Antònia Ribas ha convertit la seva passió pels paisatges de Mallorca en una manera d’expressar-se. Tot i que sempre havia sentit una especial atracció per l’art i la pintura, no va ser fins al confinament que va trobar el moment per dedicar-s’hi plenament. Des d’aleshores, no ha aturat de pintar, principalment paisatges mallorquins que interpreta des d’una mirada personal, jugant amb els colors, les formes i les emocions. Aquest dissabte va exposar per primera vegada a la Nit de l’Art de Sóller.

P.- Quan vas començar a pintar?
R.- Sempre m’ha agradat l’art, m’ha agradat la pintura i sempre m’han agradat els quadres. Sempre m’hi havia fixat molt. El que passa és que no havia tengut temps per dedicar-m’hi. Entre la feina, el meu fill i haver de cuidar els meus pares, no m’hi havia pogut dedicar com hauria volgut. Però quan va començar la Covid vaig pensar que aquell era el meu moment. Quan ens vàrem haver de tancar, vaig començar a dedicar-me més a pintar i, des d’aleshores, no he aturat. Ara sempre he de tenir un parell de quadres buits preparats per poder pintar. És una cosa que m’ha enganxat molt.

P.- Aquesta ha estat la primera vegada que exposaves a la Nit de l’Art de Sóller. Com has viscut aquesta experiència?
R.- La veritat és que molt bé. Era la primera vegada que exposava a la Nit de l’Art de Sóller, perquè abans havia fet dues exposicions a Fornalutx i una al Museu de Ciències. Però aquesta vegada ha estat diferent, perquè a Sóller, quan arriba la Nit de l’Art, surt tothom al poble. Hi havia molta gent, tothom mirava, hi havia molt d’ambient i vaig veure que molta gent s’interessava pels quadres. Sobretot, em va agradar això, que la gent s’aturàs, miràs les obres i mostràs interès. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé i vaig estar molt contenta amb l’experiència.

P.- La teva pintura està molt vinculada als paisatges de Mallorca. Què és el que t’inspira d’aquests paisatges?
R.- És una mica pintar el que m’agrada. Quan veig una cosa que m’agrada, em venen ganes de pintar-la. Per exemple, m’agraden molt les hortènsies. Si veig un paisatge que m’agrada o una fotografia que em crida l’atenció, també em ve de gust intentar pintar-la. M’agraden molt els paisatges d’Escorca i de Banyalbufar, per exemple. Mallorca té molts paisatges diferents i a mi m’agrada anar canviant. També m’agraden els reptes. Les coses complicades m’agraden, encara que sé que he d’aprendre més i que encara em queda molt per aprendre.

P.- T’agrada reproduir els paisatges tal com són o prefereixes deixar espai a la imaginació?
R.- No, sempre m’agrada canviar alguna cosa o fer-ho una mica a la meva manera. És veritat que moltes vegades partesc de fotografies, perquè moltes de les coses que pint són fotografies que he fet jo o que he vist, però després sempre hi canviï alguna cosa. No m’agrada reproduir-les exactament tal com són. Puc canviar els colors, les formes o algun altre element. Al final, faig el que em surt a mi. És una mica la meva manera de veure aquella imatge.

P.- I què vols transmetre a través de la teva pintura?
R.- No ho sé ben bé. Crec que cada pintura és una mica jo. Cada quadre té una cosa diferent. N’hi ha que són molt de calma, n’hi ha que transmeten alegria, d’altres poden tenir tristesa o nostàlgia… Depèn molt del quadre. Cada pintura és una mica jo i també depèn del moment en què l’estic fent. No sé explicar-ho gaire més, però crec que cada quadre té una part meva.

P.- També canvia la teva manera de pintar segons el paisatge que tens davant?
R.- Sí, també depèn molt de l’estat en què estic jo. No és només el paisatge. Evidentment, no és el mateix pintar un llac que una muntanya, el mar o una hortènsia, però també depèn molt de com em trobi en aquell moment. L’estat d’ànim també es nota a l’hora de pintar.

P.- Quin paper hi tenen els colors?
R.- Els colors depenen una mica de l’estat anímic. Però, de tota manera, m’agrada molt pintar amb colors vius. M’agrada que la pintura sigui alegre, que sigui vistosa i que tengui color. També m’agrada molt el realisme. El que passa és que encara he d’aprendre més perquè les coses siguin més reals. Fer els colors exactament com són a la realitat és molt complicat. A vegades veus un color i sembla fàcil, però després dur-lo exactament a la pintura costa molt.
P.- Has pintat sempre paisatges o també has explorat altres temàtiques?
R.- També m’agrada l’abstracte i n’he fet algun. També he provat de fer cares, però he de practicar molt perquè les cares són molt complicades. He fet la meva filla, per exemple, però sembla que té vint anys més… És més difícil. Per això em resulta més còmode pintar un paisatge. Com que som tan mallorquina i m’agrada tant el paisatge, també em surt més natural pintar Mallorca, pintar Sóller, pintar muntanyes… És el que em resulta més còmode i el que més m’agrada.

