La investigació del càncer avança gràcies a la feina dels científics, però també a la implicació dels pacients. Andrés Bedoya, investigador i Angela Torres, voluntària en un assaig clínic comparteixen la seva experiència.

Pregunta.- Com a investigador, en quina línia de recerca estàs treballant actualment?
Andrés Bedoya.- La línia de recerca del nostre grup és l’epigenètica del càncer. Actualment, ens centrem en el càncer de mama, que no és una sola malaltia, sinó que inclou diferents subtipus. Un dels més agressius és el triple negatiu, i nosaltres estudiem sobretot aquest. Analitzem els mecanismes moleculars implicats en la proliferació del tumor, la metàstasi i també la resposta als tractaments. Ens interessa entendre per què alguns pacients responen a un tractament i altres no, és a dir, quins mecanismes utilitzen els tumors per evadir les teràpies actuals.

P.- Com a pacient, que et va animar a participar en un estudi clínic?
Angela Torres.- En el meu cas va ser sobretot per la confiança en la meva oncòloga, la doctora Perelló, que a més també és investigadora i forma part d’un grup especialitzat en aquest àmbit. Des del primer moment vaig pensar que sí, perquè si ella m’ho recomanava era per alguna cosa. També vaig considerar que algú ha de fer aquesta passa. Per a mi era una oportunitat personal, però també una manera d’aportar alguna cosa a la societat. Potser aquest tractament és efectiu i d’aquí a uns anys es pot aplicar a més gent.
A.B.- Els assajos clínics es desenvolupen per fases. Primer hi ha una fase inicial en què es prova el medicament en un grup molt reduït de pacients per avaluar-ne tant l’eficàcia com la toxicitat. És un moment molt delicat, perquè és la primera vegada que s’administra a humans i no saps com pot reaccionar el cos. Després es passa a fases posteriors, amb més pacients, per comparar l’efectivitat del nou tractament amb els que ja existeixen en aquell moment.

P.- Durant els anys que fa que investigues, quins han estat els avanços més destacats?
R.- En investigació hi ha una diferència molt gran entre el que descobrim al laboratori i el que acaba arribant a la pràctica clínica, i aquesta distància pot ser d’uns deu anys o més. Un descobriment inicial només dona indicis, i després s’ha de validar amb dades de pacients, models cel·lulars, experiments amb animals… i, finalment, iniciar assajos clínics en humans. Tot aquest procés és molt llarg. Tot i això, l’any passat vàrem publicar un article important. En el camp dels tumors triple negatiu, sovint es consideren com un grup molt heterogeni, gairebé com un “calaix de sastre” on s’inclouen tots els tumors que no tenen determinats marcadors. Però això no vol dir que siguin tots iguals. El que vàrem trobar és que dins d’aquests tumors hi ha subtipus, fins i tot sub-subtipus, amb mecanismes moleculars diferents. Això és molt rellevant perquè pot influir en la resposta als tractaments i obrir la porta a teràpies més específiques. De fet, aquest treball va rebre fa poc un premi de la Reial Acadèmia de Medicina com a millor publicació científica, cosa que ha estat un reconeixement molt important per a l’equip.

P.- Quins són els principals reptes afronta avui la investicació?
A.B.- El principal repte és el finançament, però sobretot l’estabilitat laboral. La carrera investigadora és molt competitiva i funciona gairebé com un coll d’ampolla: comences amb molta gent, però molt pocs aconsegueixen continuar. Moltes vegades vas encadenant beques en lloc de contractes estables, i això fa que sigui molt difícil construir una carrera a llarg termini. A més, les oportunitats estables són molt limitades. Hi ha programes molt competitius en l’àmbit estatal amb molt poques places, i això fa que fins i tot investigadors amb currículums excel·lents tinguin dificultats per consolidar-se. Si ho mires des d’un punt de vista econòmic, és una inversió que no s’aprofita prou. L’Estat inverteix molts recursos a formar investigadors altament qualificats, però si després no se’ls ofereixen oportunitats, acaben marxant a l’estranger o al sector privat. Això és el que es coneix com a “fuga de cervells”. Això té un impacte directe sobre la societat. Hi ha exemples, com el programa ICREA a Barcelona, que demostren que invertir en talent científic genera retorn: més investigació, més assajos clínics, millors hospitals i fins i tot més inversió internacional.
A.T.- Jo crec que també és important donar visibilitat a la feina que fan els investigadors. Aquí mateix hi ha professionals molt bons, que fan una feina excel·lent, però sovint no tenen els recursos necessaris ni el reconeixement que mereixen. És important que la societat conegui aquesta realitat. En el cas de les Illes Balears, per exemple, es fa investigació d’alt nivell, com a l’Hospital Universitari Son Espases, però és rellevant que la gent ho conegui. Tenir grups d’investigació i assajos clínics actius pot marcar la diferència per als pacients, perquè els dona accés a nous tractaments que d’altra manera no tindrien.

