Piano, trompeta, cant, professora. Margalida Arbona té una vida plena com a docent, com a concertista i com a integrant de diferents grups de música moderna. Quan estudiava EGB al Convent va entrar a la redacció de “Sa Veu” com a col·laboradora i ajudava a la maquetació de les seves pàgines. Després va partir per estudiar a Palma, Barcelona i València. Va haver de renunciar a la vida social pels llibres, l’estudi i la interpretació. Ara, als 45 anys, comparteix amb els lectors les seves vivències i conclusions. Cantar cada any la Sibil·la al Convent és, per a ella, una forma de ser molt propera al seu passat, a Sóller i a la seva gent. A través de la música i la tradició.

Pregunta.- Quan començà a cantar la Sibil·la cada any al Convent?
Resposta.- Jo començ a cantar la Sibil·la quan na Paulita Bauzà decideix no cantar-la més. Sap de mi, per la meva padrina Elvira, i m’ho proposa. Això va ser l’any 1998; jo tenia 18 anys. Aquell any ma mare i la meva padrina varen agafar els patrons del vestit que duia la Sibil·la de Lluc (la meva padrina era modista) i me’n varen fer un a mida amb unes teles que elles mateixes varen comprar.

P.- Com era l’ambient de la Sibil·la en aquell temps?
R-. En aquella època hi havia l’Hermano Rafel i després de Matines fèiem la xocolatada, jo també havia estat alumna del Convent -supòs que això també va influir que anàs allà a cantar- i hi havia un ambient molt familiar. Tots aquells anys vaig dur aquest vestit amb l’espasa, sempre de l’església, una espasa de plata que em deixen. Però després varen treure un capa vermella i em vaig acabar posant-me el que ells em deixen.

P.- Quina versió canta?
R.- Quan va passar tot això jo estudiava a l’institut de Sant Francesc, a Palma, i també al Conservatori. Allà hi havia fra Riera, el director dels Nins Cantors de Sant Francesc, i moltes vegades anàvem a Matines allà perquè el meu germà hi cantava. Per això vaig agafar la mostra d’allà, però a la vegada està mesclada amb la de Lluc perquè consider que l’hem de dur cap aquí.

P.- Què representa per a vostè el moment del cant de la Sibil·la?
R.- És com cantar El Messies. Si no l’has cantat un any, no ha estat Nadal. La Sibil·la és el mateix, és quan comença de veritat Nadal. Record el fred d’aquesta nit, veure la mateixa gent any rere any, amics que estaven tot sols i després venien en família, després amb un fill, amb dos; èpoques que no venia ningú perquè no s’usava. Després la Sibil·la es va declarar Patrimoni Immaterial de la UNESCO i la gent va començar a venir més.

P.- Hi ha nervis?
R.- Jo sempre em pos nerviosa a l’hora de cantar la Sibil·la -al principi m’hi posava molt més, perquè la faig tota de memòria- i per això a ca nostra no feim sopar, només com uns canapès molt bons, però poca cosa perquè després he de cantar. El capvespre fèiem el betlem, em protegia molt per no constipar-me, menjava poc i anàvem cap allà.

P.- És més partidària que la Sibil·la la canti una dona adulta experimentada o un infant?
R.- Als pocs anys de jo cantar-la al Convent, els Nins Cantors de Sant Francesc varen quedar sense director i vaig passar a ser jo la directora. Vaig estar set anys de directora dels Nins Cantors de Sant Francesc i el meu germà de codirector. Érem els encarregats de preparar un nin per cantar la Sibil·la, un nin de 6, 7 o 8 anys. Sibil·la, el Sermó de la Calenda i l’Àngel. A Sant Francesc hi va molta gent aquest dia, és quasi com a La Seu, i començàvem a ensenyar-la pel setembre. I tenc record de passar gust que un nin petit fes aquests cants. Pens que una veu blanca és el millor, per tradició i si som puritans, amb el que ha de ser la Sibil·la.

P.- Però, a la vegada, un nin aporta més inseguretat.
R.- Ben cert. Quan jo la cant don seguretat i la gent va tranquil·la perquè no passarà cap sobresalt. A Sant Francesc, perquè això no passàs, nosaltres ens amagàvem a la trona en terra, als peus de l’infant, per fer d’apuntadors, però també de motivadors, donant-li ànims tot el temps. Triaves els al·lots per la veu, però també pel caràcter. Perquè pens que si un infant ho passa malament, això ja no compensa. Ara que tenc un fill pens que no val la pena tanta pressió. De tota manera, les noves generacions desconeixen molt la Sibil·la i això no pot ser.

