La tècnica de construcció en pedra seca caracteritza la Serra de Tramuntana, molt especialment gràcies a la preponderància dels conreus estratificats per mitjà dels marges, una construcció que encara es manté viva gràcies a la tasca duita a terme pels margers. Joan Lorente Marroig -54- és un d’ells. Solleric d’arrel, deixà els estudis en finalitzar l’FP d’Administració per dedicar-se a una feina que els seus avantpassats ja practicaven amb mestratge.
Pregunta.- Per què escollí l’ofici de marger i des de quan s’hi dedica?
Resposta.- Fou gràcies a un conco meu -Salvador Lorente, germà de mon pare- que feia de marger i amb qui treballava els estius en què jo encara estudiava. Quan vaig finalitzar els estudis vaig decidir que la feina d’estiu es convertís en una feina permanent. Per això, d’ençà dels 16 anys que em dedic a fer de marger. Val a dir que el meu repadrí, Mestre Pere, Pere Suau, bunyolí d’origen, era tot un mestre a l’hora de fer marges: ell va fer el treball en pedra del túnel de Bunyola-Sóller o els marges espectaculars de la zona de la Torre al Port.
P.- Fa marges en sec o també en fa amb ciment?
R.- Ara mateix faig una mica de tot. Depèn de les feines en qüestió: actualment estic treballant en una finca d’Esporles, on tot ho faig en sec. Personalment m’agrada més treballar en sec que no amb formigó.
P.- Quins són els pros i els contres d’ambdues tècniques?
R.- La construcció en pedra seca és més artística i, per tant, es veu millor: llueix més. Es tracta d’una tècnica més depurada, on la pedra roman més ajustada i, per tant, requereix més professionalitat. Per contra, els marges fets amb formigó solen estar més reforçats i duren més anys. Gairebé tothom pot fer un marge amb formigó si es tenen els coneixements mínims per fer de marger. Sigui com sigui, la feina ha d’estar ben feta i un marge no ens pot caure a terra amb la primera ploguda.
P.- Quin és el procediment a seguir a l’hora de topar-nos amb un esboldrec?
R.- En primer lloc, cal netejar-lo de vegetació -en el cas que n’hi hagi-. Posteriorment passarem al desxerniment: destriar els diversos materials de l’esboldrec, separant-los segons mides; cal retirar a un costat les pedres grosses, després les pedres de filada, les pedres de mida mitjana, el reble -pedres petites-, els còdols -rebles més grossos- i finalment, la terra. Un cop desxernit l’esboldrec, cal mirar si la filada està bé i si està en mal estat es treu i es fan els fonaments de bell nou. Un cop feta la primera filada -el que s’anomena l’assentada del marge-, es passa a fer les diferents filades: començant per col·locar en primer lloc les pedres més grosses ja que són les més pesants i, per tant, permeten fer millor feina a la zona baixa del marge. Cal tenir present que després de la primera filada s’hi ha de deixar una bona caixa -espai entre la filada i el sòl-; aferrat a la zona de la terra s’hi ha de deixar un bon braó -marge de còdols que se situa al costat de la terra-. Seguidament, entre filada i braó s’ha de reblar -omplir de reble- i anar fent-se amunt en fileres. Sobretot és molt important que les ganyes -espai entre pedra i pedra- estiguin ben plenes i el reble hi romangui ben compost. És molt important que el reble estigui ben compost i travi les pedres entre si per compactar el marge: un marge aguanta per mor del reble que hi posis, ja que propicia un bon drenatge de l’aigua. Finalment, s’hi posa la terra; tenint present que en les darreres dues filades s’ha d’anar aprimant el braó i la caixa amb una mica de terra i reble.
P.- Què és important a l’hora de fer un marge?
R.- Bàsicament, que les pedres tenguin una bona coa -que comptin amb profunditat- i que el marge tengui un bon peu que li garanteixi estabilitat.
P.- Utilitza eines clàssiques o modernes?
