Segons els “Reality show de la partitocràcia” amb els quals ens fan patir, contínuament, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, queda clar que la política, en general, s’ha convertit en un espectacle abjecte per a la futura ciutadania que ha de dipositar la seva confiança en les institucions democràtiques, les quals, sovint, apareixen allunyades del seu sentit original de servei públic i representació plural.
En aquest ordre de coses, cada sessió parlamentària -sigui al Parlament autonòmic o al Congrés de Diputats- és una danyosa entrega consistent en amollar ironies i fer un ús pervers de la sobreactuació la qual cosa, sens dubte, desvirtua el sentit profund del debat democràtic. Les imatges i vídeos que corren per les xarxes reforcen la desafecció col·lectiva vers la política i, sobretot, degraden la paraula fins a convertir-la en un renou intranscendent, mancada de veracitat i compromís cívic.
Mentre ells i elles fan aquest paper, moralment irresponsable, la ciutadania, que sí creu amb la democràcia, espera respostes a problemes reals i quotidians, com són ara: un accés digne a l’habitatge, resoldre la precarietat laboral, la crisi dels serveis públics o la inseguretat vital que afecta àmplies capes de la població, especialment els més joves i els més vulnerables.
Tot plegat, per a un demòcrata, és una llàstima això que estam vivint. En lloc de deliberar, raonar i dialogar… es competeix per veure qui crida més fort i fa més mal insultant. Tot quant veig cada dia -a totes les TV- és un espectacle, educativament parlant, prohibitiu per als més joves, l’actitud i el tarannà dels quals sempre acaben imitant allò que el sistema consagra com a normalitat, a saber, la cridòria buida, la confrontació estèril i aconseguir l’èxit de la mà del cinisme, la desmesura i el menyspreu pel proïsme.
Quasi ningú ho contempla però per a mí realment la societat no es divideix entre dretes i esquerres sinó entre bones i males persones, entre aquells que actuen amb sentit de responsabilitat, empatia i respecte pel bé comú, i aquells que només cerquen el benefici propi, alimenten l’odi o manipulen la veritat sense escrúpols…
Està clar que aquest escenari alimenta una desafecció creixent cap a la política. I la desafecció és la simptomatologia perfecta per a l’autoritarisme. És la cartografia ideal on s’hi pot ubicar la demagògia, l’odi i prosperar l’ombra de solucions fàcils i contundent que erosionen, més prest que tard, els fonaments de la democràcia. De què estam parlant? Idò de l’extrema dreta i, alhora, de l’extrema esquerra, les quals, mai no han acceptat el parlamentarisme… o sigui, el poder parlar sense perdre les formes. La història en va plena d’exemples quant a que els extrems polítics mai no han dialogat sinó que sempre han imposat la seva.
L’una i l’altra no respecten la pluralitat i no tenen en compte la complexitat del món social i la multitud de matisos que el configura.
Els extrems polítics sempre apel·len a la por i al ressentiment. Alimentant l’odi, simplificant el pensament i converteixen la diferència en una amenaça a eliminar… és per això mateix, que ara i avui, el missatge dels extremistes guanya tants d’adeptes. Els guanya perquè la política democràtica falla en les seves funcions més bàsiques, és dir, falla en l’ús del diàleg i la recerca honesta del bé comú. Quan es renuncia a escoltar, a pactar i a governar amb responsabilitat, s’obre la porta a discursos excloents que prometen ordre a canvi de la llibertat de la ciutadania.
És per tot això que cal un canvi radical d’actitud. La política ha de deixar de jugar a l’espectacle. Cal recuperar el respecte, la deliberació seriosa, el compromís amb el bé comú. Cal tornar a posar la ciutadania al centre i tenir en compte les seves necessitats, les seves esperances, els seus drets. I cal fer-ho amb urgència, perquè el temps s’esgota i el descrèdit de les institucions democràtiques ja no és només un avís: és una ferida oberta que erosiona la confiança, afebleix la convivència i prepara el terreny per a formes de poder menys lliures i menys justes… Si no canviam de veritat, el que vendrà no serà només diferent. Serà molt pitjor.
