Mar Puigserver és una periodista sollerica i productora executiva del documental “Sacar Pecho”, que dilluns es projectarà al Congrés dels Diputats com a acte central del Dia Contra el Càncer de Mama.
Pregunta.- Com neix la idea del documental “Sacar Pecho”?
Resposta.- Neix arran d’una malaltia que va tenir una de les sòcies de “Vivir del Cuento”, que és la nostra agència de comunicació, i productora audiovisual en la qual som tres sòcies, na Virginia Galiano, na Mar Comín i jo. A na Mar l’any 2019 li diagnostiquen un càncer de mama i la tracten i la curen a la unitat de mama de l’Hospital d’Inca. Quan acaba el procés escriu una carta a l’hospital agraint la seva feina i anys després el doctor Valerio Corazza, que fou el cirurgià que la va operar, toca la porta de la nostra agència per dir que li agradaria fer alguna cosa per donar visibilitat a la malaltia i és aquí quan na Mar diu que li agradaria fer el documental que a ella li hagués agradat veure quan li van dir que tenia càncer.
P.- Com es van seleccionar les vuit protagonistes?
R.- Juntament amb la unitat de mama, la doctora Antònia Perelló i la psicooncòloga Mònica Martí ens vam posar a fer una selecció de possibles dones que poguessin participar-hi. La primera selecció important la va fer l’equip mèdic; al primer càsting hi havia unes quinze persones, totes les històries eren molt bones, però a partir d’aquí en vam haver de seleccionar vuit i vam mirar que fossin històries diferents i seleccionar les protagonistes que tenguessin més facilitat per expressar-se.
P.- Com va ser la seva relació durant el rodatge?
R.- Va ser extraordinària, des del primer minut van connectar entre elles, de fet, al documental ho expliquen que els sembla increïble la connexió que van tenir des del principi. És cert que tenien una unió molt gran, que és patir aquesta malaltia. Una d’elles, na Maria Pau, va morir aquest estiu i tres continuen amb un càncer metastàtic, per tant, aquesta empatia cap a la malaltia va fer que connectessin.
P.- Va ser molt difícil que s’obrissin a explicar la seva història davant càmeres?
R.- Va ser brutal, des de la productora no volem deixar de donar gràcies a aquestes vuit dones tan generoses que es van obrir en canal davant una càmera per contar intimitats, pors, revivint moments difícils… Va ser fàcil que ho fessin, però per elles va ser un cop reviure moments de manera intensa.
P.- Hi va haver algun moment del rodatge en el qual alguna de les protagonistes es volgués fer enrere?
R.- En cap moment, totes van mostrar una gran predisposició deixant dies de feina, assumptes familiars i altres compromisos, s’hi van bolcar totes al 100%.
P.- Com ho vau fer des de l’equip de direcció perquè totes les històries tenguessin el mateix pes?
R.- Teníem una guionista fantàstica que és na Viviana, que la seva feina va ser guiar els tipus de conversa, nosaltres teníem clar els temes que es volien tractar, però que fos de forma natural. En algun moment en el qual pensàvem que una podia tenir més protagonisme de forma natural una altra l’agafava. Ens va sorprendre una història de na Sheriellane, que és una al·lota filipina de poc més de vint anys que va ser diagnosticada pocs mesos després d’arribar i s’expressa majoritàriament en angles; ella acaba sent la protagonista d’una de les parts més emotives del documental, que és quan explica la teoria dels set minuts, en els que abans de morir et venen les imatges més importants de la teva vida i explica que aquest moment en formarà part.
P.- Quin paper va jugar l’equip mèdic durant el rodatge?
R.- Durant el rodatge van venir dos dies a veure les protagonistes i estar amb elles i supervisar que tot estigues bé. La seva part d’entrevistes la van fer a una altra banda.
P.- Quin paper juga la Serra de Tramuntana al documental?
R.- Des de la productora ens agrada molt dir que és la novena protagonista del documental, no podríem haver triat un lloc millor per fer aquest viatge, que va començar a Pollença fins a Sant Elm fent tota la travessa. Igual que passa amb la malaltia, a la Serra en aquells dies d’octubre d’ara fa un any va haver-hi dies bons i dolents, costes que pujaven i baixades que ajudaven a caminar millor i continuar endavant, dies de pluja i de sol i dies en els quals havies de seguir encara que la motxilla fos molt feixuga, dies en els quals algú agafava una altra motxilla per donar un cop de mà a algú que ho necessités i aquest símil va ser tan màgic que va ser un regal poder fer aquestes escenes dins un lloc tan màgic com la Tramuntana.
P.- Quins elements narratius s’utilitzen per construir el relat?
R.- Un exemple és la pujada cap a les bolles del Puig Major. Aquella silueta de la Serra de Tramuntana, és molt simbòlica i, de fet, és la imatge de la portada del documental. Veus les protagonistes pujant, amb la motxilla a l’esquena, i aquesta motxilla també és un símil molt potent. En un moment del documental, una psicòloga explica com dibuixa a les pacients la seva “pujada”, quan ets a baix, dins la consulta d’un metge que et diu que tens un càncer, mires amunt i veus tot el que t’espera, com si fos una muntanya immensa que has de pujar. Aleshores, aquesta motxilla representa tot allò que has de carregar per poder recórrer aquesta Serra. I després hi ha una altra part molt important, que és quan parlen de l’ajuda de l’entorn familiar. Perquè l’objectiu principal del documental és arribar a totes aquelles dones que, un dia, en una consulta blanca i freda, senten que algú els diu: “Tens càncer”. Que puguin saber què els espera a partir d’aquell moment. Però no només elles: també tot l’entorn que les envolta. Cadascú ha d’estar a l’altura, saber què necessita, què vol, què li molesta o què no necessita en aquell moment.
