Antonia Castillo i Paulina Adon, mare i filla, són dues dones originàries de la República Dominicana que es van veure obligades a emigrar a Mallorca a la recerca d’una vida millor i de noves oportunitats. Castillo va arribar a l’illa ja fa vuit anys mentre que Adon ho va fer més tard, fa dos.
Pregunta.- Abans de venir a Mallorca, com era la vostra vida a la República Dominicana?
Paulina Adon.- Abans de venir aquí, la meva vida era bastant tranquil·la i estable dins del que coneixia. Estava estudiant a la República Dominicana, i havia acabat el batxillerat. Era una vida senzilla, però plena, perquè estava envoltada de la meva família, especialment de les meves germanes, i també dels meus amics. El meu dia a dia consistia molt en compartir: passar temps amb els meus, sortir, parlar, riure… Era una vida molt social i molt arrelada a la comunitat. Per això, quan vaig arribar aquí, una de les coses que més vaig notar va ser aquest canvi tan brusc: és com si de cop et treguessin tot allò que formava part de la teva rutina i identitat. Aquell sentiment de comunitat i de proximitat amb la gent és el que més diferència vaig percebre.
Antonia Castillo.- En el meu cas, la meva vida abans de venir també era estable dins de les meves possibilitats, però amb moltes responsabilitats. Treballava i al mateix temps em dedicava completament a la meva família. Tinc cinc fills, i la meva prioritat era cuidar-los, assegurar-me que estudiessin, que tinguessin menjar i tot el necessari. Jo portava el control de la casa, dels estudis dels meus fills, i intentava que tot funcionés bé. Però, tot i aquesta aparent estabilitat, la realitat econòmica era molt complicada. A la República Dominicana, el sou bàsic pot ser molt baix, uns 200 euros al mes aproximadament, mentre que el cost de vida és elevat. Això fa molt difícil tirar endavant una família. A més, la situació es va complicar molt quan la meva filla de 17 anys es va posar malalta i això ens va afectar profundament. El sistema sanitari allà és molt costós, els medicaments són cars i, amb els ingressos que teníem, era impossible assumir-ho. Tot va passar molt ràpid. En un obrir i tancar d’ulls, em vaig veure obligada a prendre una decisió molt dura: marxar. No va ser una elecció lliure, ni un projecte planificat. Va ser una necessitat urgent per poder continuar el tractament de la meva filla i intentar millorar la situació de la meva família.
P.- Per què vau escollir Mallorca com a destí?
A.C.- Vaig triar Mallorca principalment perquè hi tenia família. Tenia tres germans aquí, i eren ells els que m’ajudaven des de la distància, enviant diners per cobrir les despeses mèdiques de la meva filla. El tractament era molt car i va arribar un punt en què ja no podíem continuar assumint-lo sols.Ells em van dir que vingués, que aquí m’ajudarien a trobar feina i a començar de nou. Tot i saber que seria difícil, vaig confiar en això. Però el més dur no va ser venir, sinó deixar enrere els meus fills i la meva família. Separar-me d’ells va ser una experiència molt dolorosa, una decisió que em va marcar emocionalment. A més, el fet de venir en una situació irregular, sense documentació, ho feia encara més complicat. No era un viatge per provar sort, sinó una fugida cap a una oportunitat de supervivència.
P.- Amb quins obstacles us vau trobar en arribar?
P.A.- Quan vaig arribar, el principal obstacle va ser emocional. Era molt jove, tenia només 17 anys, i de cop em vaig trobar completament sola en un lloc nou. Havia deixat enrere tots els meus amics, la meva vida, tot el que coneixia.Vaig sentir una mena de buit, com si estigués però alhora no hi fos. Haver de començar de zero, sense una xarxa social pròpia, va ser molt difícil. A més, vaig notar que aquí és més complicat fer amistats. Les relacions no es creen amb la mateixa facilitat que al meu país, i això va fer que el procés d’adaptació fos més lent i dur.
A.C.- En el meu cas, un dels principals obstacles va ser la salut emocional. Vaig passar per una etapa de depressió, perquè la situació era molt dura: estar lluny dels meus fills, en un lloc desconegut, amb incertesa constant.També hi ha el tema de la documentació. Arribar sense papers et col·loca en una situació molt vulnerable. Et limita les oportunitats, et fa dependre de feines precàries i et deixa exposada a abusos.
P.- Com ha estat l’acollida per part de la societat mallorquina?
