El mes de novembre de 2005, l’edifici de l’Hospital va deixar d’exercir la funció pel qual va ser creat l’any 1324. Eren gairebé 700 anys d’atenció gratuïta als pobres, als desvalguts, als malalts i més modernament als ancians que l’Ajuntament de Sóller canviava per una residència privada amb places concertades.

Vuit anys després, un temps en el qual una part de l’edifici ha estat tancada i l’altra ha acollit dependències municipals (Serveis Socials, Cultura, Esports, Joventut…), el batle Carles Simarro (PP) es planteja el tancament definitiu de l’Hospital com a edifici públic en replegar tots els serveis municipals possibles a l’edifici de les Cases de la Vila.

Tot i això, Simarro no vol que l’Hospital caigui en desús i es deteriori i planteja un ús civil per a l’històric edifici mitjançant un contracte de lloguer.

La urbanització de la zona

Els historiadors creuen que a l’espai que avui ocupa l’Hospital hi havia horts en el moment de la conquesta catalana, regats per la síquia que duu l’aigua de la font de s’Uiet. Aquestes terres havien correspost en el repartiment a Gastó de Bearn i al voltant de l’any 1300 són ja propietat del solleric Ramon de Palaciolo.

El propietari d’uns 3.800 metres quadrats de terreny en el costat esquerre del carrer de la Lluna va començar a vendre solars per a la construcció de cases i entre els anys 1318 i 1322 va procedir a l’obertura del carrer de l’Hospital, que es va anar urbanitzant. La culminació d’aquell projecte urbanístic va consistir en la donació d’una porció de terreny a la part baixa del nou carrer, que feia partió amb la síquia, d’una superfície de 481 metres quadrats, per construir-hi un hospital de pobres i un petit cementiri.

El rei Sanç va autoritzar la donació i dos anys després va signar un decret mitjançant el qual autoritzava l’edificació d’una casa per allotjar-hi els pobres i els malalts. La custòdia de l’Hospital quedava confiada a personal laica que no dugués hàbit ni creu, que havia de ser elegida pels jurats de Sóller i sotmetre’s a la cúria reial.

L’edifici va ser ràpidament aixecat, gràcies a les donacions aconseguides tant entre els propis veïnats de Sóller com d’externs. També, malgrat la institució no tengués inicialment relació amb l’església, ben aviat l’Hospital va comptar amb una capella on els malalts podien oir missa, un petit temple dedicat a Sant Joan Baptista.

L’atac dels sarraïns

Dos segles després totes aquelles primitives construccions es trobaven ja molt deteriorades. Arran de l’episodi bèl.lic de l’11 de maig de 1561, el capità Joan Angelats va proposar al Consell Municipal la creació d’una capella en honor a la Mare de Déu de la Victòria en el Pont d’en Barona, indret en el qual havia tengut lloc la batalla decisiva per frenar l’atac dels sarraïns.

Però el bisbe va denegar la proposta per manca de recursos. Aleshores els obrers de l’Hospital varen recollir la iniciativa del capità Angelats i varen decidir la reconstrucció del vell oratori que es trobava ruïnós. L’any 1572, deu anys després de la batalla, l’oratori ja estava enllestit, i es va dedicar a la Mare de Déu de la Victòria. La talla de Nostra Senyora de la Victòria que porta una palma a la mà dreta que es troba en una capella de l’Hospital i que cada any surt en processó el dissabte de la Fira per fer-li l’ofrena floral és precisament d’aquell any.

També al llarg del segle XVI la casa ha de rebre diverses injeccions econòmiques per escometre obres de reforma que, precisament, provenen de l’església. El bisbe, durant les seves visites, recomanava als jurats la necessitat de comptar amb més llits i més comoditats per oferir un servei correcte als malalts.

Precisament el bisbat va sufragar, al començament del segle XVII, la construcció de dues cambres més amb els seus respectius llits a l’Hospital solleric.

La manca d’espai i les penúries econòmiques foren una constant al llarg de segles, tot i que es disposava dels beneficis de diverses finques, d’una bacina especial i del suport puntual del Consell Municipal. També hi ha coneixement que durant el segle XIX l’Hospital era usufructurari del trànsit de mercaderies del Port de Sóller, la qual cosa els proporcionava algunes entrades econòmiques.

Precisament en el segle XIX, l’oratori necessita una nova reforma integral. Entre els anys 1829 i 1830 el temple fou reconstruït sobre les restes de la capella edificada després de l’atac sarraí, i fou dotat d’un estil neoclàssic que és el que avui conserva. D’aquella època és el retaule de la capella major.

El mes d’agost de 1862 arriba una primera comunitat de religioses de la Caritat amb la intenció de fer-se càrrec de l’Hospital. La comunitat creix i obrin noves cases a Sóller, sense deixar d’atendre les necessitats dels residents a l’antic Hospital i procurant pel seu finançament, basat en donacions, llimosnes i subscripcions.

Època d’estabilitat

El centre viu el moment més estable de la seva història, però també la precarietat per la manca d’espai. L’any 1948 l’Hospital va sofrir una primera ampliació, gràcies a l’adquisició d’una casa veïna propietat de Joan Bisbal Pons, sufragada per l’Ajuntament. S’aprofiten les obres d’annexió de la casa per aixecar un pis més i uns porxos, amb la qual cosa es passa de dotze habitacions a 28.

En la dècada dels 60 i dels 70 l’Hospital es comença a modernitzar i es contracten les primeres dones per ajudar en les tasques de la casa.

Per últim, l’any 1975 l’Ajuntament rep una donació del matrimoni Ballester-Llabrés: una casa que fa cap de cantó amb el carrer de la Lluna. També aquest immoble s’uneix a l’Hospital i s’aconsegueixen dotze habitacions noves, arribant a les quaranta, més tres sales de bany i una gran sala d’estar.

La superiora del comunitat de la Caritat, sor Antònia Valriu, en el seu pregó pronunciat l’any 1991, reivindicava el coneixement de la història d’aquest centre, però també les necessitats de més espai obert dels ancians residents, que s’havien de conformar amb un petit pati que, tot i les successives ampliacions de l’immoble, no s’havia pogut ampliar. I deia: “No crec que quan les monges demanam una residència nova sigui un capritxo. Simplement demanam un espai més modern, adaptat a les noves necessitats, sense barreres arquitectòniques, de dimensions més àmplies per tal de poder maniobrar amb facilitat la grua, les cadires de rodes, etc. Demanam simplement el que creim que es mereixen els nostres majors que han estat els que els han donat a nosaltres la nostra vida i, sobretot, també heu de tenir en compte que molts de nosaltres hi acabarem. Per tant construïguem un lloc acollidor i modern on tothom pugui viure sense sentir-se desarrelat”.

L’any 2003, a causa de la crisi de vocacions en el si de les congregacions de religioses, les Germanes de la Caritat desfan la comunitat de l’Hospital i la gestió del centre geriàtric retorna a mans de l’Ajuntament. Els dos anys següents seran de crisi i conflictes laborals, mentre tant es construeix al costat del Gorg d’en Bessó la nova residència privada -Bell Entorn- que el mes de novembre de 2005 entra en funcionament.