Pau Oliver i Jordi Penyaranda formen part de Lux Organum, empresa encarregada de tornar a donar vida a l’orgue de la Parròquia de Sant Bartomeu de Sóller després d’anys de silenci. A més, Oliver és l’organista de la Parròquia.

Pregunta.- Com va començar la vostra relació amb el món de la música?
Pau Oliver.- La meva relació amb la música va començar molt prest, quan encara era molt petit. Ja anava a classes a Inca i després vaig anar a cantar amb els Blavets de Lluc. A partir d’aquí, de mica en mica, em vaig anar involucrant cada vegada més en el món musical. No va ser una cosa heretada de casa, perquè dins la meva família no hi havia cap figura viva que s’hagués dedicat professionalment a la música ni que l’hagués exercida d’una manera activa.
Jordi Penyaranda.- La música sempre ha estat present a la meva vida, encara que durant molts anys d’una manera poc professional. No va ser fins bastant més endavant que vaig començar a cantar a la Polifònica de Formentera, on vaig estar molts anys, i també vaig tocar el trombó. Des de petit he tingut la música molt a prop, com una companya constant.

P.- Quan vau començar a interessar-vos per l’orgue?
P.O.- Vaig començar a tocar l’orgue amb només 8 anys. O, més ben dit, a intentar-ho. El problema era que no em deixaven tocar. Sempre em deien que era massa jove, que abans havia d’estudiar molts anys de piano, que l’orgue venia després. Però jo sempre trobava la manera d’entrar dins una església, fins i tot escapant-me de casa, i acabava tocant. Els mestres insistien que encara no tocava, però jo tenia clar que volia apropar-me a l’instrument. Amb el temps vaig entendre que l’orgue no és una cosa intocable ni sagrada en el mal sentit, sinó un instrument més. Evidentment, li has de tenir respecte, però no por. Aquesta va ser la base de la meva relació amb l’orgue.
J.P.- Ja de jove, mentre treballava al taller familiar a Badalona escoltava contínuament música clàssica. Aquella música m’acompanyava durant hores ientre feina i feina, comprava entrades i anava a sentir concerts de música antiga a Barcelona i, molt especialment, els concerts d’orgue de la Catedral.

P.- En quin estat es trobava l’orgue quan vau començar?
R.- L’orgue, senzillament, gairebé no sonava. Era un instrument molt manipulat, i molt mal manipulat. Es trobava en un estat realment pèssim. És cert que hi havia hagut una gran pluja i que les goteres havien afectat les manxes i el motor, però el problema era molt més profund. Feia pena veure’l, sobretot si tens en compte que venia d’una restauració anterior que, en teoria, havia estat molt grossa i havia de funcionar bé. Quan arribàrem, ens trobàrem amb un instrument que se suposava que era “nou”, entre moltes cometes, però que en realitat no funcionava com havia de funcionar.

P.- Com sorgeix l’oportunitat de reparar-lo?
P.O.- Va sorgir per necessitat. Jo vivia a Bunyola i l’orgue més proper que tenia era el de Sóller. Vaig començar a venir, a insistir, a tocar a les cerimònies, a ambientar les misses. A poc a poc, amb els coneixements que tenia, anava arreglant petites coses. Fins que va arribar un moment en què, parlant amb la gent implicada, veiérem el projecte que hi havia damunt la taula: una restauració que, en realitat, acabava sent gairebé la construcció d’un instrument nou. I en aquell moment vaig pensar que potser no calia “embrutar-se els dits” fent un orgue nou, sinó recuperar el que ja teníem.

P.- Quines han estat les feines principals?
R.- Sobretot de neteja ja que hi havia molta pols. Era un instrument molt abandonat. Per sort, no hem trobat gaire corc. El moble, l’estructura, els secrets, els portavents… tot això estava en molt bon estat, i precisament per això ens vam inclinar cap a una restauració. Hem treballat la fusta, tota l’enginyeria del vent, la mecànica, les vàlvules i els tubs. S’ha restaurat pràcticament tot. Ha estat una feina molt completa.
J.P.- Hem pogut col·laborar amb Klais, una empresa d’organeria molt important d’Alemanya. A ells els interessa molt l’escola organística de Mallorca, que té una tradició impressionant. Ha estat una col·laboració molt bonica: compartir ofici és una cosa molt enriquidora. Gràcies a aquesta ajuda hem pogut restaurar molts tubs que, sense aquesta professionalitat, potser hauríem descartat.

P.- Quant de temps ha durat la reparació?
R.- Ha durat aproximadament un any i mig. Durant aquest temps hem anat fent feina de manera constant, sense presses, escoltant l’instrument i veient què demanava en cada moment.

P.- Quines necessitats de manteniment té a partir d’ara?
R.- Són necessitats bàsiques: ordre, neteja i constància. Afinar-lo amb cada canvi d’estació i tenir cura que tot funcioni com toca. Però el problema més gros és un altre: hi ha molt pocs organistes. A fora, a Alemanya, França o els Països Baixos, l’orgue està a l’ordre del dia. Necessitam organistes joves.

P.- Com es pot acostar l’orgue a la gent?
R.- Obrint portes i mostrant-lo més enllà del concepte estrictament eclesiàstic. L’orgue és l’instrument rei. Qualsevol músic s’hi hauria d’apropar. Té una riquesa sonora i una història impressionants. A Mallorca gairebé totes les esglésies tenen un orgue, el tenim a l’abast.

P.- Hi ha previst algun acte d’estrena?
R.- Sí, serà el 4 de juliol. Hi haurà una benedicció i un concert amb la Banda de Música de Sóller. Tocarem amb pianistes i amb en Tomé Olives, organista de Santa Maria del Camí i de la Catedral de Menorca.Interpretarem una simfonia de Camille Saint-Saëns, per a orgue, orquestra i piano a quatre mans. A més, durant l’estiu es farà un festival internacional d’orgue, amb organistes internacionals i especialment joves.

P.- Pau, què significa ser l’organista de Sóller?
R.- Per a mi té dos significats molt clars. El primer, personal: és una experiència molt nutritiva. Aquest instrument et regala sensacions úniques. És un instrument únic dins un espai únic, i em sent molt privilegiat de poder tocar-lo i de ser l’organista de la parròquia de Sant Bartomeu. I el segon és col·lectiu: Sóller té una tradició musical brutal. Es nota molt la connexió amb França. M’agradaria ajudar a recuperar corals, agrupacions de cant i acostar aquest instrument al poble, a la gent.Que l’orgue torni a ser una cosa viva, present, no només dins la litúrgia, sinó com a part de la vida cultural de tothom.