Aquell 14 d’abril de 1931 pareixia que estava passant com un dia qualsevol, els carros rodant pels carrers a toc de bon dia, la missa primera quan la nit deixava de ser nit. Homes, dones, nins amb paganyes els ulls, passaven de pressa (encara no havia arribat una bicicleta al poble) cap a la feina al camp o a la muntanya. Més tard, els nins més petits, bavero posat, ben pentinadets, cap a l’escola. Na “Centa”, amb el carro acompanyat de mil mosques i unes balances de llautó que feien pudor de peix, el Brai, amb el carretó entoldat, forro militar i mostatxos ferosos, arròs, sucre, cafè i cupons per a les compradores. El sifoner, el dimarts de cada setmana, “sifones y graciosas” (no gasoses). No tenc record de si aquell dia que per a mi era un dia qualsevol el ferrer, mestre Paco, ferrava una bèstia davant la ferreria a la Plaça, ni si mestre Miquel de sa Muntanya arreglava un braç d’arada a la fusteria. Ni si en Tomeu Pito tocà el tambor per fer una crida. Ni si jugant amb una pilota feta de pedaços havien romput la farola de la Plaça.

El primer record que tenc del primer 14 d’abril neix dins Sa Botigueta quan comprava un pa moreno de dos quilos, molt bo per llescar les sopes de cada dia. Va entrar un home, veí, senalleta en mà, arrossegant els peus i la veu i sense dir ase ni bèstia amollà:

– Ja està! No tenim remei!! Han guanyat els republicans!!!

– Déu meu! Mare santíssima!! – va dir una doneta amb els ulls perduts darrera les ulleres.

Jo, a lo meu: el pa moreno de dos quilos, sortir corrent, agaf el trinxet, dues bones llesques de pa amb oli i a jugar a bolles al carrer. Era el meu món.

Així que em vaig torbar a interpretar aquelles poques paraules que havia sentit dins Sa Botigueta, amb tot el seu contingut. Eren paraules senzilles que de tant en tant colpejaven la memòria com una porta perquè s’obrís. Però a mesura que passaven els anys i la vida (jo) anava comprenent que aquelles curtes paraules reflectien una visió costumista, assossegada i tancada de la bona gent del meu poble.

A pesar de tot podem dir que a Bunyola va sonar fort el crit de Visca la República!! Per als més valents entre les nombroses veus discordants mogudes pels interessos de sempre.

I mentre anava passant el temps, estava més convençut cada dia que passava que la gent de principis sans d’aquella època -fa 73 anys- encara que dins la boira de la incultura i submissió a què estava condemnada en general -ja se sap que la ignorància sempre ha estat fonamentada i explotada per les oligarquies dominants- la gent responsable d’aquell temps, repeteixo, va demostrar el sentit comú que només la vida ensenya i veren en l’adveniment de la segona República espanyola una finestra oberta a una vida millor, que no donava lloc a què els seus fills de 7, 8 o 9 anys a anar a fer feina a les set del matí, per la imperiosa necessitat de la casa, per un jornal de dues pessetes.

Veren una vida més enllà de la subsistència miserable de cada dia, del pa amb oli, dels calçonets cosits i tornats a cosir, espardenyes eixugades el vespre al foc i el fum de la xemeneia. Una terra de promissió sembrada d’escolars i centres educatius. “Sabem el que ens pot passar, però aconseguirem, costi el que ens costi, que els nostres fills tenguin una vida millor”. Que sé que nosaltres sofrim per un rosegó de pa, els vaig sentir dir més o menys aquestes paraules en nombroses ocasions. I em fixava en les mans plenes de calls, mastegades del color de la terra que tant havien treballat, gastades pel sol d’agost, pel fred del gener i els sofriments, mentre caminava entre ells, en els 9 anys, pensant com era possible que aquells homes d’una aparença tan modesta i senzilla i humil, s’assemblassin tant als personatges bíblics que a l’escola ens ensenyaven, observant les seves figures esborrades per la darreria de la nit pujant de matinada pel camí del Grau, cap al dia pel comellar d’en Cupí, cal al sol, cap a les destrals i el rotlle de sitja.

Moltes vegades m’he demanat, sabent ja la resposta, si he sentit mai, durant 81 anys de vida, unes paraules tan meravelloses, com les d’aquells homes en aquell món. Humanament, rotundament, pel que a mi m’afecta, dic que no les he tornat sentir.

A principis del segle passat, l’època de la restauració acabava dins una anarquia de protestes, assassinats, sublevacions. El Front Popular, sindicats, classes obreres, obligaren a establir un estat de guerra i un govern provisional. A Jaca els capitans Fermín i Galán i García Hernández varen ser afusellats. En Primo de Rivera, el dictador, abandonava el poder i el rei Alfons XIII  s’exiliava, convocades eleccions municipals que donaren el triomf a la Segona República Espanyola presidida per Manuel Azaña.

