Estimat padrí Manuel. Poques paraules puc dir avui i ara, quan fa sols unes hores que mhan donat la mala nova de la teva partida. Una fuita més que justificada i fins i tot jo gosaria dir que anunciada i desitjada. Sé cert que la paraula desitjar escarrufa sols sentir-la, però està escrita en el bon sentit de la paraula. El meu padrí de fonts, Manuel Casasnovas, va viure malalt els darrers 8 anys. Les anades i vingudes de lhospital a casa seva i de casa seva a lhospital, estaven a lordre del dia i el feren patir de valent: massa, fins al dia del seu darrer alè. A naixò, no hi ha dret. Si ja mai marriba a mi aquest moment, voldria dormir-me aviat per fer el somni més llarg de tots com més aviat millor.

Conegut per tothom, en Manuel Casasnovas, fou un home generós, humil, senzill i gran amic dels seus amics. La vida per ell era una bulla i gaudia dun caràcter francament envejable. Mai un mal moment, sempre bona cara, fins i tot en els pitjors dels seus darrers dies. Tenia amics per tot i els va guanyar essent simplement com era: un bon home. Duna lleialtat absoluta als seus: amics i família…  que va viure aferrat a la vida, per allò de donar molt i rebre poc.

Era un home de profunda fe cristiana. Era un home que tant en la seva malaltia, com abans, va fer bona aquella estrofa del poema per excel·lència  “Lo pi de Formentor” escrit pel prevere pollencí, Miquel Costa i Llobera, quan parlava i deia:

“Arbre, mon cor tenveja.
Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer,
regnar sobre laltura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura… Oh vida! Oh noble sort”

Així era en Manuel. Un lluitador que no es donava mai per vençut, i així ho va demostrar fins divendres passat, dia i hora de la seva mort.

La seva fita fou la que he dit: “lluitar contant i vèncer”, tot i que la malaltia el va trair, i li va fer perdre la partida com si fos un joc de truc, dòmino o escambrins…

Fa 20 anys decidí, juntament amb la seva esposa, traslladar la seva residència de Sóller al Molinar. El Molinar, ha estat per a tota la nostra família un lloc proper i estimat ja que els nostres avis Francisco i Josepa, el nostre oncle capellà Albert, ja difunt, foren ciutadans daquesta petita però entranyable barriada marinera.

Jo mateix hi vaig viure amb els meus avis una gran part de la meva infantesa jugant pel club, el passeig i  el “muro”, on feia o volia fer volar estels… Quins records més bells…

Fou pioner amb moltes coses. Recordo encara quan començà arreglant geleres a les botigues de casa seva. Tenc el record de veure la màquina dels gelats de Ca Na Galiona tombada a terra i el meu padrí fent proves i més proves per veure si larreglava. Així, fent feina, va aprendre lofici. Fou un home molt feiner. No li feia por res. Era entregat encoratjat i encoratjador.

Estic segur que al cel, on segur que avui ja reposa, no hi haurà pena, ans tot al contrari, hi haurà alegria. En Manuel era això: un solc dalegria per allà on passava i allà, en el descans etern, no serà manco. Ho sabeu veritat: festa i bulla. Això li agradava i així serà fins que el món sigui món.

Descansa en Pau padrí i amic. Vetlla per nosaltres i posa, com sempre has fet, el teu granet darena per fer de la vida dels demés, un camí ben llarg carregat dalegria i benaurança.

Gràcies a tots per acompanyar-nos en uns moments tant difícils.