P.- Quin moment et va marcar més del documental?
R.- Un és quan n’Eva es treu la camiseta i es mostra tal com és, perquè ella va decidir no reconstruir-se. En aquell moment es produeix una conversa molt intensa entre n’Eva i na Leire sobre la reconstrucció i sobre la feminitat de tenir o no tenir un pit. El càncer de mama, quan t’obliga a perdre un pit, et confronta amb una realitat molt dura, i la majoria de les dones no poden concebre no reconstruir-se, però també és una alternativa vàlida i respectable. Aquell moment va ser realment colpidor. L’altre moment molt fort és el de na Sheri: també recorda que, quan li van dir que tenia càncer, el primer que li va venir al cap va ser la cara de la seva mare, que era a milers de quilòmetres, a Filipines. Són moments molt durs. Tot i això, també hi ha moments divertits. Algunes de les protagonistes com n’Ana aporten punts d’humor al documental. No volíem fer un drama, sinó una història realista, que comptàs la veritat, que fos transparent.
P.- Com vau aconseguir equilibrar els moments més alegres amb els més durs?
R.- Quan obres el meló de la mort, és inevitable que el to sigui dramàtic. Però també hi ha altres moments molt divertits. Hi ha escenes amb bromes entre elles, converses quotidianes que surten de manera natural. Tot això no estava, evidentment, guionitzat. El nostre paper era només donar-los temes, obrir grans converses, i després deixar que elles es deixassin endur.
P.- Com han estat les primeres reaccions del públic?
R.- No ens ho hauríem pensat mai. Mai ens hauríem imaginat la repercussió que té ni fins on arribaria. Dilluns projectarem el documental al Congrés dels Diputats, com a acte central del Dia Mundial contra el Càncer de Mama. Vam coincidir amb la presidenta del Congrés en un acte, li vam parlar del projecte i, a partir d’aquí, tot es va anar encaixant i posant en marxa. El dia abans, diumenge, el documental es projectarà també a l’Acadèmia del Cinema perquè els acadèmics puguin valorar-lo i votar-lo de cara als Premis Goya, tant en la categoria de millor documental com també de millor música original. La música és realment preciosa, obra de Sergi Llopis i Luis Segura, i crec que és una part fonamental de l’èxit de “Sacar Pecho”. Des de la productora, el nostre desig és que Sacar Pecho serveixi com una eina d’informació i sensibilització per a totes les persones que han de conviure amb un diagnòstic de càncer. Que els ajudi a entendre quin és el camí que els espera, aquesta “travessa” vital que tindrà dies bons i dies dolents, però que s’arriba a la meta.
P.- I particularment, què esperau d’aquesta projecció al Congrés dels Diputats?
R.- Hi haurà més de 190 convidats, i la convocatòria ha estat brutal. S’ha mogut moltíssima gent: molta gent de Mallorca viatjarà a Madrid per assistir-hi, i també moltes persones de la capital ens han dit que tenen ganes de veure’l. Encara no sabem si podrà venir la ministra de Sanitat, però sí que vindran l’Associació Espanyola Contra el Càncer i la Fundació SOLTI, que ha estat clau per poder fer el projecte. Per a nosaltres, el premi ja el tenim: ha estat poder arribar a tanta gent i visibilitzar la realitat d’aquestes dones d’una manera honesta i humana. El nostre objectiu sempre ha estat que el documental fos una eina d’ajuda, i crec que ho hem aconseguit. També és un projecte molt personal per a na Mar Comín, companya nostra i malalta de càncer de mama. Ella sempre diu que volia tornar aquest agraïment als seus metges, a l’hospital, i a totes les dones que un dia han hagut d’entrar a la mateixa consulta on li van donar la notícia.
P.- On es podrà veure el documental pròximament?
R.- RTVE Play de Televisió s’ha unit al projecte, per tant, es podrà veure per La 2, però encara no sabem quan. Després també hi ha molts Ajuntaments de Mallorca que ens han demanat per projectar-ho; aquí a Sóller ens ho ha demanat Can Dulce i estam amb contacte amb la direcció per poder fer la projecció.
P.- Quins són els pròxims reptes professionals que t’esperen?
R.- Ara estic immersa en un altre documental que també em toca molt de prop. El faig juntament amb Guillem Det, a través d’Espiral Produccions, i tracta sobre el Modernisme solleric. Hi participa també l’actriu sollerica, Mariona Hauf, i és un projecte molt estimat per a mi. En aquest cas, jo hi treball com a guionista i productora, i en Guillem és el director i productor. La nostra intenció és estrenar-lo el maig de l’any que ve i volem que sigui un regal històric per als sollerics, una manera de mirar d’on venim, què va passar amb els nostres avantpassats, cap a on van partir, i com tot això es va reflectir després als carrers del nostre poble.
