Jaume Albertí serà enguany l’encarregat de pronunciar el pregó de les festes de la Mare de Déu d’Agost de Biniaraix. Albertí afronta aquesta responsabilitat amb la intenció de fer un pregó vivencial i sentimental, construït a partir dels records i les experiències que ha acumulat al llarg dels anys al llogaret.

Pregunta.- Què significa per a vostè ser el pregoner de les festes de Biniaraix d’enguany?
Resposta.- Quan faci el pregó de Biniaraix d’enguany, ja n’hauré fet dos de molt vivencials i sentimentals, que són el de 2008 per les festes de Deià i ara aquest de 2026. I els dos tenen una cosa en comú: a Deià hi vaig fer feina dotze anys com a mestre i, per tant, aquell pregó va ser també molt vivencial i sentimental. I a Biniaraix hi hem viscut amb n’Antònia, la meva dona, i les meves filles durant vint anys. Per tant, també és una qüestió vivencial i sentimental. Crec que quan un pregoner és de dins i parla des de les vivències del poble, pot transmetre moltes més coses, perquè les transmet també anímicament. A més, tant Deià com Biniaraix són dos pobles petits de muntanya que entren dins la nostra filosofia de vida, la de n’Antònia, les filles i jo: són llocs petits, familiars i no massificats. Per això sempre ens hi hem trobat molt bé. A partir d’aquí, el pregó serà un relat semblant, amb qualque pinzellada de reivindicació puntual, però sobretot serà una cosa anímica. No puc avançar gaire més perquè el pregó sempre ha de tenir una part de sorpresa. Sí que hi ha dos temes que tractaré bastant, que són l’aigua, perquè jo l’he treballada molt a Biniaraix, i l’associació de veïnats, perquè vaig ser el primer secretari de l’associació de veïnats que es va fundar l’any 1982. Ara fa 44 anys. Aquesta serà, més o manco, la meva contribució al pregó de Biniaraix i, quan em varen proposar fer-lo, vaig dir que sí tot d’una, perquè és una qüestió que em toca molt anímicament.

P.- Quins són els principals canvis que ha trobat a Biniaraix des que hi vivia fins ara?
R.- Abans era un poble que es comunicava molt a través del bar, que era el lloc de reunió del poble. Hi anava la gent del poble i allà hi havia molta relació entre els veïnats. Ara el bar és una empresa més i hi ha més gent forana que del poble. Això no vol dir que Biniaraix hagi deixat de ser un lloc de relacions o un lloc amable, perquè encara ho és, però sí que hi ha hagut un canvi. Són una mica els típics bars d’abans, de fa vint o trenta anys, que hi havia a totes les barriades de Sóller, que eren bars casolans i que tenien molta relació amb la gent que hi vivia. Ara això s’ha anat perdent i cada vegada hi ha més gent de fora. Biniaraix continua tenint aquesta característica de ser un lloc amable i de relació, però la familiaritat que hi havia abans ja no és la mateixa.

P.- Què creu que li falta actualment a Biniaraix?
R.- A Biniaraix el que fa falta és organitzar bé la circulació i els aparcaments. L’aparcament que es va fer a Can Gorgai queda molt fora per a un resident, perquè després han de pujar totes les coses a peu. Sempre s’ha pensat, i jo també ho he pensat, que els aparcaments de Biniaraix haurien d’estar passat el poble, anant cap a Cas Patró Lau, perquè després deixes el cotxe més a prop i evites que hi hagi tants vehicles dins el poble. I, a part d’això, sempre s’ha d’estar molt atent a conservar totes les cases de cultura de pedra que hi ha a Biniaraix. No només el barranc, sinó també les cases, els camins, els llocs i tot aquest patrimoni que forma part de la identitat del poble. Tot això s’ha de cuidar molt, perquè és precisament el que fa que Biniaraix continuï essent el poble que és.

P.- Participarà també en les festes una vegada fet el pregó?
R.- Sí. Diumenge es fa un sopar de veïnats i, com que som veïnats i la meva filla hi viu, hi pujarem. És una manera també de participar en les festes més enllà del mateix pregó i de retrobar-me amb la gent del poble. La meva relació amb Biniaraix no és només la d’haver-hi viscut, sinó que encara hi ha vincles familiars i personals, i per això té sentit participar també en aquest tipus d’actes.

P.- Vostè també ha estat artista tota la vida. Biniaraix li ha servit com a font d’inspiració?
R.- Sí, perquè vaig caminar molt pel barranc. Quan em vaig mudar a Biniaraix va ser el moment en què jo ja feia dotze anys que era mestre. N’Antònia també era mestra. Vaig demanar una excedència, perquè després em pogués tornar a reincorporar, i havia de ser d’un mínim de dos anys. Durant aquests dos anys vaig cuidar les filles i em vaig dedicar molt a caminar pel barranc, i va ser quan vaig començar a pintar temes del barranc. Jo ja duia de darrere una inquietud relacionada amb la creativitat, perquè durant la meva etapa de mestre a Deià havia fomentat molt la creativitat. Em vaig trobar amb un poble de pintors i vaig potenciar molt la creativitat artística i també la creativitat escrita dels infants. Però tenia deu o vuit cursos simultàniament i, durant els altres catorze o setze anys, no va quedar més remei que prioritzar coses. Precisament per això vaig començar a fomentar sistemes educatius nous, com el Freinet de França o Rosa Sensat a Catalunya, i a potenciar la creativitat. Però el fet d’arribar a Biniaraix i tenir més temps per caminar pel barranc va fer que aquesta relació amb el paisatge també entràs en la meva pintura.

