“El viatge de la vida” és el títol de la nova novel·la de Guillem Cortès, la seva quarta obra després d’“Escolta el batec de la justícia” (2007), “Contes sense fronteres” (2009) i “El rei del petroli” (2013). Ara jubilat, després de 38 anys de feina en el Consell de Mallorca, Cortès té més temps per a la seva passió per l’escriptura i té diversos projectes sobre la taula.
Aquesta obra està ambientada parcialment a Sóller, en la dècada dels seixanta del segle XX, i combina drama social i humor en una obra que gira també a l’entorn del complex d’Èdip, dels problemes més íntims que pateixen els infants en la seva primera etapa en aquest món i del món policial i judicial.

Pregunta.- Què hi trobarem en “El viatge de la vida”?
Resposta.- És una novel·la inspirada en algunes experiències personals. Una d’elles és que durant tota la infantesa vaig sentir un afecte molt fort per ma mare; i també les vivències, records infantils com excursions, festes, jocs amb els amics a la meva barriada, les feines a l’hort de mon pare, que a la novel·la hi apareixen molt ficcionats. L’obra no vol ser unes memòries, sinó que a partir d’aquí faig volar la imaginació per escriure.

P.- Què ens pot explicar de l’argument?
R.- Són dues històries paral·leles que convergeixen en el final. És la història d’un jove de 17 anys i la seva germana de 15, quan estan detinguts en una comissaria. D’una banda hi ha el present en aquell espai i, de l’altra, les evocacions de la vida: els seus primers anys a Sóller, un viatge dels pares, una estada a Ciutat… Tot en els anys seixanta del segle XX.

P.- Ens ha parlat de vivències de la teva infantesa. Tenen importància a la novel·la?
R.- El complex d’Èdip, que és l’impuls de matar un pare, va agafant força a mesura que passen les pàgines i és un aspecte que és important al final.

P.- Escriure significa moltes vegades despullar-se davant el lector. No li fa pudor confessar-se davant el públic?
R.- Quan arribes a certa edat, ja no. De jove, sí.

P.- Per què aquest canvi?
R.- Quan ets jove dones importància a determinades coses, però pel fet d’haver viscut tantes experiències i haver vist les experiències dels altres durant la vida, arriba un moment que ja les relativitzes.

P.- Això vol dir que un és més lliure?
R.- Sí, més lliure i també més espontani, perquè no vols aparentar una cosa que no existeix.

P.- Creu que els sollerics tenim una tirada especial per situar la nostra ciutat en el centre d’una novel·la, una cançó, una pel·lícula?
R.- No és una constant en la meva obra, tot i que en aquesta sí que hi aparegui. Però és veritat que molta gent de Sóller té la idea que el món comença i acaba a Sóller. Ja ho va dir Joan Soler en una entrevista concedida fa uns mesos a “Sa Veu”.

P.- D’on li ve la seva afecció per la literatura?
R.- Sempre m’ha agrada molt llegir i sempre he tengut molta estimació per les paraules. Vaig començar a escriure de jove, però vaig veure que no havia viscut prou. I dues coses juntes em facilitaren molt poder escriure les meves novel·les. En primer lloc, tenir més experiències i la segona els ordinadors. Corregesc moltíssim allò que he escrit, així que els ordinadors són imprescindibles.

P.- Quins són els seus referents literaris?
R.- D’actuals he d’esmentar Maria Mercè Roca, Ramon Solsona, Quim Monzó, Ignacio Martínez de Pisón, Manuel Vicent, Emmanuel Carrère… Vull destacar la novel·la “Son de mar” de Manuel Vicent, no li sobra ni li falta res. A les novel·les és habitual que sobri molt de material.

P.- Quin tipus de novel·la li agrada més?
R.- M’agraden les històries de la quotidianitat, de la vida, dels problemes socials. Aquests temes que els catalans treuen en les seves sèries de televisió. La problemàtica familiar. També m’agrada molt l’humor, no l’humor a primera vista, barroer, sinó aquell que és més enginyós i treballat. En canvi, la novel·la negra no m’atrau.

P.- És cert que les editorials fan canviar als escriptors determinades característiques d’una novel·la, com el títol o el final?
R.- Amb “El rei del petroli” sí que vaig tenir discussions amb l’editorial i això em va molestar. Però en aquesta no.

P.- Va accedir a les seves demandes?
R.- No, no ho vaig fer.

P.- Per què escriu novel·la?
R.- Perquè pens que de les coses més interessants que un pot fer en la vida una és la creació. La cultura en general és allà on et pots desenvolupar. En l’art, la pintura, l’escriptura, el periodisme.

P.- S’ha format com a escriptor?
R.- Sí, fa temps vaig participar en dos tallers d’escriptura creativa que m’han servit molt a l’hora d’escriure les meves novel·les. Un d’ells va ser amb el periodista Carlos Garrido, que és una persona molt versàtil, i l’altra amb l’escriptor Felipe Hernández, que havia estat Premi Ciutat de Palma de Poesia molt jovenet. Varen ser molt interessants i útils. També m’ha ajudat la lectura d’obres sobre aquest tema de Melcior Comes i Jaume Cabré, que m’han ensenyat molt a escriure. I no puc deixar d’esmentar Antoni Serra: ell va fer una ressenya molt elogiosa a “Última Hora” quan vaig publicar la meva primera novel·la i sempre que el trobava m’animava a escriure més. I això és molt d’agrair, perquè m’he sentit molt tot sol en el món literari, i ell era dels qui ajudava molt als que començaven, com en Llompart en el seu temps.

P.- Com comença l’escriptura d’una novel·la?
R.- M’agrada, en començar, ja saber el final, més que res per no perdre’m. Malgrat que, a mesura que vas escrivint, el vas canviant, però has de saber de què has de morir. La inspiració em ve mentre escric, assegut davant l’ordinador. En aquell moment em venen moltíssimes idees a la ment. I a vegades apagues l’ordinador i et penses que has escrit una meravella, i l’endemà quan ho llegeixes veus que allò no valia absolutament res. Hi ha molta feina de rellegir, sempre.

P.- Té altres projectes en marxa?
R.- Ara mateix tenc una sèrie de relats (set o vuit) que són uns diàlegs, sense narrador. Unes converses que tenen delictes diversos com a tema central del diàleg que es produeix entre una persona del carrer i un jutge, un policia, una autoritat… Són uns contes que estic acabant, però ara preferesc deixar reposar una mica “El viatge de la vida”; no m’agrada quan autors publiquen dos llibres a la vegada.

P.- Creu que avui es llegeix més que abans?
R.-Veig que funcionen molt bé els clubs de lectura i que molta gent s’hi ha iniciat a través d’ells. Però també pens que els joves d’avui en dia no tenen el gust literari que teníem nosaltres a la seva edat. Crec que érem més exigents amb les nostres lectures.

P.- La seva novel·la està ambientada als anys seixanta. Enyora aquell temps?
R.- Jo vaig néixer el 1959 i vaig viure els seixanta com a infant. I tot era molt diferent. Em vaig criar vivint a Es Castellet i record jugar a futbol tant allà com a Sa Raval, sense cotxes que ens molestassin. El canvi més gran han estat els cotxes, la invasió absoluta dels cotxes i el trànsit. També em va saber molt de greu quan posaren el furgó del tren enmig de la plaça. En aquella plaça jo hi tenia posats tots els records de la meva infantesa.