P.- Com es pot fer?
R.- La meva idea seria tenir una escola de Sibil·les. Nosaltres simplement hauríem d’acompanyar els nins petits perquè n’aprenguessin. Tornant al Convent, hi va haver una època que l’escola s’hi implicava i el dia de Matines era molt maco perquè hi havia nins petits, cantaven nadales, feien d’escolans, venien els pares, feies una cultura de Nadal. És religió, però per a mi és més una tradició. De fet, la Sibil·la és un cant pagà: és una pitonissa que està anunciant la fi del món, d’uns valors. No entra realment en el terreny de la religió, des del meu punt de vista. Així com a Sant Joan de Ciutadella els nins ho saben tot de la festa, i aquí mateix també amb la festa del Firó, crec que amb la Sibil·la hi hauria d’haver una mica més d’implicació. M’encantaria que es cantàs també el Sermó i l’Àngel.

P.- Se la veu molt contenta de cantar cada any al Convent.
R.- Al Convent hi ha el cor que ens acompanya i per als seus integrants i per als fidels habituals veure’m a mi és la il·lusió màxima. Jo arrib allà i m’hi trob una família des de 1998. No saps l’emoció que em causa, cada any, cada any. I sempre amb bones cares i em fan sentir com una Maria Calas. No té preu. Amb els anys me n’he adonat que les meves arrels sempre han estat aquí i que no les canviaria per res.

P.- Li agradaria cantar en algun altre lloc?
R.- Sempre ho he fet al Convent i algun any m’agradaria cantar a la Parròquia, però els horaris han de quadrar. Durant uns anys la vaig cantar al Port i al Convent perquè els horaris ho permetien, i el capellà cada any m’ho agraïa amb una neula feta seva, amb al·lusions a la Sibil·la. Però ara els horaris no ho fan possible.

P.- Com va ser el seu primer contacte amb la música?
R.- Jo vaig començar a estudiar amb na Blanca Ortiz, la dona de Xavier Carbonell. Vivien davant ca la meva padrina i sempre sentíem com tocaven el piano. Un dia de la Fira, menjant caragols, ma mare me va demanar si em faria ganes tocar piano. Jo devia tenir 7 o 8 anys i vaig dir que sí. Vàrem travessar el carrer i aquella dona em va agafar com a alumna.

P.- Com va ser el seu procés d’aprenentatge?
R.- Quan a ca nostra em varen comprar el piano, na Blanca va dir que se n’anava a viure a Barcelona i em va adreçar a na Joana Deyà, i amb ella vaig fer llenguatge musical i piano i després vaig intentar entrar al conservatori, però no hi havia places de piano.

P.- Però, la final, ho va aconseguir.
R.- Quedava una plaça de cel·lo i una de trompeta, i ma mare me va demanar quina volia; i jo vaig escollir la trompeta, perquè el piano és molt solitari i vaig pensar que així podria anar amb la banda. Ma mare trobava que trompeta era molt de nin, però a mi m’era igual, i vaig ser la primera nina que vaig tocar la trompeta en el conservatori.

P.- I de la trompeta, al piano.
R.- Efectivament. Així vaig aconseguir entrar al conservatori i després sí que hi va haver plaça de piano i vaig entrar en el grau professional de piano. Això era quan el conservatori era a La Sang i quan encara no hi havia el túnel. Els meus pares feien el sacrifici que, quan sortia del Convent, m’acompanyaven cap allà a estudiar. Després vaig treure bona nota al Convent i el pare Alcover li va dir a ma mare que havia d’anar a Palma a estudiar i vaig entrar a Sant Francesc. El dematí anava a l’institut i l’horabaixa al Conservatori.

P.- I també va estudiar a fora…
R.- A Palma no hi havia estudis superiors de música i se’m va solapar BUP i COU amb els darrers cursos de professional: trompeta, piano i cant. I la solució va ser anar a fora: a Barcelona em varen agafar de trompeta, composició i cant, i a València de piano. En Pau, de l’agència de viatges, ens treia tots els bitllets. Mentre feia COU a Palma, cada dimecres anava a València i el dijous a Barcelona.

P.- Degué ser un any molt dur?
R.- Sí que ho va ser, però ho vaig treure tot amb excel·lents i després també els premis d’honor. En acabar tot això, tornant un dia amb l’avió, vaig trobar un professor d’harmonia d’aquí, Ferran Vaquer, que m’havia suspès algunes vegades, i vaig pensar “aquesta és la meva”. Li vaig dir que havia aprovat totes les carreres i que de composició havia tret un excel·lent i em va aconsellar anar a la Conselleria i apuntar-me a les llistes per entrar com a professora al conservatori. A mi això em va semblar molt llunyà, però ho vaig fer i al cap de dos mesos entrava al conservatori.

P.- Tenc entès que va seguir estudiant.
R.- Inicialment vaig entrar a mitja jornada i estava molt contenta. Mon pare aleshores em va insistir que estudiàs alguna carrera al marge de la música. Vaig entrar a arquitectura tècnica a Girona, però no m’ho podia combinar bé amb la feina al conservatori, així que finalment vaig agafar Economia. Va ser quan vaig conèixer l’ambient universitari, vaig conèixer què era sortir i vaig fer tot allò que no havia pogut fer quan era joveneta, que em passava el dia sense sortir, sense amigues, sense res. Però tot això ja amb més