Aurora Torrens, a més de regidora a l’Ajuntament de Sóller, és professora d’Història a l’institut Guillem Colom Casasnovas i implicada en les causes feministes, no només en el 25N que és aquest dimarts, sinó també en el seu dia a dia.

Pregunta.- Quin paper tenen els centres educatius en la prevenció de la violència masclista?
Resposta.- Tenen un paper molt important. Fa anys que som conscients que l’educació és primordial per prevenir, perquè educam en igualtat. L’escola funciona com un element de socialització essencial per a nins i nines. A més, en els darrers anys s’ha potenciat molt la coeducació: han sorgit moviments com Feminisme a l’Escola, aquí a Mallorca, que donen eines a les coeducadores i coeducadors per implementar mesures d’igualtat dins els centres. Tot i que majoritàriament aquest paper l’assumeixen dones, cada vegada hi ha més consciència que la prevenció de les violències ens implica a tots, homes i dones.

P.- Quines activitats es duen a terme a les aules, tant de manera general com amb motiu del 25N?
R.- Tradicionalment, el calendari marcava dues dates clau: el 25N, Dia per a l’Eliminació de la Violència Masclista, i el 8M, Dia Internacional de la Dona. Però fa temps que intentam anar més enllà de dues commemoracions puntuals. El nostre objectiu és transformar el dia a dia. A les escoles ens formam: tant les persones responsables de coeducació com la resta de professorat, per poder aplicar una mirada igualitària en el tracte a l’alumnat. Això inclou usar un llenguatge inclusiu, treballar amb textos no sexistes, detectar problemàtiques, activar protocols i tenir clar com actuar davant possibles casos. El 25N hi feim activitats específiques, però el més important és la feina transversal: incorporar la perspectiva de gènere a totes les matèries, des d’Història fins a Matemàtiques o Anglès. I sobretot educar amb l’exemple.

P.- Quins reptes suposa avui educar en igualtat en un context en què les noves tecnologies, les xarxes socials i la intel·ligència artificial influeixen directament en el benestar i l’autoestima del jovent?
R.- Actualment ens trobem davant reptes importants, però també davant moltes amenaces. Les noves tecnologies representen una gran oportunitat, però alhora poden convertir-se en eines molt tòxiques. Són espais que no controlem, una mena de “bombolla” virtual on sovint no podem arribar. Abans, qui patia bullying o discriminació podia trobar refugis com casa seva; ara això és pràcticament impossible, perquè el mòbil i les xarxes t’acompanyen sempre. Una foto, un comentari o un article poden desencadenar una onada d’atacs sense cap reflexió. A tot això s’hi afegeix l’auge de discursos d’odi misògins i feixistes que capten el jovent des d’una part més emocional i irracional. La intel·ligència artificial i les xarxes socials agreugen encara més aquest panorama: projecten imatges completament irreals del que suposadament és “la dona perfecta”, “l’home perfecte” o “la vida perfecta”. El jovent no veu realitat, sinó construccions artificials. De fet, estudis recents apunten que l’augment del suïcidi entre joves, sobretot als Estats Units, podria estar relacionat amb el ciberassetjament i l’impacte de les xarxes. Per això, la nostra tasca és actualitzar-nos per revertir aquest ús destructiu i fer que les eines digitals no es converteixin en instruments de coacció ni d’enderrocament de l’autoestima infantil.

P.- Heu percebut canvis en la manera com els alumnes entenen el consentiment i les relacions?
R.- Jo soc optimista. Xerr sovint amb l’alumnat i veig que molts joves progressistes no neguen l’existència de la violència masclista. El que passa és que tenim les al·lotes més informades i conscienciades que mai, i en canvi, molts al·lots estan desubicats. Això té a veure amb les noves masculinitats, saben que les coses no poden ser com fa dècades, però els costa renunciar a privilegis. En general, coneixen la teoria, però alguns perceben el feminisme com una amenaça, no com una proposta d’igualtat. No s’adonen que el feminisme també vol acabar amb l’estructura patriarcal que oprimeix els mateixos homes i els impedeix expressar-se amb llibertat emocional.

P.- Com s’ha de fer perquè molts homes no se sentin atacats quan parlam de feminisme?
R.- Hi ha missatges molt simplificats que equiparen feminisme amb radicalisme o amb “masclisme a la inversa”, i això és fals. El feminisme sempre ha cercat igualar. Però quan qüestiones l’estructura patriarcal de milers d’anys, que diu què ha de ser un home i què ha de ser una dona, és normal que hi hagi resistències. La pregunta és: què et remou? Què et provoca rebuig? A partir d’aquí es pot començar a treballar: pors, dubtes, inseguretats. Vivim en una societat que castiga qui se surt de la norma: una dona assertiva és criticada; un home que mostra trets considerats “femenins”, també. La incomoditat ve d’aquí, no del feminisme en si.

P.- Professorat i famílies tenen avui les eines necessàries per educar en igualtat?
R.- Les eines hi són. Hi ha molta formació disponible, tant per a professorat com per a famílies.La FAPA, per exemple, organitza tallers i xerrades sobre perspectiva de gènere i coeducació. I la normativa educativa inclou la perspectiva democràtica, cívica, ambiental i d’igualtat. Però no tothom està obert a formar-se. I cal dir-ho: la majoria d’aquestes formacions les fan dones. La majoria de coeducadores als centres són dones, moltes vegades dedicant-hi hores fora de la feina, des de casa. Això també mostra qui assumeix la càrrega.

P.- Com podem avançar cap a relacions més sanes?
R.- És una de les preguntes més difícils. Fins i tot les coeducadores hem d’aprendre i desconstruir-nos, perquè també hem estat educades en models de relació poc igualitaris. Una relació sana parteix del diàleg, del coneixement i, sobretot, de l’autoestima personal: estimar-te tu primer. No necessites una parella per ser feliç. Moltes relacions desiguals sorgeixen d’aquesta necessitat de tenir parella “a qualsevol preu”. També feim tallers d’educació afectivosexual perquè infants i adolescents puguin reconèixer què és una relació sana i què no. Molts joves normalitzen models tòxics perquè són els que han vist a casa. Les al·lotes poden interpretar la gelosia com a “amor”, i els al·lots poden cercar submissió. Per això la tasca educativa és clau: explicar què és consentiment, què és possessió, i per què no són el mateix. I sempre des d’una visió inclusiva de totes les identitats i orientacions.

P.- Per què el feminisme està al centre de la diana dels discursos d’extrema dreta?
R.- Perquè incomoda, històricament, qualsevol avenç en drets de les dones ha estat molt contestat. Quan el feminisme qüestiona privilegis masculins, es converteix en objectiu dels discursos reaccionaris. M’impressiona que hi hagi dones que abracin aquestes idees, perquè van en contra seva i de les seves filles, mares i amigues. Però la reacció és sempre davant el progrés: allò que qüestiona el privilegi és allò que rep l’atac.

P.- Per què fa falta continuar reivindicant el 25N?
R.-Perquè les violències no han acabat. Ni molt manco. Hi ha violències físiques, psicològiques, visibles i invisibles, i es reprodueixen cada dia. Fins que això no canviï, necessitam continuar reivindicant.

P.- Es fan prou actes per commemorar el 25N?
R.- Actes institucionals, se’n fan. Que m’agradin més o menys, és una altra cosa. Fer-se la foto és fàcil. Però si realment volem acabar amb les violències masclistes, cal pressupost i voluntat política. Les institucions han de donar la cara, sí, però sobretot han d’actuar de manera decidida. I això encara falta.