Benvolguts amics que teniu ganes de llegir-me i, sobre tot, que estau disposats a donar-me una alegria cada vegada que un de vosaltres ho fa. Avui us parlaré d’una persona que sols no conec si la veig pel carrer vestida formalment. Sols tenc la seva imatge si va vestida de blanc, amb la roba del Joventut Mariana i porta el número 5 a l’esquena. És, ni més ni manco, la base de l’equip. És una persona que m’ha romput els esquemes i que, alhora, m’ha ensenyat molt i que d’ella vull aprendre. A més de dos, especialment els joves, els convendria prendre’n exemple.
Gabi és esportista professional i, dins la meva ignorància, crec que té la feina d’organitzar les jugades dins el partit, a més de les que jo pugui desconèixer que segur no són poques. Ja fa un grapat de setmanes que el meu fill Xavi i jo acudim al poliesportiu a veure jugar aquest equip que, dit sia de passada, ho fa de meravella.
L’espectacle comença, sense menysprear a ningú, quan surt a la pista la número 5, Gabi Ocete, que és la més menuda de totes. No és difícil quan t’acostes a persones que mesuren entre l’1’90 i els 2 metres. És la més petita però és la més gran. La seva disposició envers l’equip i l’entrega cap a la seva feina i les seves companyes, m’han semblat dignes d’elogi i d’exemple. No riu. Sols treballa de valent per amunt i per avall sense aturar. Es fica per allà on cap i per on no cap passa. Pensa, treballa, organitza, no atura. No té rival per gran que sigui. Dóna ordres, reparteix joc, agafa la seva feina de manera que sembla més una devoció que no pas una obligació. Sofreix, s’entrega, s’enfada amb ella mateixa i per ella mateixa. Lluita a matar i a morir. Pega fort a la pilota i si les coses no li surten bé, surt un crit de ràbia que es sent més enllà de les muntanyes de la nostra Vall. Quan l’equip decau, allà hi ha el l’ànim educat però ferm de na Gabi Ocete per aixecar la moral de tothom malgrat la seva estigui per terra. Tothom l’adora, tothom l’estima, tothom l’escolta, tothom la creu i tothom la respecta. És, sense lloc a dubtes, la líder de l’equip i no ho és pel lloc on juga, més bé per la seva actitud responsable i lluitadora que, avui en dia no s’estila gaire però que jo admir tant.
Tant de bo els joves d’avui tinguessin moltes Gabi Ocete per prendre exemple. Jo us recoman que aneu a la pista i la vegeu. Aprendreu molt d’ella però, sobre tot, aprendreu que la vida no és fàcil, que cada dia que passa és un dia perdut i que qui alguna cosa vol, molt li costa. Els anys que us esperen, amics més joves, seran difícils i d’una necessària implicació per part de tots. No bastarà esperar que arribi la sort, li haurem de sortir a camí i això sols es pot fer amb entrega, treball lideratge i abnegació. La resta són coverbos. Un bon amic meu deia: «Desgraciat de l’home que sap què ha de guanyar a final de mes», referint-se als assalariats. Fa anys tenia sentit aquesta frase, avui, malauradament, no és així. Avui no basta tenir una carrera o una feina, en tot has de ser el millor. La vida és una competició, un partit de bàsquet que sols el poden guanyar les persones lluitadores com la número 5 del Joventut Mariana que no espera que li arribi la pilota, la lluita, la treballa i la viu. Ella triomfarà perquè no espera, viu. Preniu-ne, prenguem-ne exemple tots i jo el primer.
Ànim Gabi. De tu podem aprendre molt. Jo no m’ho vull perdre i esper que els joves tampoc ho facin. Gràcies amiga desconeguda.
