El normal en dies com avui és que tot sembli gris, els silencis es fan més intensos que mai i la paraula adéu avui cobra un sentit especial.

El darrer Nadal et regalàrem un àlbum explicant-te el que representes per a cadascun de nosaltres. Avui escric en nom de la meva família i puc dir que has estat un pilar per a nosaltres, però a banda d’això, en aquell àlbum tots parlàvem de les teves cançons i del somriure que se’ns dibuixa en sentir-les, els teus terribles acudits que mai ens cansarem d’escoltar. Parlam del teu amor per les muntanyes i per recórrer-les junts. I aquella passió teva per l’art i la seva conservació, per les antiguitats, pel jardí…

Qui no s’ha desvetllat de matinada a Ca n’Alic i ha sentit el so de la manguera? Qui no ha entrat pel portal i t’ha vist a tu, al fons, assegut i amb el diari entre les mans?

Avui m’havien demanat que no m’acomiadàs, que et recordàs alegrement, els nostres anys devora tu i els bons moments. El meu padrí era una gran persona i podria passar-me hores contant històries i raons per les que avui és un dia realment trist, però sent una imperiosa necessitat d’acomiadar-me, de fugir a algun lloc, un lloc on et pugui donar aquesta darrera abraçada, allà on el temps no ens persegueix i em pots contar, per darrera vegada, com de maca és la nostra illa. Allà on no t’he d’enyorar.

Els 19 de juliol no tornaran a ser feliços, però no ens quedarem amb això, ens quedarem amb els teus ulls verds, que sempre brillaran a la nostra memòria, ens quedarem amb les coses bones i allò que hem viscut, amb les persones que has fet de tots nosaltres i el tros de tu que guarda aquest poble, aquestes muntanyes i nosaltres, la teva família.

T’estimam i t’estimarem.

Adéu padrí.