P.- Més enllà del pregó, vostè té una mirada crítica sobre la situació actual de Mallorca. Què és el que més li preocupa?
R.- A part de la cara amable i de les relacions de Biniaraix, quan te’n vas mentalment de Biniaraix i tornes al món real, el que trobes és una saturació. Crec que hi ha tres excesos que són l’excés de consum, l’excés de xarxes i l’excés de desplaçaments. Em preocupa molt que cada dia que surts al carrer sembla que surtis de viatge, perquè tot són carrers plens de gent amb maletes. Vas als carrers comercials i a la plaça i estàs saturat. I tu, que també ets viatjador de vacances, penses: “Ja estic de vacances, ja estic de viatge, ja estic saturat”. Després has d’anar a un aeroport que està tan saturat com Sóller i vius aquesta situació, i t’agafa una mena de xoc mental. Penses que el món està saturat.

P.- Per què considera tan perillosos aquests tres excessos?
R.- El consum és excessiu perquè hi ha un consum energètic bestial, tant de béns personals com de matèries primeres, i el planeta arriba a un moment en què no en pot donar més. Després tenim les xarxes actuals de pantalla, que són missatges simples i immediats que s’aturen poc i que sembla que siguin una nova religió, perquè no et donen ni temps de reflexionar. Els mitjans tradicionals de paper, per exemple, la mateixa premsa escrita, et permetien tenir temps per pensar la notícia, contrastar-la i reflexionar-hi. Ara tot va tan accelerat que és impossible que aquesta reflexió es faci de la mateixa manera. I després hi ha els desplaçaments. El turisme desbocat actual és molt perillós. Basta donar una xifra que l’altre dia vaig llegir: cada dia hi ha 125.000 vols al món. Per tant, a partir d’aquí veus que hi ha unes escletxes molt perilloses i que, si aquests excessos no es limiten, no s’aturen i no es frenen, estam en perill d’esbocar-nos. L’habitatge n’és un exemple, la convivència n’és un altre i el canvi climàtic també. Aquesta mateixa nit, per exemple, gairebé no he pogut dormir amb la meva filla perquè a les tres de la matinada hi havia 31 graus. Davant tot això, pens que s’han de cercar solucions des de molts d’aspectes.

P.- Aquestes solucions s’han de cercar individualment o és més un problema de societat?
R.- Jo pens que hi ha una esperança, perquè físicament el cos ja et diu que no en vol més i la ment ja no va tan accelerada com abans. Et refugies, i cadascú es refugia dins el seu àmbit. Jo, per exemple, llegesc. Però també tens motius per tenir esperança. La manifestació de dissabte a Sóller, per mi, va ser una esperança, perquè hi vaig veure molta gent jove que reivindicava i que estava compromesa. Per tant, pens que hi ha un missatge molt important: si la gent jove està compromesa i és persistent, és a dir, si no surt una vegada i prou sinó que ha d’anar insistint sempre, aquesta persistència pot aconseguir coses. És la persistència que varen tenir Mandela a Sud-àfrica o Gandhi a l’Índia. Varen ser persistents contínuament i varen aconseguir coses.

P.- D’on creu que venen aquests tres excessos?
R.- Jo crec que hi ha quatre punts que han provocat aquests excessos. Un és que el segle XXI, i ja també el final del segle XX, ha duit un gran capitalisme devastador, que és el gran capital, que cerca beneficis immediats, tot d’una, amb poques mans, i això anul·la el futur. I, sobretot, aquest gran capital ha desplaçat el petit capital, el petit empresari i la petita empresa, que han anat desapareixent perquè el gran capital se les ha anat menjant. Aquestes petites empreses eren les que construïen la classe mitjana i la classe mitjana s’ha anat diluint. Ara hi haurà pobres i superrics i no hi haurà termes mitjans, i aquesta desaparició de la classe mitjana crea un perill molt gros. A vegades, dins aquest petit capitalisme, hi ha gent que, per temptació, perquè veu que els beneficis immediats són grans, va cap a aquest benefici immediat. Ho veiem, per exemple, amb l’habitatge: un mallorquí lloga per 1.500 euros un habitatge a un altre treballador que només cobra 1.500 euros. És un exemple clar de com funciona aquesta situació.

P.- Quin paper juga la política en aquesta situació?
R.- La política, de qualsevol gènere i de qualsevol tendència, està fermada pel poder econòmic i no té llibertat de moviment. I, a més, aquest segle XXI ha duit la confrontació política. Abans hi havia més consens polític i ara no. Ara es dediquen a atacar-se els uns als altres i això crea unes cortines de fum que fan que tu ja no sàpigues on has de tocar ni a quina porta has d’anar per reivindicar determinades coses. És una situació que se suma als altres factors i que fa més difícil trobar solucions, perquè la confrontació acaba amagant els problemes reals.

P.- Creu que hi hauria d’haver alternatives a aquesta manera actual de viure?
R.- Sí, pens que hi hauria d’haver alternatives d’existència més natural i que els joves tenen la paraula. Són ells els que han de decidir quin futur volen i també els que han de tenir la capacitat de reivindicar-lo. Per això és tan important que hi hagi compromís i persistència, perquè no basta sortir un dia a reivindicar una cosa i després deixar-ho estar.

P.- Inclourà alguna d’aquestes preocupacions en el pregó?
R.- No. En el pregó hi haurà qualque pinzellada de reivindicació puntual sobre qüestions concretes de Biniaraix, però aquest tema tan gros l’aparcaré. No vull que el pregó sigui un discurs sobre tots aquests problemes generals, vull que sigui una retrobada amb Biniaraix.