Benvolguts amics i molt especialment la família Simarro-Marqués. Aquesta vegada sí que m’ha resultat difícil posar les mans damunt el teclat de l’ordinador per acomiadar a un amic, a un senyor, a don Joan Simarro.
Normalment tenc facilitat per traslladar, de manera escrita, els meus sentiments, però en aquest cas, el cap m’ha quedat bloquejat i les mans aturades amb el cor estret. La notícia de la pèrdua d’aquest amic estimat, m’ha fet sentir la tristor d’un cor perdut i, sobre tot, la pena de que cada dia se’ns apropa més el dia a tots.
Don Joan Simarro fou per a mi una de les persones a les que més he admirat per molts motius. Com podreu veure, el meu tractament cap a ell és de “Don” i ho és perquè aquest tractament la gent se’l guanya i no li pertoca ni per edat, ni per situació social ni econòmica. Don Joan era tot un senyor. Era un home que es vestia pels peus i de les poques persones que conec que no tenien a ningú ofès. La seva bonhomia i senyoriu el feren valedor del respecte dels demés però, sobre tot, perquè ell va saber tractar a tothom amb educació i respecte.
Mai una paraula més alta que l’altra, mai un gest ni un fet que pogués ferir susceptibilitats, mai un mal moment… mai, moltes coses i sempre moltes altres.
El recordo fent les seves passejades per damunt el moll amb les mans dins les butxaques i el puret a la boca. El recordo encara, fent aturades pensatives quan veia coses que li cridaven l’atenció. Quan ens trobàvem era un goig per mi perquè de ell i amb ell vaig aprendre moltes coses, sobre tot, a reposar el caràcter i comptar fins a cent abans d’obrir la boca en segons quines circumstàncies. Aquesta darrera cosa que tantes vegades parlàrem, Don Joan, li he de reconèixer que ho tenc francament difícil d’aplicar. Sols ho aconseguia quan em fixava en vostè i fins a un parell de dies després. Passat aquest temps de penitència, el caràcter em surt per qualque banda i a mi, per bé o per mal, em surt per la part de dir el que pens i com ho pens. Segurament ja és l’edat. Vostè no, vostè tenia ben clar que un home és amo dels seus fets i esclau de les seves paraules. Possiblement per això el vaig escoltar tant i el vaig tenir com exemple moltes vegades però ara, m’ha deixat. M’ha deixat i ens ha deixat en uns moments en els que la situació, humana, social, política, econòmica… més necessitava homes com vostè, que sabessin i fossin capaços de posar primer el cap i el cor, que no pas la butxaca o les paraules. Homes que, com he dit abans, es vestissin pels peus com vostè. Sempre podrem esperar un miracle però l’espera pot ser llarga i penosa. Les persones com vostè venien d’un temps que ja queda molt lluny del nostre, un temps que, malgrat jo ho voldria, mai més tornarà tot i que sempre ens quedarà l’esperança i la fe.
Ja no em queden paraules, tan sols dolor i pena. Ara sols puc abraçar-vos molt fort a tota la vostra família i amics, especialment a la vostra mare i als fills. Per tots i cada un de vosaltres, el meu condol i el reconeixement més profund per haver seguit els passos del vostre pare i espòs.
Descansi en pau don Joan. Aquí l’enyoram i l’enyorarem. Pregui per nosaltres com nosaltres ho feim per vostè. Fins sempre amic!
