Fa temps, anys, que vaig prendre la determinació d’acabar abans d’hora la meva vida professional com a estomatòleg. Va ser aquesta una especialitat a la que hi vaig arribar empès per les circumstàncies, doncs els meus ulls miraven cap a altres camps de la medicina.
El començament va ser dur per què pensava que m’havia equivocat, però prest me’n vaig adonar que m’hi trobava molt bé. Vaig descobrir una professió meravellosa que m’ha regalat moltíssimes satisfaccions i a la que li dec tot quan tenc. El que va començar envoltat de dubtes va resultar ser el més gran encert de la meva vida. Ara, 28 anys després, crec que ha arribat el moment d’aturar i donar pas als que vénen darrere. Deix la professió amb la tranquil.litat de saber que els meus pacients queden ben guarits.
A la meva antiga consulta l’únic canvi que notaran serà cap a millor, doncs s’hi trobaran amb la doctora Francisca Sánchez Busquets, ja la coneixeu, una extraordinària professional, jove, ben preparada, que coneix a la perfecció les normes de la casa, doncs s’hi va fer professionalment, i amb les meves infermeres de tota la vida, na Margalida i na Concepció, amigues estimades i que valen el seu pes en or.
Vint-i-vuit anys són molts d’anys i molts milers d’actes clínics. Donen marge a moltes satisfaccions, però també als errors. Per això no puc acabar aquestes breus línies sense agrair la confiança que moltíssimes persones m’han mostrat i els hi prec que la mantenguin també amb la doctora Sánchez i el seu equip de professionals. Igualment vull expressar el meu pesar per aquells errors que hagi pogut cometre i asegurar-los als que s’hagin sentit perjudicats o decebuts que ni la desídia ni la manca de prurit en l’exercici de la feina n’han estat la causa. L’errada humana es dóna en tots els àmbits i per descomptat, també en la medicina.
He dit altres vegades que em considero un home molt afortunat. La vida m’ha tractat amb una delicadesa de la qual no me’n considero mereixedor. Si no canvien les coses s’obre ara una altra porta que no sé on em durà però sí sé que ara tendré temps per a les meves quimeres. Podré dedicar més temps a una de les meves passions, la música. També podré reorganitzar els meus viatges a l’Àfrica, on tan feliç i útil em sento, i podré pensar si deixo definitivament l’exercici de la medicina o bé, dirigeixo la meva mirada cap a altres àmbits d’aquesta. El temps ho dirà.
Només hi ha un nord, ja ho sé, però jo en tenc molts. Acabo amb un d’ells: Carpe diem.
Moltíssimes gràcies