P.- Què li diria a una persona que es troba en la vostra situació i dubta si participar o no en un assaig clínic?
R.- Jo li diria que confiï en la ciència, en els investigadors i en els metges que tenim aquí. Tenim professionals de primer nivell, i nosaltres, com a pacients, estam en les seves mans. La confiança també forma part del procés de recuperació. Has de confiar en el teu metge, en el tractament i en tot l’equip que hi ha darrere. Perquè no és només un metge, és tot un equip de professionals treballant per tu. Si et donen l’oportunitat de participar, jo crec que és important col·laborar. Jo ho vaig veure així des del primer moment i n’estic molt contenta.

P.- Com es garanteix, des de la investigació, la màxima seguretat i benestar possible dels pacients durant un assaig clínic?
A.B.- Un assaig clínic sempre comporta riscos, perquè és una prova de nous tractaments. No podem garantir seguretat al 100%, però sí que hi ha protocols molt estrictes i equips professionals darrere de cada pacient. A l’Institut d’Investigació Sanitària, on treball, treballem conjuntament amb l’Hospital per crear equips que controlen tot el procés: les proves, les dosis, el seguiment… tot està molt regulat. Si un pacient no respon bé al tractament experimental, es pot derivar immediatament al tractament tradicional, així que sempre hi ha un pla de seguretat. És molt important confiar en la ciència, ser sincer sobre com et sents i comunicar qualsevol efecte que aparegui. Cada tumor és diferent, fins i tot dins del mateix tipus. Per exemple, dos tumors que semblen molt similars poden respondre de manera completament diferent d’un tractament. Això és exactament el que justifica la investigació: entendre per què un tractament funciona en un pacient i no en un altre, per poder personalitzar els tractaments i millorar els resultats per a tothom.

P.- Durant tot aquest procés, ha canviat la seva visió sobre la investigació científica?
A.T.- No, jo sempre he tingut molt clar que participar era una oportunitat, tant per a mi com per a la investigació. Crec que estic donant alguna cosa a la ciència i estic molt contenta d’haver-ho fet. Tot i que encara seguesc participant en el seguiment de l’assaig clínic, la meva experiència ha reforçat la meva confiança en la recerca i en els professionals que hi treballen.

P.- La immunoteràpia com a monoteràpia serà suficient per tractar els tumors, o sempre hi haurà algun tipus de resistència?
R.- La nostra investigació anava en aquesta línia. La idea de la monoteràpia és activar el sistema immunitari perquè pugui reconèixer i eliminar les cèl·lules tumorals. El problema és que aquests tumors, especialment el triple negatius, tenen una gran capacitat d’evadir el sistema immunitari. Hem vist que dins dels tumors triple negatiu hi ha diferències: alguns són més “immunoactius” i altres més “immunopobres”. Si el tumor no té activitat immune pròpia, la monoteràpia sola no funciona. Amb els nostres estudis, vam confirmar que hi pot haver diferències significatives en la resposta dels pacients: uns responen a la monoteràpia i altres no. El repte ara és trobar maneres de fer que els tumors que no responen siguin reconeguts pel sistema immunitari, potser combinant teràpies o modulant el microambient del tumor, per tal d’augmentar l’eficàcia del tractament.

P.- Quin missatge voldríeu enviar a altres pacients i a la societat sobre la recerca i la participació en assajos clínics?
A.T.- Quan et detecten un càncer és un cop molt dur, però crec que s’ha de confiar en els metges i en la ciència. Gràcies a les investigacions que es fan, la majoria dels tractaments actuals poden salvar vides. Per això pens que és important animar la gent a valorar i reconèixer la feina dels investigadors. Personalment, estic molt content de veure com alumnes i investigadors locals contribueixen a projectes d’alt nivell internacional. És molt gratificant i crec que és necessari donar més visibilitat a aquests esforços perquè la societat vegi la importància de la recerca científica i la participació dels pacients.
A.B.- També s’ha d’agrair als pacients que participen en assajos clínics, perquè sense ells no es podrien obtenir els resultats que ajudaran a altres persones en el futur. Igualment, hem de reconèixer les entitats que financen i fan possible la recerca.