Guillem Miró (Sóller, 1991) és un cineasta format en direcció al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) i guió a l’Escola de Cinema i Animació de Barcelona (ECIB). Ha dirigit curtmetratges premiats com “Peix al forn” i “Avistament 1978”, seleccionats a festivals internacionals com Berlín, Sitges i Màlaga. El seu primer llargmetratge, En acabar (2017), va tenir recorregut a Filmin i IB3. Avui estrena “Mario”, el seu segon llargmetratge rodat en part a Sóller.

Pregunta.- Com resumiries “Mario” de forma breu?
Resposta.- En Mario sembla la millor persona del món, és un amic exemplar, una parella fidel, un cunyat encantador i un conco ideal. Per això, la seva parella decideix organitzar-li una festa sorpresa d’aniversari, convidant-hi amics i familiars. Abans que ell arribi, els convidats comencen a xerrar entre ell i aviat emergeixen contradiccions. El Mario que coneixen els seus amics i el Mario que coneix la seva família no coincideixen del tot. Al principi, tot sembla un malentès innocent. Però a mesura que parlen, descobreixen que en Mario ha estat mentint sistemàticament a la seva família. Davant aquesta revelació, els amics es troben en una cruïlla moral, han de destapar la veritat enmig de la festa o fer veure que no ha passat res i és quan decideixen explicar-ho tot a la família.

P.- Quin és el nucli emocional de la pel·lícula?
R.- El dilema del principi el tenen els seus amics de destapar-lo o no, després tota la pel·lícula gira entorn de descobrir si en Mario és un desgraciat o és tan bona persona com pensa la seva família.

P.- Com han estat les primeres reaccions de crítics a la pel·lícula?
R.- De moment només l’han vist al voltant de 200 o 300 persones, ja que només s’ha projectat a un passi a Catalunya i estic molt satisfet amb el resultat, la sala estava plena i tothom va riure molt durant la pel·lícula, que és la principal intenció i les reaccions que vaig tenir a fora de tothom que va venir a saludar-me va ser molt positiu.

P.- D’on neix la idea de la pel·lícula?
R.- Tota pel·lícula té la seva part d’imaginació, però parteix a partir d’una espurna bastant graciosa; quan vivia a Barcelona en un moment en què no tenia molts de doblers vaig decidir fer experiments mèdics a l’Hospital de Sant Pau en els que et pagaven per provar nous medicaments i això implicava que havies d’estar tancat dins una habitació durant una setmana com si estasis malalt sense estar-hi i t’avorries molt, i xerrant amb altra gent que estava fent l’experiment va sorgir la pregunta de “Quina és la història més estranya que t’ha passat mai?” i un va contestar que havia anat a una festa d’aniversari d’un amic seu i quan hi va arribar va descobrir que la seva al·lota i la seva família es pensava que era neurocirurgià i es pensaven que era un geni, en aquell moment va decidir inventar-se una excusa per partir a casa i l’endemà li va enviar un missatge a l’amic perquè li expliques el que estava passant, i jo vaig pensar “I si en lloc de partir a casa hagués decidit contar-ho?” i a partir d’aquí vaig començar a tenir idees, a crear trames divertides, ja que és una comèdia.

P.- Quin ha estat el repte més gran de transformar aquestes idees amb una pel·lícula?
R.- Pel que fa al guió va ser molt difícil, com tots, no hi ha guió fàcil, però aquest tenia dificultats en concret, el principal era que quasi tota la pel·lícula passés en el mateix lloc i amb un temps lineal. Volia que tot passés dins la mateixa casa i sortissin a fora molt poc i si la festa dura dues hores la pel·lícula en duri una i mitja. I després volia que només hi hagués 7 o 8 actors contínuament, llavors és un guió que necessita molta precisió de diàleg, que sigui divertit i fer interessant una pel·lícula on la gent està tot el temps en moviment en un espai molt petit. Posteriorment com tot el que també va ser difícil és trobar finançament per tirar-la endavant.

P.- “Mario” té escenes enregistrades a Sóller, quin paper hi juga la vall?
R.-Jo volia que tota la pel·licula passés a Sóller, però per tema finançament i socis, que són Nakamura Films, que és una productora valenciana i Corte y Confección que són de Catalunya, això en part va anar bé perque ens ha permès fer la pel·licula en català, però com que València té una industria cinematogràfica bastant més forta que la nostra inevitablement vam haver d’anar a gravar escenes allà, pero com volia que passés tota a Sóller vàrem fer una poc de trampa i les escenes exterios són gravades aquí i a les finestres és veu el paissatge d’aquí, i el que vam fer per gravar les escenes interiors que vam rodar a València vam col·locar decoració interior mallorquina i quadres on surt Sóller, llavors on no surt Sóller em aconseguit fer que hi sigui present. Per exemple els meus pares tenen un quadre de l’esglèsia i el vam utilitzar i es veu tot el temps.

