La vida de Maria Fuster es va caracteritzar, segons la meva humil opinió, dins el més estricte compromís amb la seva família, la discreció que la caracteritzava i, sobre tot, una part d’humilitat que la feu valedora de la meva estima i de la de tothom.

Recordo encara a la meva infantesa, i ja de més gran, la imatge d’una dona entregada a tot, i que fou capaç d’assolir un paper molt i molt gran. Tremendament callada, discreta i austera, va viure per i amb els demés. Va dedicar uns anys importants de la seva joventut a cuidar el seu espòs, malalt fins que ens va deixar. Era una persona que no parlava per no fer mal. Mai una paraula més alta que l’altra. Mai un comentari més enllà del que corresponia… Un exemple dels que ja no en queden.

“Amunt ànima forta, traspassa la boirada…” Així definia Costa i Llobera a la seva poesia mítica per excel·lència, “Lo pi de Formentor”, a les persones de conviccions fermes i per elles dedicades a cuidar i ajudar als demés. Na Maria era sols això. Dins la seva discreció ja esmentada abans, una humil servidora de Déu i dels necessitats.

La recordo encara quan feien tan bona parella amb la seva germana Anita (Sa tia Anita de damunt es Coll), que ens va deixar fa ara un any o un poc més. Eren el blanc i el negre. Eren dues germanes tan distintes que  eres quasi iguals. Una sense l’altra eren dues persones coixes. Una decidida i l’altra massa pacient. La paciència de madò Maria era una virtut de vigilància cap al més dèbil per estar on fes falta al moment precís. Sols un batec o una necessitat, aquella dona rossa del Torrentó de Can Creveta ja volava per aguantar la caiguda.  Un àngel de la guarda…

“La paraula és plata i el silenci és or”, diu la dita popular, sempre la més sàvia de totes. Jo definiria amb aquestes  paraules la persona que ens ha deixat quasi sense dir res. Sense fer renou i tira a tira, massa poc a poc per un sofriment tant gran. Va fer del silenci l’or de la seva vida i de la paraula la fe dels demés i amb els demés…

La seva filla Antònia Maria, Xesc i Eduard Castañer, gendre i nét, rebeu una abraçada molt forta i gaudiu del conhort que ella ja no hi és, però que us ha estimat fins al darrer batec del seu cor. Per la resta de familiars, rebeu també el meu sentit condol.

El Torrentó de Can Creveta ja no duu quasi aigua. Mai més no tornarà a brollar. Ja no hi vivíeu feia anys però la terra estira i allò era ca vostra. Descansau en pau madò Maria.