P.- Enguany la Nit de l’Art ha comptat amb molts menys artistes que l’any passat. Com creus que es podria potenciar aquesta iniciativa?
R.- La veritat és que no ho vaig entendre gaire bé i tampoc no hi vull entrar massa. Però sí que crec que com més artistes hi participin, més diferent serà i més opcions hi haurà perquè la gent pugui veure coses diferents. També crec que s’hauria de fer més propaganda de la Nit de l’Art. La veritat és que jo tampoc no n’havia vist gaire. El que havia vist era alguna cosa a Facebook, però crec que es podria donar més a conèixer perquè hi participàs més gent i també hi anàs més públic.
P.- I enguany, com has vist l’ambient i la resposta del públic?
R.- Jo m’ho vaig passar molt bé. La veritat és que vaig veure que hi havia bastant gent. Hi havia gent major, gent de Sóller, gent jove… També hi havia estrangers i gent d’altres llocs d’Espanya. Jo veia que hi havia bastant d’interès i que la gent tenia ganes de veure les coses. La veritat és que jo ho vaig veure bé. Sóller és un poble amb molt d’art i crec que es nota quan hi ha una iniciativa d’aquest tipus.

P.- Dels artistes que hi han participat enguany, una bona part eren de fora. Creus que ha faltat més presència d’artistes sollerics?
R.- Sí, jo crec que sí, perquè Sóller és un poble amb molt d’art i hi ha molts artistes. Crec que té a veure amb els problemes que hi va haver l’any passat. No vull entrar gaire en la problemàtica ni dir res que no em correspon, però crec que la situació de l’any passat va influir en el fet que enguany no s’hi presentàs tanta gent. És una llàstima perquè crec que hi ha artistes a Sóller i que podrien participar més.

P.- Més enllà de la Nit de l’Art, creus que falten iniciatives per potenciar els artistes locals?
R.- Jo crec que falten ajudes o iniciatives perquè la gent pugui seguir en aquest camí. És un camí complicat. Per viure de l’art has d’estar-hi durant molts anys i és difícil mantenir-te només d’això. Per això crec que sobretot falten ajudes. Qualsevol iniciativa que permeti als artistes continuar, donar-se a conèixer i poder seguir fent feina seria bona.

P.- També tens una vinculació familiar amb l’antic negoci dels teus pares “Can Pipeta”. Què recordes d’aquella època?
R.- També he agafat una mica aquesta part artística de la vida dels meus pares. Ells eren artistes fent menjar. Feien uns plats que ara ja no fa ningú. Feien, per exemple, uns plats de trempó, i a mon pare allò li semblava una obra d’art. Crec que aquesta manera de veure les coses, aquesta part artística, també l’he viscuda amb ells i una mica la duc de la seva vida.

P.- Quins records tens d’aquell negoci i d’aquella època?
R.- No puc tenir millors records. Tenc molt bons records. Era molta feina, molta, molta, molta feina, però també tenc molt bons records d’aquella època. Era estar amb la família, amb els meus pares… M’ajudaven sempre i jo també m’hi adaptava. Hi havia molta feina, però era una altra manera de viure i de fer les coses. I això és el que record amb més estima.

P.- Creus que avui falten negocis familiars com aquell?
R.- Sí. Perquè allò era un bar, però era un bar familiar. Era un bar on la gent venia de bon matí, molt prest. Posàvem les coses damunt la taula, fèiem feina, nedàvem, cridàvem… i després, a les dues, pujàvem. Era una manera de fer que ara ja no hi és. Era molt familiar i hi havia una relació molt diferent amb la gent. Ara tot això ha canviat molt.

P.- Has pensat mai a recuperar aquella activitat o muntar alguna cosa semblant?
R.- Ho he intentat. He intentat muntar alguna cosa en algun lloc, però és molt complicat. Hi ha els lloguers, trobar un espai, les despeses… Tot és molt car. T’has d’endeutar per poder muntar qualsevol cosa i jo també ho he de sofrir. És un tema que m’ha quedat com una espineta, perquè m’hauria agradat poder seguir una mica el que feien els meus pares i aquella manera de fer feina.

P.- Com creus que es podria facilitar que la gent s’animàs a obrir nous negocis?
R.- No ho sé, perquè ara tot està molt car. Els lloguers, per exemple, estan al doble o fins i tot al triple del que hi havia abans. I no sé com es podria millorar econòmicament aquesta situació. És molt complicat. No tenc una solució concreta, però sí que crec que el preu dels espais és un problema important per a qualsevol persona que vulgui muntar alguna cosa.

P.- Tornant a la pintura, què t’agradaria que sentís la gent quan veu els teus quadres?
R.- M’agradaria que fos una cosa que els agradàs, que els cridàs l’atenció. Que ho veiessin natural, que ho veiessin… No sé ben bé com explicar-ho. M’agradaria que mirassin el quadre i pensassin: “Ostres, que guapo!”. Que els agradàs el que veuen i que els despertàs alguna cosa.

P.- Quins són els teus pròxims projectes o exposicions que tens en ment?
R.- Ara mateix estic apuntada a la Nit de l’Art de Fornalutx. I després tenc un hotel que em va demanar que hi dugués quadres. La idea és posar-hi les obres i que estiguin exposades allà. Si hi ha gent que en vol comprar, les pot comprar, i si no, almenys els quadres quedaran allà i serviran per decorar.

P.- I tens algun altre projecte al cap?
R.- No. Jo el que faig és pintar, pintar, pintar i no aturar de pintar. Ara mateix és això. No tenc gaire més projectes. El que vull és continuar pintant i anar fent.