P.- Amb això que deies de la indústria cinematogràfica, com veus la salut del cinema a les Illes i quin paper hi juguen IB3 o les institucions?
R.- Podríem dir que estem millor que mai, jo personalment no puc dir que està malament quan he aconseguit fer una pel·lícula, però sí que és cert que amb el finançament que hi ha es podria produir una pel·lícula o dues cada any i no estan sortint, l’anterior pel·lícula dirigida per una mallorquina es va estrenar ja fa tres anys. Per exemple en Rafa Cortés ha hagut d’anar a fer una pel·lícula a fora. La pregunta és que està passant perquè no surti tot el que podria sortir i crec que s’està apostant de forma molt tímida pel cinema perquè els polítics tenen por o no saben que és i creuen que és cremar doblers i no és així, és una indústria molt forta.

P.- Creus que hi ha talent a les Illes Balears?
R.- Crec que el talent no existeix, es fabrica. Perquè a Brooklyn hi ha tants de directors de cine bons, perquè la indústria és forta i l’aposta és ferma. Si algú no en sap deixa-li fer una pel·lícula, i dues, i a la tercera ja en sabrà, el que passa aquí no tenim l’oportunitat i sempre estem treballant amb pressuposts molt petits i fent feina gratis.

P.- Has dirigit, coescrit i participat en la producció, com es gestionen tants rols?
R.- Escriure i dirigir és fàcil perquè passen en diferents moments, de fet crec que no té sentit dirigir sense escriure perquè a l’hora de rodar el que coneix millor el guió és qui l’ha escrit. El tema producció ja és diferent, jo a la productora hi tenc un paper molt petit. Quan ets director i producte hi ha un tema curiós i és que com a director vols demanar la lluna, però com a productor saps que s’enfonsa la pel·lícula i tens el dilema de saber fins on pots arribar i has de trobar l’equilibri entre mitjans i creativitat.

P.- Com sents que has evolucionat des de les teves primeres obres fins ara?
R.- Tenc la sensació que cada vegada sé més coses, però a la vegada soc més ignorant, quan més raones veus que hi ha més coses que no controles, però a la vegada en saps més. El que canvia més és fer feina sense pressupost a fer feina amb pressupost, nosaltres tenim un pressupost petit, però ja és més del que teníem abans que era zero. El que més he après és que el cinema és un art en equip, el director surt a totes les entrevistes i els actors són els famosos, però són 50 persones fent feina i si un falla la pel·lícula s’enfonsa.

P.- Vist amb perspectiva com valores les teves primeres obres?
R.- Sempre em passa que em perdon després, tot el que faig al principi ho detest, els meus curts no els puc veure, la meva primera pel·lícula no la vaig poder mirar durant dos anys, però més tard amb el temps entenc les coses, veig els errors que vaig fer i abans, quan deia, com l’he cagada, ara no veig com l’he cagada, sinó que veig que llavors no vaig veure que allò estava malament i ara, cinc anys després, veig que està malament llavors significa que en sé més que abans.

P.- Tens cap projecte de futur t’esperen després de “Mario”?
R.- Sí, tenc una pel·lícula en marxa, aquesta sí que es rodarà tota a Sóller, és innegociable, tots els actors van de Sóller i va sobre extraterrestres, vaig fer el curt d’Avistament fa cinc anys i va tenir tant d’èxit que vaig començar a rebre missatges al mòbil de coneguts donant-me informació i des de fa tres anys que ja estem arreplegant informació i tenim material bastant divertit sobre Sóller durant els anys 70 i 80. Estem preparant el documental i si tot va bé l’any que ve començarem a gravar i vull que sigui tot a Sóller i tots els actors també siguin d’aquí, en arribar el moment ja farem un càsting.

P.- On es podrà veure “Mario” després de l’Atlàntida Film Fest?
R.- El que m’agrada més de “Mario” és que hem fet una pel·lícula de cinema, ara està en crisi perquè quasi totes les pel·lícules estan destinades a les plataformes de streaming i ser reproduïdes als nostres televisors. Tothom em demana quan sortirà a Netflix i no ho sé perquè no l’hem fet per això. Després de l’Atlàntida s’estrenarà a les sales de cinema dia 10 d’octubre a València, Catalunya, Balears i Madrid i això valora el cinema balear. Després si tenim sort i va bé doblarem la pel·lícula al castellà. Hem fet una pel·lícula en català amb expectativa d’arribar a tota Espanya. També estem fent una altra estratègia internacional per veure quin mercat trobam, per exemple hem provat d’anar a Grècia que hi ha una connexió mediterrània molt forta.

P.- Quina rebuda han tengut les altres obres fora del territori de parla catalana?
R.- Personalment hem tengut molta sort perquè tot el que he fet ho he fet en català i rodat a Sóller. El primer curt que vaig fer, que està gravat al mercat va tenir molt d’èxit a Alemanya i Corea, i això em va ajudar molt a poder fer el segon, que és “La Nau” i va tenir molt d’èxit a Sud-amèrica i va guanyar premis a Badajoz i altres llocs inesperats, després el d’Avistament va guanyar un premi a Uruguai i a França, a vegades ho fas aquí i tens més reconeixement a fora i aquests premis fan que la gent confii més en tu.