Corria l’any 1978 quan vaig arribar al Puig Major a fer el servei militar. Venia de Son Sant Joan i era el mes de setembre del mateix any. Vaig passar per un destí, la Policia Militar, i molt poc temps després vaig canviar de lloc dins el mateix destí. Vull dir que me feren caporal “furriel” de la mateixa Policia Militar.

Per suposat que jo, com tots els sollerics, coneixíem malgrat sols fos de vista o de sentir-los anomenar, tant per les seves facetes de militars com de professors de matemàtiques,  els famosos capitans, Joan Oliver i Manuel Marco. Al meu destí em va tocar estar a les ordres directes del que era aleshores capità Manuel Marco. Ell era el cap de l’esmentada Policia Militar i anys després fou el cap del Puig Major.

Al llarg dels mesos que vaig coincidir quasi cada dia amb ell, mes d’un any, al despatx quan venia a signar els serveis que jo prèviament havia preparat en la meva qualitat d’administratiu, sempre em va dispensar un tracte excepcional. Vàrem riure de valent i passàrem bons moments. Tenia sentit de la lleialtat i mai no va permetre que ningú fes cap injustícia a cap subordinat ni tampoc, que jo sàpiga, la va fer ell.  Era un home intel·ligent, ben educat, lletraferit, militar de carrera a l’escola d’oficials i sobretot bona persona.

Passaren els mesos i arribà el moment de jo deixar l’exèrcit i per tant partir del Puig Major cap a casa i a viure la vida real: trobar feina, la família, els problemes de la joventut… Volia oblidar el Puig Major perquè tot i haver fet el servei militar voluntari, no era més que una manera de fer a prop de casa teva, allò que t’obligaven a fer forçós i a més quasi sense cobrar.

Al marge d’allò que he dit, he d’afegir que també hi vaig conèixer molts bons amics i molt bona gent. Altres que no els vull ni recordar, com passa per tot.

En guardo un molt bon record. Mentre jo era allà Manuel Marco va ascendir a comandant i posteriorment passats uns anys a tinent coronel. La nostra amistat va continuar i sí, ho he de confessar, quasi diria jo que va reviscolar. De fet, dins els primers passos que vaig fer en el món del periodisme, vaig escriure, essent ell el cap de Puig Major, un reportatge publicat a “Diario de Mallorca” a tres pàgines, que duia com a títol: “Puig Major: ojos y oídos del Mediterráneo”. Aquell treball no era més que la feina que plegats havíem fet durant hores de troballes i documentació.

En “Manolo” com li déiem els amics, m’ho va agrair sempre però  un temps després, el dia de la patrona del Puig Major, la Verge de Loreto, ho va fer de manera oficial fent-me entrega d’una placa de reconeixement. Mai ningú no s’havia pres la molèstia de tan sols ni dir gràcies.

Podria contar moltes coses que vaig viure amb ell però sols me quedaré amb una que fou la darrera i més important per a mi. Un fet que va succeir. Un mal moment dels que en passam tots dins la vida. Un bon dia vaig rebre un correu electrònic d’en Manolo, demanant-me permís per cridar-me per telèfon i donar-me suport pel fet que he citat però no he descrit. Era en Manolo que, dins la seva senzillesa, humilitat i bonhomia, me volia fer costat, juntament amb la seva esposa Margalida i oferir-se per allò que me pogués servir. Era un gran amic. Era un persona amb principis cristians i sobre tot, amb ànim de servei als demés. De fet i sense fer-ne grans estridències, un cop jubilat  va dedicar anys a la presidència del Banc d’Aliments, entitat dedicada a ajudar als més desfavorits.

Així i aquest era en Manolo Marco: un senyor. Malgrat tot el que ell fa fer pels demés, nosaltres no poguérem fer res per ell i avui descansa al cel víctima d’una greu malaltia que li va llevar la vida quan encara volia fer camí, volia seguir ajudant als demés.

Va aixecar el vol com diu l’himne de l’Aviació a la seva primera estrofa: “Alcemos el vuelo, sobre el alto cielo…”.

Gràcies en nom de tots amic “capità Marco”. A la seva família: Margalida, Manolo i Tolo, us envio una forta abraçada i dono l’enhorabona per haver tingut la sort de compartir els vostres dies amb aquest gran espòs i millor  pare dels que ja no en queden.

Una abraçada.