El tio ens ha deixat, però les seves lliçons i el seu record ens quedaran per sempre.

Aquesta és una de les moltes ensenyances que podríem contar i vàrem aprendre d’ell:

Un diumenge de la Fira, de no fa massa anys, ens reunírem casualment a Plaça, i ens asseguérem tots al bar Es Firó.

Seria devers migdia, el centre de la ciutat ple de gent, tal com tots coneixem un dia com aquest. Allà érem tots, concos, fills, nebots, germans i néts, tots asseguts, fent una bona teulada, érem una vintena llarga de persones. Uns demanaren taronjada, altres Coca-Cola, un vermut o Martini per als més grans, olives i patates fregides per a tothom.

I estàrem una bona estona, rient, discutint, fent bromes i xerrant de coses sense gens d’importància. Ens passà el temps ben aviat. Al cap d’aquesta estona ben llarga ell es va aixecar des del seu lloc i al cap d’uns minuts va tornar.

La bulla familiar va seguir i al cap d’un temps algú va dir:
– Ja és hora d’anar a dinar.
I ma mare va contestar:
– Sí, però tot això que hem begut i menjar ho hem de pagar.
Aquí el tio contestà:
– Ja està tot pagat.
– Com, Bernat? -li varen dir. – Ho has pagat tot tu?
I ell va dir:
– Sí, ja podem partir.
– Segur que t’ha sortit ben salat. – Va afegir ma mare.
I aquí ell respon:
– Ha estat baratíssim! Mirau, veure tota la família reunida un dia com a vull, rient i passant-ho bé, és una cosa que no té preu.

Aquesta és una petita mostra de com era ell. Li agradava veure la gent contenta.

El nostre tio, que sempre trencava les ametlles quan anàvem de festa per Porreres i Hortella.