Toni Bisbal Mas ha dedicat la seva vida a cuidar i gestionar la finca de Bini Gran, al cor de la Serra de Tramuntana. Aquesta trajectòria li ha valgut el reconeixement del Consell de Mallorca en el marc del 15è aniversari de la declaració de la Serra com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.

Pregunta.- Com recordau els primers anys de feina a la finca de Bini Gran, Com era el dia a dia?
Resposta.- Quan vaig començar a Bini Gran la finca era molt diferent de com és ara. No hi havia gaire coses més que el bestiar, les ovelles i la feina de cada dia. La nostra vida girava al voltant d’això. Havíem de cuidar els animals, sembrar la civada perquè tinguessin menjar, mantenir les pastures i aprofitar tot el que donava la terra. També teníem molts de cirerers i, quan arribava el temps, collíem moltes cireres. Sempre hi havia alguna cosa per fer. Si no era una feina, era una altra. Era una manera de viure en què no sobrava res i tot tenia la seva utilitat. La finca demanava dedicació cada dia i així era com funcionava.

P.- Amb el pas dels anys, quins són els canvis més importants que heu vist tant a Bini Gran com a la Serra de Tramuntana?
R.- A dins la muntanya, la Serra en si mateixa no ha canviat tant. El que realment ha canviat és la manera de fer la feina. Quan jo vaig començar, moltes de les tasques es feien amb les bísties. Record que, per exemple, moltes feines es feien amb un ase o una mula, i avui això ho fa un tractor. Les màquines han substituït moltes coses que abans exigien molta feina manual. Aquest és el canvi més gros que he vist. La muntanya continua essent la mateixa, però la manera de treballar-hi és molt diferent. Tot s’ha mecanitzat i moltes feines que abans ocupaven hores ara es fan molt més aviat.

P.- Aquests canvis han estat positius o pensau que també s’hi ha perdut alguna cosa?
R.- Les màquines han ajudat, això és evident, perquè fan la feina més fàcil. Però també és cert que les finques no es mantenen totes soles. Si l’amo no hi és cada dia i no les cuida, les coses es van perdent. Una finca necessita una persona que la conegui i que hi estigui damunt contínuament. Si no hi ha aquesta dedicació, el paisatge i la finca acaben abandonant-se. Les eines han canviat, però el que continua essent imprescindible és que hi hagi algú que se’n faci responsable.

P.-Quines feines són imprescindibles per mantenir viu el patrimoni?
R.- Les cremes controlades sempre s’han fet. Dins la muntanya es cremaven petits trossos per renovar les pastures i perquè el bestiar tengués herba tendra. Això no era una cosa que es fes perquè sí, sinó perquè era necessari. Avui molta gent veu la paraula «cremar» i pensa que és una cosa dolenta, però no és així. El problema no és cremar; el problema és no saber-ne. Has de saber quan pots cremar, com ho has de fer, mirar el vent i estar pendent tota l’estona. Si ho fas bé, no hi ha cap problema. En canvi, si no deixes gestionar la muntanya i no es fan aquestes petites cremes, després tens molt més combustible acumulat i, quan hi ha un incendi, és molt més greu. Per això sempre dic que és necessari cremar, però s’ha de saber fer. Ara, si vols cremar, has de telefonar, demanar permís, avisar, esperar que mirin la parcel·la, que comprovin el vent… Hi ha molt de paper i moltes passes. Avui tot és molt més burocràtic. Abans aquestes feines es feien amb el coneixement que tenia la gent que vivia a la muntanya. Ara moltes vegades les decisions es prenen des d’una oficina. Hi ha tècnics que volen comandar des de l’ordinador, però això és una feina de camp. La muntanya s’ha cuidat tota la vida amb persones que hi eren cada dia. Això és el que trob a faltar.

P.- Quins han estat els moments més difícils que heu viscut gestionant Bini Gran?
R.- Les grans nevades han estat de les coses més complicades. N’he vistes de molt grosses, d’aquelles que la neu t’arriba molt amunt i que dificulten qualsevol desplaçament. Quan nevava així, arribar a la finca era tota una aventura. Havíem d’anar caminant i una feina que normalment feies en dues hores et podia ocupar tot el dia. La neu ho complicava absolutament tot. També record que abans hi havia més llibertat per fer la feina. Els pagesos podien decidir més coses perquè eren els qui coneixien el terreny. Ara hi ha més control i més gent que, sense haver fet aquesta feina, et diu com l’has de fer.

P.- Quin moment recordau amb més satisfacció?
R.- La construcció de la carretera va ser un punt clau. Abans tot s’havia de pujar a peu o amb les bísties, i això feia que qualsevol feina fos molt més complicada. Record perfectament que vaig haver de comprar els drets de pas per poder fer-la passar per una altra finca. Va ser una inversió important, però va valer la pena. Amb un parell de mesos la carretera estava feta i va canviar completament la manera de treballar. Poder arribar amb vehicle facilitava treure els xots, transportar qualsevol cosa de la finca o simplement pujar-hi molt més ràpid. Si m’han de demanar de què em sent més orgullós, segurament diria que d’haver fet aquesta carretera. També vam sembrar molts de cirerers i fèiem molta producció. Quan arribava el temps de collir, hi havia molta feina, però també era una satisfacció veure la finca produint. Tot això forma part de la feina d’una vida. Quan t’agrada fer feina, totes aquestes coses les fas amb ganes perquè saps que són bones per a la finca.

P.- Heu tingut mai ofertes per vendre la finca?
R.- Directament no, però sí que hi havia gent interessada. Mai no es va arribar a fer cap venda. El meu sogre era una molt bona persona i sempre va estimar aquesta finca. Nosaltres hem continuat aquesta feina i mai no s’ha plantejat vendre-la.

P.- Com veieu el relleu generacional, els joves estan preparats per continuar aquesta feina?
R.- Ho veig complicat. Els joves d’avui tenen una altra manera de viure i la feina ja no es fa com abans. Costa molt que vulguin dedicar-se al camp perquè també és molt difícil viure’n. Avui els números no surten. Per exemple, abans venies deu xots i tenien un valor molt diferent del que tenen ara. Avui és molt més difícil mantenir una explotació només amb la feina del camp. Si això no canvia, serà molt complicat que hi hagi relleu i poder viure-hi.

P.- Què representa per a voste la Serra de Tramuntana?
R.- L’estim molt. Hi he passat tota la vida i forma part de qui som. Però també s’ha de ser realista. Estimar-la no basta. La gent que hi treballa ha de poder viure de la seva feina. Si els joves no poden guanyar-se la vida aquí, és molt difícil que vulguin continuar. La Serra necessita gent que la cuidi cada dia, com s’ha fet sempre.

P.- Què va significar rebre el reconeixement del Consell de Mallorca pel 15è aniversari de la declaració de la Serra com a Patrimoni Mundial?
R.- Va ser un detall molt bonic. Sempre és agradable que et reconeguin la feina que has fet durant tants d’anys. Vaig estar molt content. Però jo tota aquesta feina no l’he feta esperant un premi. L’he feta perquè m’agradava, perquè sempre he estat pagès i perquè he estimat aquesta finca i aquesta muntanya. El reconeixement fa il·lusió i el guardes amb orgull, però la satisfacció més gran és haver pogut dedicar tota una vida a cuidar aquest lloc.