Com han passat els anys, Margalida, com han passat… Sembla que era ahir quan cantàvem plegats aquelles cançons d’església i altres que no ho eren a la Coral de Sóller amb en Joan Vigo i altres amics que segur trobaràs allà d’alt al costat del Pare perquè ja ens varen deixar abans que tu. Cançons que avui, especialment avui, jo i tots et voldríem cantar una vegada més i dedicar-te-les de cor i ànima. És l’única manera de fer-te palesa de l’estima que sent per tu.
Foren moltes les anècdotes que passàrem plegats. Mai ens creuàrem, malgrat fos per dir-nos sols bon dia, que no sortís de part dels dos una rialla de complicitat, sempre tenint al cap aquells moments de goig que visquérem plegats any rere any. M’agradava venir a Calabaruix a comprar coses complicades que mai no trobava. Semblava fet aposta, però ens passà molt sovint. No vull dir que sempre fos casualitat. He de reconèixer que a vegades les meves visites comercials tenien un poc de mala intenció ben entesa. La teva salutació era sempre la mateixa: “Bon dia, Jaume. Segur que lo que cerques avui, no ho tenim”. Jo exclamava: “Segur que no, com sempre”, i explicava com volia el quadern, o la carpeta, o el CD… De seguida venia un esclafit de rialles dels dos.
Foren anys de bauxa i festa major. Foren anys dels que mai s’obliden. El teu bon humor i la teva capacitat de connectar amb la gent et feren valedora de l’estima de tots, i especialment de la meva.
Podria escriure dies i dies fets i anècdotes que vàrem viure plegats: concerts, teatre, tertúlies… Podria contar milers de coses, però no ho faré i no faré perquè no puc. El dolor s’ha fet present al meu cor des que ahir (dimarts) al voltant de les 23 hores vaig rebre una trucada que m’anunciava la mala nova. Na Margalida ens havia deixat i ho havia fet quasi a trenc d’alba com cantava Maria del Mar Bonet en aquella quasi subversiva cançó que tantes i tantes vegades cantàrem a cor i plegats.
No vas despertar del llarg somni, però si he de dir la veritat, quasi ha estat millor així. El futur, aquí i entre nosaltres, no apuntava gens bé. Has pres un altre camí, el dels ocells, el vol cap al cel, el que també va prendre aquell dia l’àguila negra, també interpretada per Maria del Mar Bonet, amb aquella bella cançó que deia així:
“Un bon dia, o potser una nit,
prop del mar jo m’havia adormit
quan, de cop, el cel s’omple de llum
i un ocell negre surt sense venir d’enlloc.
Lentament, les ales bategant,
lentament, ell anava girant.
Prop de mi, el batec s’acabà
i, com caigut del cel, l’ocell es va aturar.
Els ulls eren de color robí
i les plomes de color de nit.
I al seu front, mil raigs de to suau,
l’ocell, rei coronat, portava un diamant blau.
Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors que jo vaig saber qui,
imatge del passat, volia tornar amb mi.
Bon ocell, porta’m amb tu al país
d’altres temps, sigues el meu amic.
Com abans, en somnis clars d’infant,
estels i més estels collirem tremolant.
Com abans, en somnis clars d’infant,
com abans, damunt d’un núvol blanc,
com abans, tu i jo el sol encendrem
i a l’illa del record la pluja llançarem…
L’ocell negre tombà els ulls al sol,
cap al cel tot d’una emprengué el vol”.
Vola tu, Margalida. Batega les ales cap als núvols que a darrera hi trobaràs la tranquil.litat i aquell lloc que bé et mereixes. El cel és per a tu i els àngels, el cor que t’acompanyarà. Descansa en pau.
