Nascuda a Buenos Aires però resident a Sóller des de fa tretze anys -i a Biniaraix des de fa tres- Marcelina Etchegaray és un artista que ha trobat el seu espai vital al llogaret de Sóller, on es sent una més de la petita comunitat que conformen els veïns de l’indret. Etchegaray alterna amb harmonia les seves dues passions: d’una banda, el món de la jardineria, i de l’altra el de l’expressió artística, en un indret on es troba completament a plaer. Com a bona argentina és amant d’una engrescada conversa i té un geni creatiu que el passat estiu sorprengué a propis i estranys quan es decidí a presentar la seva obra artística en el decurs de les Festes de la Mare de Déu d’Agost.

Pregunta.- Com s’inicià en el món de l’expressió artística?
Resposta.- Pens que la necessitat d’expressió a través de l’art ja em ve des del naixement. Tot i això, sempre he pintat i m’he expressat mitjançant l’art, sobretot en moments emocionalment crítics i per no deixar-me caure en el dolor.

P.- Quins són els camps que treballa?
R.- La pintura i el dibuix, i també la literatura a través del que es podria anomenar “Artesania literària”. De fet, crec que aquestes dues vessants artístiques estan molt lligades entre si i com a mostra d’aquest fet a l’exposició del mes d’agost al casal s’hi intercalaven poesia i pintura.

P.- Té formació acadèmica o és autodidacta?
R.- A Argentina vaig estudiar el Batxillerat Artístic. Malgrat tot, i sense voler renegar dels coneixements rebuts, crec que és molt important que cada artista trobi la seva pròpia manera d’expressar-se. En aquest sentit, sovint la formació acadèmica pot encasellar un artista i després costa molt sortir d’aquests encasellaments: de fet, l’art rupestre o precolombí és art i no forma part de cap escola.

P.- Quina és la tècnica que utilitza?
R.- Acrílic sobre llenç; però previ esbós que a vegades sorgeix d’una foto o imatge i d’altres de la pròpia imaginació. De fet, jo pint sentiments, pint el que sent a cada moment.

P.- Quines són les seves principals influències?
R.- Sobretot el meu professor, Maximiliano Abbiati, una persona que em va marcar molt. Entenem l’art de la mateixa manera: l’entenem no com una tècnica sinó com una manera de fer visuals les pròpies emocions. Record que sempre em deia que no em deixàs corrompre.

P.- Què és el que la inspira a l’hora de crear?
R.- El dolor, l’amor… i la manera pròpia de sentir-los. De fet, puc dir que veig l’art en qualsevol cosa.

P.- Com definiria la seva expressió artística?
R.- Tècnicament, seria una mescla entre fauvisme i naïf; emocionalment és una bogeria: és el resultat de la meva audàcia a l’hora d’expressar-me. Curiosament, fins a aquest passat estiu tenia amagada la meva expressió artística.
P.- Forma part d’algun col.lectiu d’artistes?
R.- Podríem dir que sí: form part de la comunitat de Biniaraix on tot i no saber si es tracta d’una comunitat d’artistes en el sentit estricte de la paraula, sí que puc afirmar que la gent que hi viu té molt d’art. Des d’aquest passat estiu -i juntament amb Addaia Albertí- som organitzadora de la Nit de l’Art de Biniaraix que fou preciosa i resulta un èxit total. També fou aquest estiu quan vaig exposar per primer cop durant les festes de la barriada; una exposició de la qual em sent molt orgullosa i que funciona força bé.

P.- Com valora iniciatives multitudinàries com les Nits de l’Art?
R.- Tot i que, com és obvi, tot artista necessita diners per viure, em fa molt de respecte que a través d’aquests actes tan multitudinaris no es banalitzi l’art. Pens que s’ha d’anar molt alerta en aquest aspecte.

P.- On i quan ha exposat?
R.- Al Casal de Biniaraix -individualment- aquest estiu; i fa temps també vaig participar a una exposició col.lectiva organitzada a Sóller a ArteArtesania. He de dir que ca nostra sempre roman oberta a tot aquells que vulgui veure la meva obra. Som reàcia a participar en exposicions i grans esdeveniments ja que el món de l’art em ve gran: em fa por que la gent pugui comprar la meva obra perquè estigui de moda ja que quan la gent compra una obra meva, compra una part de mi mateixa.

P.- La vall de Sóller té alguna rellevància en la seva obra?
R.- Jo visc a Biniaraix, Biniaraix és molt hermós i la bellesa és el que cerca l’artista.

P.- Vostè és de crear col.leccions o de fer obra individualitzada?
R.- De fet, faig les dues coses: he fet col.leccions sobre embarassades i sobre selfies, però també he treballat per encàrrec i creat obres individuals.

P.- Com creu que ha afectat la crisi a l’expressió artística?
R.- Econòmicament, supòs que es ven poc art, tot i que en el meu cas no és així. Crec que la crisi obliga a iniciar una recerca d’un mateix, les emocions de la qual sorgeixen a través de l’expressió artística. Per això, crec que de la crisi en sortirà molt geni creatiu. També crec que amb la crisi el comprador d’art ha tronat més exigent ja que està una mica cansat de tanta abstracció exagerada.

P.- És possible viure de l’art avui en dia a Sóller?
R.- Crec que sí, sobretot més que en altres llocs ja que és un poble d’artistes. De fet, hi ha gent que hi viu ja sigui fent classes o per la seva pròpia obra. Personalment, tenc la fortuna de no tenir la urgència de guanyar doblers amb els meus quadres -tot i que ja m’agradaria- i en aquest sentit treball molt relaxada gaudint a la vegada de la jardineria i de la meva expressió artística.

P.- Què és més important en la seva obra: el traç o el color?
R.- Ambdues coses, necessit un equilibri entre elles.

P.- Què està preparant actualment?
R.- Estic acabant alguns encàrrecs i prepar una propera exposició.

P.- Per acabar, ens pot acomiadar amb un poema seu?
R.- I tant, diu així:
“Después de cada dolor
va i me sale una hermosura,
la vida es una locura
toda llena de ternura.

Cada una de mis penas
se transforma en estrellas
que iluminan mi camino
me apartan de las tinieblas.

Y aunque parezca raro
cuando creo que me seco
va y me sale a borbotones
un amor del que comprendo.”