Papà, ja fa un any que ens vares deixar i si hi pens sembla que fa no res. Han passat tantes coses: sopars de celebracions, dies especials, el naixement de n’Alícia, les noces de na Marina…, i podria dir que a totes hi has estat present: sempre hem tengut un moment per recordar, per comentar algun fet, alguna anècdota i mai des de la tristesa, sinó tot el contrari.

Si mir enrere tenc tants records que em dibuixen un somriure: les passejades per l’olivar, les nits a es Barranc mirant les estrelles, els treballs de la universitat que m’ajudares a fer… Record la por que em feia, de petita, que et fessis vell; mirava les fotos i desitjava poder aturar el temps. I ara voldria veure’t vell, molt vell, perquè això significaria que encara te tendria al meu costat.

Després d’un any faig balanç de tot i pens com n’és d’important deixar enrere els “tant de bo…” i valorar molt els “tanta sort…”, però vas marxar aquell dia 19 de juliol i em vas deixar amb les ganes d’un altre sopar, d’una altra xerrada, d’aquell viatge que ens va quedar pendent.
Puc dir que vaig viure moltes coses amb tu, que sempre vaig saber que em recolzaves, que quan et vaig necessitar sempre vaig poder comptar amb la teva ajuda. Gràcies per tot el que m’ensenyares, per tot el que em vas transmentre, tant de forma voluntària com involuntària, gràcies per aquell darrer “t’estim”, asseguts tots dos al sofà, que sempre duré al cor, per aquella abraçada teva que tant enyor.

Quan mir al cel vull pensar que hi ets i que vetlles per noltros, que te trobes bé, que ets feliç. Aquí, el teu “poker de reines” sempre et recordarà.

Avui només és el cor qui parla.