Dimarts d’aquesta setmana en Mateu Ramón Vives i na Maria Sastre Gelabert, compliren cinquanta anys de casats. Ells han estat sempre per a mi la “madrina” i el que jo sempre he anomenat i fins al dia d’avui, el meu “madrino”. Una parella de les que fan enveja i per la que el temps diria jo que no ha passat. Sembla com si fos ahir que anaven a l’altar a prometre’s anys de vida plegats i així ha estat. En tenc un molt breu record, quasi fotogràfic.
Amants de la família i dels seus. Amants de tot allò que els ha envoltat però amb una especial devoció cap als seus fills, Francisca i Mateu, néts, nora i gendre. Són gent humil però amb grandesa de cor. D’aquelles persones capaços d’omplir una llar buida de gent, i d’acaronar de pau i harmonia el que tenen al seu costat. Del braç sempre passejant per Sóller, el Port… La “madrina” sempre abrigada i el “madrino” sempre amb poca roba, com a màxim una jaqueta i una camisa. El jerseis no estan fets per a ell, emboliquen massa i cal posar-se lo just per estar còmode.
Pilars fonamentals dins els records de ma vida i molt especialment a la meva infantesa per raons òbvies. Foren moltes estones passades plegats a casa seva, a ca nostra, a ca els padrins… Per desgràcia quan ens feim grans tenim tendència, sense voler, a allunyar-nos un poc de la família sense tenir la cura suficient que hauríem de tenir d’ella. És simplement el regal de tornar allò que abans ens han donat. Estima, amor, comprensió, tendresa… i qualque clatellada si ha fet falta i que, dit sia de passada, ben arribada sia. Jo, com a ésser humà, també ho he fet i ho faig: mil feines, mil problemes, la teva pròpia família, les teves responsabilitats, manca de temps… Qualsevol excusa és bona per justificar els nostres errors. He d’assumir la meva culpa i la meva inconsciència.
Podria contar mil coses d’ells dos però en destacaré algunes. El “madrino”, conegut com en Mateu de Can Bibí perquè hi va treballar molts d’anys. És un personatge intel·ligent, ordenat, prudent… Però sobre tot jo destacaria d’ell la facilitat que té per dialogar i per capficar-se dins la situació dels seu interlocutor. Té sentit comú i defectes, com tothom, però les virtuts, que són moltes, superen amb escreix les mancances que pugui tenir amb el seu propi caràcter.
Quan jo era al·lot, que era un cosset que no sabia estar aturat ni un segon i sempre de la xeca a la meca, el que avui en diuen un cul inquiet (no he canviat massa), el “madrino” sempre tingué la paciència de fer-me costat quan altres, amb estima això sí, no en volien saber res de jo. Pareixia que veien el dimoni. Era normal, jo hauria fet el mateix. Haguera acabat la paciència a qualsevol. Però sempre vaig tenir el seu suport. Me donava conversa i el protagonisme que suposo que jo cercava dins el cercle dels meus familiars majors.
Recordo que ell era entrenador del Joventut Mariana. Jo fugia de casa de la meva àvia els vespres per anar a veure els entrenaments. M’agradava la manera de transmetre allò que ell sentia i volia als jugadors. M’agradava la passió que posava a les jugades i tàctiques pel proper partit. Tenia una cosa especial: per ell la cistella nou fou mai ni cistella ni “cesto” com es deia abans. Sempre fou el “paner”. Cada vegada que es referia a la cistella, ell l’anomenava el “paner”. Aquesta paraula me va queda registrada dins el cap i són moltes les vegades que hi he pensat quan he vist un partit de bàsquet.
La “madrina” era i és una persona molt especial sempre dit en el bon sentit de la paraula. Gaudeix de la meva estima i admiració. Senzilla, humil, bona persona en definitiva. Llàstima “madrina” que la botiga de “Can Dany” ja estigui tancada perquè de sempre he recordat els teus regals el dia del meu sant comprats allà. Tenies i tens bon gust per la roba. Te puc assegurar que encara, a dia d’avui, quan pas per allà, me’n recordo d’aquestes coses i de tu. La teva bondat t’ha fet ser una persona estimada per tothom. Val a dir però, que jo sempre he procurat estimar-te un poc més que els demés. Saps com som de gelós i egoista en aquest aspecte. Malgrat els temps difícils que has passat per la salut, no has perdut la rialla i la dedicació i admiració als teus. La gent que t’envolta ha estat sempre el més important per tu. En silenci, devoció i discretament, t’has fet valedora de l’estima que tothom te té, vos té als dos. Mai l’he vista amb un mal moment, ans tot al contrari, els moments complicats li han servit per fer-se forta i continuar amb un poc més de força cada dia.
“Madrina i madrino”: sols vos puc dir gràcies per tot allò, sobre tot immaterial, que m’heu regalat a lo llarg d’aquests cinquanta anys. Ha estat un pagament exagerat a l’estima que sent per vosaltres dos. Esper sempre estar a l’altura per retornar-vos l’estima que dia rera dia m’heu demostrat. Aquestes quatre ratlles que he escrit, les he escrites jo però vos puc ben assegurar que són compartides per tots els que vos coneixem i hem conviscut amb vosaltres.
Per molts d’anys.
