Si hi ha un solleric que no necessita cap tipus de presentació aquest és Joan Francesc Rullan Valcaneras ja que es tracta d’una persona molt coneguda a la vall tant per la feina que durant quaranta anys dugué a terme a la notaria com per les seves aficions -és un apassionat del món del col.leccionisme- o per la seva implicació en associacions d’àmbit cultural, elements que li valgueren ser pregoner de les Fires i Festes de l’any 2010. Tot i això, durant aquestes setmanes és protagonista de l’actualitat per la presentació del seu darrer llibre “Vivències i anècdotes d’un empleat de notaria. Sóller, 1960-1999”.

Pregunta.- Com va sorgir la idea d’escriure aquest llibre?
Resposta.- En part es deu al fet que estigui jubilat i compti amb temps lliure i en part a un regal que em feren els meus néts quan, degut a una malaltia als ulls que m’impedia escriure i llegir amb facilitat, em regalaren una enregistradora perquè hi enregistrés tot quan em venia al cap. També he de dir que degut als anys de feina a la notaria la gent sempre em deia “un dia has d’escriure un llibre” i a la fi m’hi vaig decidir, sempre respectant escrupolosament el secret professional i la discreció que caracteritza una feina com aquesta.

P.- Com s’anà gestant?
R.- Jo recollia anècdotes de notaria, no tan sols meves, sinó també de mon pare -Joan Rullan Mayol que fou el primer empleat de notaria fix a Sóller- i de Joan Enseñat Mayol, que fou tant company de mon pare com meu. Un cop vaig tenir l’enregistradora plena i el gavatx buit, els meus néts foren els encarregats de passar tot aquest material a l’ordinador. Un cop enllestida aquesta feina fou el meu gendre -Guillem Cortès- qui el corregí. Podríem dir que aquest llibre ha estat fruit de la col.laboració intergeneracional de la meva família.

P.- Quan entrà a treballar a la notaria?
R.- El 1960 i si he de dir la veritat els primers anys no m’agradava gaire; crec que si hagués estat fadrí hauria canviat de feina; però amb els anys m’hi vaig fer i vaig acabar gaudint molt de la feina a la notaria.

P.- Què hi feia?
R.- Pràcticament de tot: era oficial, rebia la gent, redactava escriptures, feia còpies, anava a Palma per presentar les escriptures i pagar els imposts… Feia el que tocava en cada moment.

P.- Com canvià la feina a la notaria amb el pas del temps?
R.- He de dir que jo ja vaig arribar en temps de la màquina d’escriure, l’època de fer la feina a mà era en temps de mon pare. Record a principis dels vuitanta quan incorporàrem les màquines elèctriques que simplificaren la feina; i anys després arribaren els ordinadors, que ens facilitaren encara més la tasca. Pel que fa als locals, vaig començar al carrer Pau Noguera per passar després al carrer Reial, al carrer Nou i finalment al carrer de Palou. Aquests canvis de domicili implicaren una successiva ampliació de les dependències, fruit de l’increment de la feina.

P.- Quants d’empleats eren?
R.- Als inicis només érem Joan Enseñat i jo; tot i que posteriorment -i després de la jubilació d’Enseñat- vengueren una al.lota de Felanitx que hi va estar poc temps, i el 1973 la plantilla s’amplià amb Tomeu Rullan i Miquel Bover. Actualment hi treballa Miquel Bover i tres al.lotes.

P.- I pel que fa al volum de feina, com evolucionà?
R.- Va augmentar molt: al principi tal vegada fèiem 700 o 800 números cada any i crec que aquest volum s’anà duplicant amb el pas del temps.

P.- Com dugué la introducció dels avenços tecnològics?
R.- He de dir que bé i que la meva formació és autodidacta, tot i que sempre vaig comptar amb companys que m’ajudaren tot el que vaig haver de menester: a força d’equivocar-me, en vaig anar aprenent.

P.- Amb quants de notaris treballà?
R.- Amb cinc: el primer fou Manuel López Leis (1963-1970), un gallec afable i bon comunicador; després vengué Lluís Ortega Costa (1970-1978), un home callat amb un domini i concisió del vocabulari excepcional; fou seguit per José Ignacio Braquehais García (1978-1984), un home molt teòric però poc pràctic; seguidament arribà a la vall María Nieves Torres Clapés (1984-1987), una eivissenca competent i de tracte agradable; per finalitzar amb José Mariano Moyna López (1987-2006), un professional seriós i intel.ligent. Amb tots ells vaig tenir una relació cordial i professional excel.lent i de tots vaig aprendre. Si he de tenir una queixa és que durant el segle XX i encara ara no hi ha hagut cap notari solleric a la vall.

P.- Creu que ha canviat la visió que té la gent del que és un notari?
R.- Sí, avui en dia la gent no fa cas de res, actualment un notari és un funcionari públic més; abans se li tenia més respecte i també era tot un personatge en la vida del poble ja que tenia més rellevància social.

P.- Com duia el fet de treballar amb un poder fàctic?
R.- Molt bé, perquè sempre he tengut molt clar el lloc on feia feina. La feina a la notaria tenia un component psicològic ja que havíem de saber el que la gent volia: havíem d’intuir de quin peu es calçava la gent quan venia a veure’ns. Tot i la rellevància social, el notari no era un càrrec polític.

P.- Per què creu que la figura del notari inspira tant de respecte?
R.- Perquè el que diu el notari va a missa, la gent es confessa quan va a la notaria: és molt mal de fer tirar enrere una fe notarial. La gent sol confondre les coses: el notari dóna fe del que la gent ha dit. La frase “l’hi han fet firmar això” és totalment mentida; davant un notari una persona firma perquè vol firmar i sap perfectament el que firma.

P.- Quines eren les sol.licituds més habituals a la notaria?
R.- Gairebé sempre eren les mateixes i no han sofert gaires canvis: herències, testaments i actes de compra-venda.

P.- La feina a la notaria era tranquil.la o s’hi vivien moments tensos?
R.- Per norma general era una feina tranquil.la -curiosament només vaig viure una situació de violència en tota la meva vida laboral-; en època del meu pare era diferent. Amb els anys la gent cada vegada ha tornat més educada i totalment conscient del que representava la notaria; crec que en general la gent ha après a rentar la roba bruta a ca seva i no a la notaria.

P.- Amb què es queda dels anys treballats a la notaria?
R.- (Rient) Amb la jubilació.

P.- Quina virtut ha de tenir un bon notari?
R.- Ha de saber escoltar, aconsellar desinteressadament, ser imparcial i recolzar la part més dèbil.

P.- I un empleat de notaria?
R.- Ha de se discret, callat i sofert.

P.- Per acabar, ens pot contar una de les moltes anècdotes que va viure a la notaria.
R.- Una vegada un fornalutxenc que havia fet una compra va venir a pagar amb una senalla plena de doblers que feien una pudorassa a canterano. Quan fou l’hora de realitzar el pagament, trabucà els doblers sobre la taula del notari i quedà coberta de feixos de bitllets de 5, 25, 50 i 100 pessetes; el notari em cridà perquè comprovàs l’import i no hi va sobrar ni faltar ni una pesseta. Això sí quan partí haguérem d’airejar la notaria per esvair l’olor de canterano que exhalaren els bitllets.