Marcel·lí Rullan és un dels històrics del Joventut Mariana, jugant setze temporades a les seves files després d’un parentessí en el que l’activitat de bàsquet a Sóller va desapareixer. Aquest cap de setmana formara part de l’homenatge que retrà el poble de Sóller al mític jugador Rafel Rullán.

Pregunta.- Com va començar la seva trajectòria al bàsquet i al Joventut Mariana?
Resposta.- El meu camí va començar quan vaig tornar d’estudiar fora de Sóller. M’agradava molt l’esport i, com tenia una certa alçada, vaig començar a jugar amb el joventut Mariana. En aquell moment s’estava refent l’equip després d’un parèntesi en què no hi havia bàsquet al poble. Alguns joves, com en Carlos Grauches o Tolo Timoner, no havien deixat de jugar, anaven fins i tot amb moto a Palma per poder continuar jugant i entrenant, i gràcies a ells i altres noms el club va revifar. Juntament amb ells i Bernadí Celià Amador Estarellas, Joan Mayol o Pepe Tequila es va formar un equip de juvenils amb jugadors joves com en Miquel Repic, en Miguel Antonio Estarellas, en Mercl·lí Got, en Tessa, en Rubio i jo mateix. El nostre entrenador era en Mateu Ramon. Jo, al principi amb els grans, jugava poc, només quan hi havia baixes o cinc personals, però per la meva alçada tenia opcions. Així com els joves pujaven els més grans s’anaven retirant i juntament amb més jugadors que vingueren de Palma aconseguirem el campionat de Balears.

P.- Com era jugar amb el Mariana en aquells anys?
R.- Era una època molt especial. Hi havia molta companyonia. No teníem cotxes, anàvem amb el primer tren a Palma i sovint a peu fins a les pistes, com la del col·legi Nazaret. Després, quan ja vam fer-nos més grans i teníem cotxes, fèiem els viatges entre nosaltres, posant gasolina de la nostra butxaca. Com a senyal del bon ambient quan anàvem a jugar a fora ens solíem aturar a dinar a un restaurant de tornada.
P.- Hi havia afició al bàsquet a Sóller?
R.-  I tant, hi havia molta afició, la pista s’omplia. Jo record haver estat fins i tot el padrí infantil que va inaugurar la pista del Victòria. Era tot un esdeveniment. Sóller respirava bàsquet.

P.- Què va representar aquella etapa del Joventut Mariana per a l’esport solleric?
R.- Va ser una època estel·lar amb els americans que vingueren a jugar a Sóller. Després hi va haver parèntesis, però gràcies a gent com en Joan Lladó o en Mateu Ramon, l’esperit es va mantenir. Ara el club torna a tenir força. Fixa’t que els meus nets juguen també a bàsquet, ja som quatre generacions de bàsquet a casa amb el Joventut Mariana, el meu pare, que fou un dels fundadors, jo, el meu fill i ara ells.

P.- Com va ser la tornada del joventut del Mariana pels antics membres després del parentesi?
R.- Quan vàrem tornar l’equip sènior el primer entrenador que vam tenir va ser n’Andreu Bernat i en Joan Lladó, que antigament havia estat un molt bon base i també va ser entrenador de la generació anterior. La llavor dels grans va continuar amb la nova generació amb forma d’entrenadors.

P.- Quins records té d’aquests entrenadors i de la generació anterior?
R.- Tenc grans records, una vegada ets esportista adquireixes uns grans valors que després no pots esborrar i ells van aconseguir transmetre’ls de forma correcta a la nostra generació.

P.- Continua connectat avui dia al món del bàsquet?
R.- M’agrada molt anar a veure jugar els meus nets, però és cert que soc una mica impulsiu i m’he de controlar, quan hi vaig intent estar amb les mans dins la butxaca i callat.

P.- Quina és la diferència principal del bàsquet d’aquell temps al d’avui?
R.- És molt gran, nosaltres ens ho havíem de comprar tot, no teníem xandalls i quan anàvem a jugar passàvem molt de fred, havíem de fer campanyes de recollida de doblers per poder-nos comprar jaquetes i havíem de comprar fins i tot les pilotes i jugàvem amb les sabates més bàsiques que eren les quets, només alguns podien comprar-se les All Star. Les pistes eren dolentes, fins i tot alguna era d’asfalt.

P.-Quina relació tenia amb en Rafel Rullán, que aquest cap de setmana serà homenatjat?
R.- Ens coneixíem, però no érem del mateix grup. Ell tenia amistat amb gent com en Paco Arenas o amb els Unzueta Rullan, que són fills de cosins meus. Vam jugar algun partit d’exhibició quan ell venia a Sóller durant els estius, aquells partits que en dèiem “de costellada” i venia acompanyat d’alguns jugadors del Madrid.

P.- Com era ell com a jugador?
R.- En Rafel va començar tard al bàsquet, jugant amb el Luis Vives i després a l’Operación Altura. No havia jugat abans, però allà van sortir ell i en Santillana, que després jugà al Joventut. El Madrid el volia, però primer havia de jugar amb el Canoe; finalment el seu pare va insistir que, si anava a Madrid, fos al Reial Madrid. I així va ser. Al principi no tenia un talent innat, però amb treball i bon entrenament es va fer un jugador excel·lent: podia jugar d’aler o de pivot, amb molt bon tir exterior i gran polivalència que el feia brillar dins la pista.

P.- Com es va viure a Sóller el seu fitxatge pel Madrid?
R.- Bé, ell no havia arribat a jugar amb el Mariana, però era considerat “un dels nostres”. Va néixer a Palma, el seu pare era militar a Son Bonet, i ell només venia a Sóller a l’estiu. Tot i això, el seu cognom Rullán està molt arrelat aquí i el poble sempre el va sentir proper.

P.- Què li sembla l’homenatge que se li fa ara a Sóller?
R.- Em sembla molt bé. El nom de Rullán està molt arrelat a Sóller i és just reconèixer-ho. Encara que no jugués amb el Joventut Mariana, em sent molt orgullós d’haver-lo conegut i de poder dir que compartírem la mateixa passió. Quan jo anava a alguna banda amb el meu cognom em confonien com a familiar seu i havia d’aclarir que no ho érem, però sí que ens coneixíem.

P.- Té alguna anècdota curiosa amb ell?
R.- Sí, En un partit d’exhibició amb en Rafel i en Brabender, record que en Rafel va agafar un rebot i jo vaig voler evitar-ho. Em vaig penjar del seu braç i, així i tot, va fer la panera. Encara que fos prim, estava fortíssim. Jo pesava poc, però ell tenia una força espectacular.

P.- Què li va ensenyar el bàsquet?
R.- Que l’esport forma persones. Et treu l’egoisme i t’ensenya que l’èxit és de l’equip, no individual. El bàsquet no és com el tennis: si l’equip funciona, tot funciona. La companyonia és essencial.

P.- Quin consell donaria als joves jugadors d’avui?
R.- Que no oblidin mai que el bàsquet és companyonia. Sense això, no hi ha equip. I que recordin el que hem passat.