A.C.- La meva experiència ha estat una barreja. Per una banda, he conegut persones molt bones, amb un gran cor, que m’han ajudat i m’han tractat molt bé. Però també he viscut situacions complicades. Hi ha moments en què, pel fet de ser immigrant i especialment si no tens papers, et trobes amb discriminació o injustícies. Per exemple, en una feina em van dir que treballaria tres hores, però en realitat en feia sis, i només me’n pagaven tres. Aquest tipus de situacions passen, i és difícil defensar-te. També he percebut certa actitud de rebuig o racisme en alguns casos, encara que no sigui generalitzat. Tot i això, intento quedar-me amb les experiències positives i veure-ho com un aprenentatge.
P.A.- Jo, en general, he tingut una experiència més positiva. No m’he trobat amb tantes situacions negatives, i crec que he tingut la sort de trobar bones persones. Tot i això, sí que recordo moments puntuals que et fan sentir diferent, com una experiència a l’aeroport on vaig entendre un comentari despectiu cap a mi. Va ser incòmode, però no va anar més enllà. Malgrat tot, també he conegut gent que m’ha tractat amb molt d’afecte, com si em coneguessin de tota la vida, i això és molt important en el procés d’integració.
P.- Què us va sorprendre més en arribar?
A.C.- Una de les coses que més em va sorprendre va ser la diferència en les formes de respecte. A la República Dominicana, és molt habitual dirigir-se a les persones, especialment a les més grans, amb “vostè”, com a mostra de respecte. Aquí, en canvi, això no sempre es percep igual. De fet, alguna vegada m’han arribat a dir que no utilitzi aquesta forma, que és una falta de respecte o que sembla que estiguis dient que l’altra persona és gran. Això em va impactar molt, perquè per a mi és tot el contrari. Encara avui, després de molts anys, em costa deixar aquest costum, perquè forma part de la meva educació i dels meus valors.
P.A.- En el meu cas, em va sorprendre sobretot el llenguatge i les diferències culturals. Tot i parlar espanyol, hi ha moltes paraules que utilitzem a la República Dominicana que aquí no s’entenen.Per exemple, nosaltres diem “safacón” per referir-nos a la paperera o “cantina” per a un bol. Quan vaig començar a treballar en una cuina, hi havia moltes situacions en què no ens enteníem.També el dialecte mallorquí em va costar al principi. Tot això feia que, en els primers moments, tot em semblés molt confús.
P.- Heu notat diferències en el tracte cap a la dona?
A.C.- Crec que a la República Dominicana existeix una mena de tracte diferenciat cap a la dona que es percep com una prioritat en alguns contextos. Per exemple, en el transport públic, és habitual que un home cedeixi el seient a una dona. No és tant una qüestió d’igualtat com de protecció o deferència cap a la dona.
P.A.- Des del meu punt de vista, aquí les dones tenen més llibertat per fer determinades coses. Això és una diferència important. Tot i que allà també hi ha respecte, aquí es nota més autonomia en el paper de la dona dins la societat.
P.- Com ha estat el procés d’adaptació?
A.C.- Quan vens amb uns valors sòlids i una bona educació, entens que t’has d’adaptar. Saps que has vingut a treballar i a tirar endavant, i això implica respectar les normes i la cultura del lloc on ets. Per exemple, coses com els horaris de silenci, la convivència amb els veïns o les normes socials són aspectes als quals t’has d’acostumar. No és una qüestió de si t’agrada o no, sinó de convivència i respecte.
P.A.- Per a mi, l’adaptació no va ser fàcil al principi. El canvi horari, el clima que és molt diferent del del meu país, i fins i tot la manera de parlar van ser dificultats importants. Els primers mesos van ser especialment complicats. Però amb el temps, he aconseguit adaptar-me, sobretot perquè he volgut respectar la cultura d’aquí. També m’ha ajudat el fet que m’agrada el mallorquí i que he volgut aprendre’l.
P.- Quines són les vostres metes de futur?
A.C.- La meva meta és treballar, estalviar diners i poder tornar al meu país. No vull quedar-me aquí fins a la jubilació. El que realment desitjo és tornar i poder gaudir dels meus pares, estar amb ells mentre encara hi són i donar-los tot l’amor que es mereixen.
P.A.- Jo vull continuar formant-me, acabar els meus estudis i especialitzar-me, per exemple en gestió immobiliària. També m’agradaria aprendre idiomes, com l’anglès, i seguir millorant. A llarg termini, també em plantejo tornar a la República Dominicana i desenvolupar allà el que he après.
P.- S’ha complert la idea que teníeu abans de venir?
A.C.- Ha estat un camí difícil, dur i en moments trist, però no me’n penedeixo. Sento que vaig pel bon camí. Ara estic començant una nova etapa amb els estudis, he conegut persones bones i estic aprenent coses noves, com el mallorquí. No ha estat fàcil ni ràpid, però sento que estic avançant.
P.A.- Tot i les dificultats, sí, sento que la decisió ha valgut la pena. Ha estat una experiència dura, però necessària, i avui puc dir que no me’n penedeixo.
