espigolar el que passava als seus amos, es posaven d’un costat o de l’altre. I com no també entraren a dins la mateixa batalla que tenien els germans. Però les feines i la finca…

Poc a poc tant obsessionats estaven amb les seves idees que la finca va començar a decaure: ja no es collien les garroves, ni l’oliva. Els animals fugiren, excepte “la truja d’es Senyor”, que estava al seu corral. Però com que ningú li donava de menjar, un bon dia es va morir de fam. Llavors s’aturaren de barallar i cadascú se’n anà a ca seva. El qui va quedar amb so ____ a l’aire va ser el Senyor de la finca: ni amos, ni missatges, ni “sa seva trutja”. Al cel mos vegem tots plegats. Amén

PD. A vegades convé saber tenir una bona retirada, de les idees i del que faci falta, no sigui cosa que, com la rondalla, la trutja se’ns mori i no haurem fet ni matances, ni els porcellins naixeran. Déu mos guard d’un ja està fet!