Són exactament les 06’30 hores de dia 11 de juny. Just en fa tres que ha aclucat els ulls el conco en Juan, en Juan Palenzuela per donar més dades i situar els lectors al lloc on ens trobem. Ha estat una mort injusta, com totes, però la seva no ha estat directament proporcional al bé que ell havia fet en aquesta vida. Era un home prou conegut i estimat. Era un home d’aquells que ja no en queden.
Fou militar de professió i d’ell en tenc molts records donats els nostres lligams familiars. Recordo el pas de dies i dies amb la seva companyia, sempre disposat a estendre la mà als que el necessitàvem. Havien passat anys, molts, des que s’havia llicenciat de l’exèrcit, la Marina més concretament, i encara passaven en tiringa els soldats que venien a casa seva a visitar-lo quan passaven per Mallorca.
La seva passió eren però els infants. Record encara ara fa 18 anys quan va néixer la meva filla i en fa 13 el meu fill petit. En Joan, “es conco”, exercia de padrí, pare, mare… tot el dia dedicat a aquells nins, de petits i fins al dia dels seu darrer alè.
Hom pot saber fàcilment quan algú és bona gent o no. La prova és molt senzilla: si els infants senten passió per ell, mai falla, darrera aquesta persona hi ha un gran cor. En Juan era tot cor. Els nins, tots, l’estimaven. Conco, anem aquí; conco, anem allà; conco, vull això; conco, vull allò… Tant si plovia com si feia neu o amb un sol que xapava roques, el conco agafava i de cap a Plaça oallà on fos per donar felicitat a aquells infants. Era un sant home amb una humilitat mai vista.
Era germà de deu més ell. No tengueren una infància fàcil donat que la seva mare malauradament els va deixar molt joves. De ben jovenet ja va entrar a l’escola de “Flechas Navales” i d’allà va continuar la carrera de “torpedista” com deia ell amb orgull i goig.
Mai un mal moment, mai un no, mai una mala cara. Sempre de bon humor, una rialla i plena disposició a col·laborar. Un esperit inquiet del que tothom en guarda un molt bon record. No crec que jo conegui a ningú que no tengui algun enemic. “Es conco” no en tenia cap, ans tot al contrari, era un pou de gent que l’estimava per lo que he esmentat abans: ho donava tot a canvi de res.
Desacansa en pau, conco i amic. Ara els horabaixes ja no són que eren. Tu no hi ets i ens fas falta. Te trobam a faltar i ja mai més menjarem els teus pa amb oli, però has passat a millor vida i això ens alegra perquè no suportàvem veure’t patir. T’enyoram i estimam. Una besada.