R.- Per a les feines més comunes solem emprar les eines clàssiques: martells, picassa, picassó, parpals, parpelines, càvecs, xapa, senalles i la ginyola -que serveix per garantir el bon alçament del marge-. Ara bé, també és cert que la maquinària ha fet acte de presència -sobretot i quan el qui la maneja hi té perícia- amb excavadores i compressors per desxernir o xapar pedres grosses.
P.- Què és primordial a l’hora d’aixecar un marge?
R.- Depèn de si es tracta d’un marge nou o d’un esboldrec. Si es tracta d’un marge nou és bàsic fer uns bons fonaments i comptar amb bones pedres per assentar bé la primera filada -amb una bona coa-. Si es tracta d’un marge alt és important donar-li molt de peu ja que la terra i l’aigua solen empènyer molt. Si es tracta de refer un esboldrec, és molt important saber-lo desxernir bé.
P.- I què és el que no s’ha de fer mai?
R.- Posar pedres sense coa i mal travades i/o arreglades.
P.- Es guanya bé la vida fent de marger?
R.- Sí, però no m’he fet ric. La idea que els margers estan ben pagats fa més referència a antigament que no en l’actualitat.
P.- A quan es cobra a dia d’avui el metre quadrat de marge?
R.- Això depèn de la dificultat que reporti fer el marge, de l’alçada, del tipus de pedra amb que es compti… però podríem començar a parlar de 90 euros en endavant.
P.- Treballa majoritàriament a la vall de Sóller o a fora?
R.- Una mica per tot: vaig allà on em surt feina. Però podríem dir que faig més feina fora de Sóller.
P.- Quin tipus de clientela té?
R.- Tant gent estrangera com d’aquí, però -això sí, amb un bon poder adquisitiu-. He de dir que faig feina amb tot tipus de client; però jo no visc de fer tres marges.
P.- Quins altres elements d’arquitectura tradicional treballa a part de fer marges?
R.- Treball amb tot el que sigui fer feina amb pedra: fer trespols, folrar cases, fer escales de pedra, arreglar ulls de font…
P.- Veu adequat el sistema de subvencions per a ajudar a la reconstrucció de marges?
R.- Sí, trob que està bé: es fa una convocatòria anual i hi ha uns inspectors que controlen que la feina estigui ben feta i els pressuposts hi estiguin en acord. És positiu que si els inspectors detecten la presència de formigó al marge, es perdi la subvenció.
P.- Què és el pitjor per a un marge?
R.- L’aigua i la manca de reble. Si el marge es troba en un lloc que acumula aigua convé canalitzar-la per evitar els danys que una ploguda torrencial pugui provocar.
P.- Quina estació de l’any és la millor per fer marges?
R.- L’estiu, malgrat la calor. Durant aquesta estació adaptam el nostre horari a les hores de menys sol.
P.- Es frega les mans cada vegada que s’acosta una DANA a Mallorca?
R.- No, però quan plou molt pens “ben aviat començarà a sonar el telèfon”.
P.- Què li diria algú que es vol dedicar a fer de marger?
R.- Que és una feina molt dura, que ha d’agradar molt. Si no agrada molt s’hi dura poc perquè és una feina feixuga i, a vegades, ingrata.
P.- Creu que la gent valora suficientment la feina del marger a l’hora de mantenir el paisatge de la Serra de Tramuntana?
R.- La gent s’omple la boca de dir que els marges són preciosos i que la Serra és una meravella però no sé què diran d’aquí a una vintena d’anys quan els esboldrecs i els rosts s’hagin ensenyorit del paisatge. Crec que en poques generacions es podria acabar amb aquesta visió idíl·lica del paisatge de la Serra.
P.- Per acabar, la de marger és una feina abocada a perdurar?
R.- Francament, pens que acabarà per desaparèixer, ja que el jovent d’avui en dia no vol aprendre aquest ofici. En aquest sentit, crec que el món de l’hoteleria ha fet molt de mal al sector, ja que el jovent prefereix fer de cambrer a fer de marger i… crec que no importa dir res pus. Veig dificultats per trobar relleu a l’actual remesa de margers.