“La grandesa d’un poble no està en la força dels seus exèrcits, sinó més bé en el grau de cultura i llibertat dels seus habitants”, havia escrit Azaña. I paraules com llibertat, cultura, democràcia, justícia es feren populars i confirmaren esperances. S’aixecaren escoles, una a Orient, una a Baix des Puig. Es duplicà el nombre de mestres. S’implantaren nous sistemes d’ensenyament, nasqueren agrupacions de pares escolars -avui AMPAS- que es reunien amb els mestres una vegada cada mes en el cinema antic -avui Bar Central. S’amplià l’horari escolar, obligació d’anar a escola fins als 14 anys. Assignatures com urbanitat i civisme, tan vàlides com matemàtiques o geografia. Premis escolars als alumnes més destacats, beques d’estudis als més aplicats. A més d’importants millores socials i laborals. Però arriba a ser mala per a les classes altes, que veien disminuir els seus privilegis. Els fills del senyor estudiant una carrera com el fill d’un treballador, no podia ser, no era just.

I per posar ordre, el seu ordre, va venir Xisco Franco amb els seus canons, els seus fusells i els seus assassinats. Començava com una caça de bruixes, la caça dels maleïts republicans que donava argumenta a “Les grands cimentières sous la lune” de Bernanos (per cert, crec que molts ignoren que aquest gran escriptor francès va viure a Bunyola, en aquell temps).

I les belles il.lusions d’aquells valents republicans, que acabaren molts d’ells assassinats de nit a la claror dels fanals del cotxe, i altres empresonats, quedaren enterrades o mortes. Si algú de vosaltres ha llegit “Horacio 47. Bar Polonesa”, veurà amb detall com l’autor, un nin en aquell temps, va viure aquí mateix escenes que el feriren per tota la vida, i que no m’atrevesc a repetir per no alçar passions. Però m’interessa deixar ben clar, i perdonau aquest impuls íntim, que ningú no ha desmentit, ni d’aprop ni d’enfora ni tan sols una com del que està escrit.

M’alegra que, a la fi, per primera vegada, i esper que no sia la darrera, que dediquem aquest homenatge a aquelles persones, homes i dones, humils i senzilles, que tengueren la grandesa d’exposar la vida per les idees més nobles que podem tenir. Podem estar orgullosos d’ells. Jo n’estic molt orgullós. I pens que així com som custodis de la pols de molts d’ells, de cossos esbucats per la feina, també podem ser custodis de la lliçó que ens donaren amb el seu sacrifici anònim. Perquè quan ens duguin al silenci sense fi d’aquest regne que trepitjam, quedi el pensament que hem viscut millor gràcies a aquells sacrificis i a l’esperit que ens deixaren a nosaltres com a la millor de les herències rebudes i que nosaltres, per obligació, hem de saber transmetre als nostres fills.

I perquè no podem oblidar allò tan sabut que el poble oblida la seva història s’exposa a repetir-la.

I acabaré amb una curta història. Segur que l’entendreu:

Quan en Joan Nadal, batle republicà, va inaugurar l’escola de Baix d’es Puig, va dir unes paraules dirigides als nins que assistíem a l’acte. Anys més tard, duit pels records, em vaig aturar a veure l’escoleta i em sorprengué agradablement veure escrit d’una manera irregular, amb una punxa de ferro gratant dins el ciment, damunt la façana emblanquinada, unes paraules que havia dit el batle aquell dia. Anys més tard, duit per la curiositat, em vaig tornar aturar. Aquelles lletres mal garbades encara es veien. Ni el vent ni l’aigua ni el temps les havien esborrades. Trenta o quaranta anys més tard me vaig tornar a aturar. La façana desconxada de l’escola se n’havia duit les paraules. Vaig quedar amb un desencís interior que em feia mal. Però mentre mirava amb fermesa aquella paret humil, tenia la sensació que aquelles lletres sortien de bell nou per dins el ciment, vell i gastat, i vaig tornar a llegir aquelles paraules que els meus ulls no veien, però que, inalterables al pas del temps, seguien gravades dins meu.

“… per un món millor i més just”.

Per una finestra mig oberta, sortia la fosca, quan em vengueren a la memòria les altres paraules pronunciades per Joan Nadal:

– “Aquesta escola, nins i nines, ha de servir per aconseguir un món millor i més just per a tots vosaltres, per quan ja sereu grans. Pensau que és com un arbre que sembren els vostres pares perquè vosaltres en tingueu el fruit. Si estudiau molt, segur que ho aconseguireu, perquè això és el que espera de vosaltres la República”.

Queia una brusca fina quan anava cap al cotxe, però no me n’adonava de si em banyava. Era un dia fred de març i amb les mans dins les butxaques estava pensant si aquells nins de tants i tants anys enrere havíem estat fidels a les consignes d’aquell bon batle republicà.

Pau Mateu

(Paraules llegides al cementeri de Bunyola el 18 d’abril de 2014 en ocasió de l’homenatge als republicans assassinats pels feixistes el 1936 dins el terme municipal).