No hi ha paraules per descriure la impotència i la ràbia que sentim tots els qui te coneixíem, davant una mort tan absurda i cruel.

No ens volem quedar amb el record de la tragèdia, sinó amb els flashos de tot el que ens has aportat al llarg de la teva vida. Volem que en les nostres ments romangui per sempre el record de la teva rialla fresca i contagiosa, les teves ganes de viure, de tirar endavant, la teva fortalesa malgrat les dificultats, la teva sensibilitat envers els altres,  la teva delicadesa en tot allò que feies, en els petits detalls… Qui ho havia de dir? Qui havia de pensar que podria passar?

Et recordarem tan guapa com sempre, perfecta en qualsevol ocasió, experta en ocultar el dolor que per dintre et consumia. “Maria Rosa”, com la protagonista d’una obra d’Àngel Guimerà, eres fràgil com la rosa i alhora resistent com les roques que suporten incansables les onades del temporal. Digueres “prou”, aquest cop amb fermesa, i els qui coneixíem d’aprop les anades i vengudes del temporal pensàvem que mai en series capaç, però ho feres per les teves estimades, les que més et trobaran a faltar, perquè per damunt qualsevol altra cosa, eres mare i una mare exemplar…
Ara descansa, Maria Rosa, no cal que lluitis més. Les teves filles poden sentir-se ben orgulloses de tu.  Et recordarem alliberada i feliç, en un lloc molt millor, perquè no te mereixes aquest final i sabem que no seria just. Nosaltres, des d’aquí procurarem que a les teves nines no els manqui l’amor que ara no pots donar-los i resarem per tu fins que ens tornem a trobar… recorda que encara tenim un cafè pendent!