Jaume Mayol, més conegut per El Solleric, va ser el primer mallorquí que va guanyar un Campionat d’Espanya. Però el  fornalutxenc serà recordat al llarg dels anys pel ja llegendari mà a mà entre ell i el felanitxer Simó Febrer dins l’històric velòdrom ciutadà del Tirador.

La Vall dels Tarongers ha estat sempre un dels llocs a tenir-se en compte a l’hora de parlar de ciclisme. Jaume Mayol Nadal, de Can Penya, (Fornalutx 4/02/1890 – Marseille 16/11/1965), conegut popularment per “es solleric” (quan venia a la seva roqueta habitava en el carrer d’en Reial, a mà dreta, pujant cap a la Defensora) fou el primer ciclista illenc que conquerí un Títol Estatal: el Campionat d’Espanya de Fons en Pista, dins el mític, i quasi desaparegut, Velòdrom del Tirador, de Palma, aquell ja llunyà 1913.

Des de petit Jacques Mayol emigrà amb els seus pares i germans cap a França, treballant, com la majoria de sollerics, dins el comerç de fruits secs. De tot d’una, empleat de chez Monsieur Bisbal, de la Rue de Saint Thibault, d’Epernay, començant a practicar el ciclisme.

Desgraciadament tingué que deixar ben prest el ciclisme, l’any 1914, a l’esclatar la primera Guerra Mundial.
No obstant tots els aficionats a l’esport del pedal recorden a Jaume Mayol “El Solleric” pel ja llegendari desafiament amb el felanitxer Simó Febrer.

Simó Febrer era un bon corredor, un dels “gallets” de l’època, del que es deia que rodava, dins el Tirador a una mitjana de 28 segons la volta (333’33 metres).

El Veloz Sport Balear, propietari del recinte, fou l’encarregat d’organitzar el desafiament entre els dos “gallets” del moment, consistent en una “meta partida” d’una hora.

A meitat de cursa, als 30 minuts, Mayol havia avantatjat ja bastant a Febrer. El velòdrom estava replè, els ànims exaltats, les apostes al 1ímit. Els felanitxers confiaven cegament en la victòria de Febrer i s’hi jugaren quantitats importants. Fins i tot, es conta que un pastor de la vila de Guillem Timoner s’hi jugà tota la guarda d’ovelles.
Ens consta, igualment, que la mare de Jaume Mayol també jugà 4 duros a favor del seu estimat fill.
I passà el que havia de passar… Jaume Mayol derrotà àmpliament a Febrer, i la derrota fou tan mal agafada pels felanitxers que Simó va haver d’agafar un vaixell, el mateix vespre, i emigrar cap a terres més calmades, per por a les represalies…

El trofeu Jaume Mayol

El 25 de juliol d’aquell ja llunyà 1935, un any abans de la Guerra Civil espanyola, un grup de socis i amics del Círculo Sollerense, amb el beneplàcit de la Unión Velocípeda Española (actual Federación Española de Ciclismo) posaren en marxa el Trofeu Jaume Mayol, per honorar a l’ex campió fornalutxenc del mateix nom, al que diumenge passat el seu poble natal li dedicà un carrer.

Com a premi en litigi es trobava la medalla d’Or que el Campió Estatal havia conquerit l’any 1912 en el Campionat de les Balears de Resistència.

La cursa, que havia de tenir una continuïtat anual, es disputava per clubs (equips de tres corredors), i per passar a ser propietaris definitius del trofeu havien de guanyar la prova el mateix conjunt dos anys consecutius o tres alterns. Podien prendre part a la competició tots els corredors, de qualsevol categoria, menys principiants, en possessió de la llicència de la U.V.E.

El clàssic d’aquelles dates dins el que es varen formar la majoria de bons corredors sollerics i forans d’aquesta i posteriors etapes.

Sortida del carrer de Cetre, Camp Llarg, Carretera de Deià, Pont den Barona i Carrer de Sa Mar, circuit al que es donaven 50 voltes, amb un recorregut total de 85 quilòmetres.

L’hora de sortida era les quatre del capvespre, havent-se de presentar els corredors al Jurat Tècnic (Àrbitre: David Marc – Jurat: Cristòfol Pizà, Antoni Daviu i Joan Bauzà – Jutge de Sortida: Ramon Rullàn), una hora abans.
La correguda es feia per el sistema de puntuació, puntuant 5 – 4 – 3 – 2 i 1 punt els cinc primers corredors en trepitjar la línia d’arribada, cada tres voltes, i a la volta final.

Curiositats de la vida. En cas que un corredor arribàs en solitari a la volta final, amb més d’un minut d’avantatge sobre els restants competidors, era el triomfador absolut (sense comptar els punts acumulats), però no de la Medalla d’Or, que s’adjudicava l’esportista que havia sumat més punts sense perdre volta.

La competició acabava un quart d’hora després d’haver entrat el primer corredor, no podent haver-hi vehicles seguidors.

A més de la Medalla d’Or hi havia uns suculents premis de:

1.- 150 pessetes.
2.- 100 ptes.
3.-  75 ptes.
4.-  50 ptes.
5.-  30 ptes.
6.- 20 ptes.
7.- 15 ptes.
8.- 10 ptes.