Divendres passat fou un dia amarg i trist per a mi i molta gent, amics d’en Lluc Coll, empleat de l’Ajuntament de Sóller de quasi tota la vida. A l’hora d’arribar a la feina, unes companyes em donaren la trista noticia. Just feia uns minuts que, com cada dematí, havia tret el meu cotxe del garatge ubicat davall la vivenda on vivia en Lluc.

Cada dia, quan obria la barrera, el soroll em feia pensar en la molèstia que podria donar-li, sobre tot donada la seva malaltia. Un dia però, li vaig comentar i em digué, amb gràcia, que lluny de molestar-lo, li donava la possibilitat de poder-me controlar quan entrava i quan sortia. Era un una persona amb un humor no massa estrident però, sí molt ocurrent.

Ens coneguérem més o manco l’any 1975 quan els dos dúiem el pas del Crist per Setmana Santa. Fèiem rialles cada any, perquè jo sempre li deia que era un home a qui sols veia el Divendres Sant i el dia de Pasqua. De llavors ençà, sempre ens tinguérem una estima especial. Al cap d’uns anys va venir a viure a la vivenda situada on era l’escola de Sant Felip Neri, espai físic on ell s’havia educat d’al.lot. A partir d’aquí i donada la proximitat,  les nostres converses s’anaren fent més sovint, i més entretingudes. La seva capacitat d’oferir i donar era immensa. No tenia res seu i ho compartia tot.

Era un home amb una capacitat de feina extraordinària i una memòria única. La feina que ell desenvolupava al cadastre de l’ajuntament era impecable. Duia tot Sóller dins el cap i recordava com, qui, i de quina manera   s’havien fet totes les transaccions de propietats dins aquesta vall. Venia la gent i li deia: “A veure Lluc: tenc aquest bocí de terra ubicat a…” i ell de seguida responia sense mirar ni cap paper ni l’ordinador, quin lloc era, on estava, qui eren els veïnats, qui ho havia comprat, quan, i quin any… Llavors, amb saviesa, anava a cercar la fitxa o es posava amb les mans a l’ordinador, i allò que ell havia recitat de paraula, era dogma de fe quan els papers o el registre informàtic confirmaven la seva retòrica. Mai no he vist un cas com ell, mai.

Entregat a la seva família, als amics, a la feina… Un amic d’aquells que no fan nosa però que amb la seva gran discreció, sempre estava al lloc puntual, on tocava estar sense necessitat d’haver-lo citat. La seva passió pel seu olivar, la necessitat imperiosa d’il.lustrar la seva saviesa amb la lectura o les noves tecnologies d’internet, el feien de cada dia més savi i lletraferit malgrat mai no en fes gala en públic. Era un home sabut i discret.

La seva malaltia la va dur amb molta dignitat i amb unes ganes immenses de viure. Sempre que el vaig anar a veure o que ens trobàvem, la meva pregunta era un subliminal “com et trobes?” i la seva resposta més subliminal encara, confirmava que tot anava bé i que per sort la cosa estava aturada i no anava a pitjor.

Aquest home discret i humil, aquest home que no era gran però era un gran home, ens ha deixat i tots els que d’una manera o l’altra els vàrem tractar, el trobarem a faltar. A mi ara, una cosa tan insignificant com anar a entrar o treure el cotxe, me fa tenir més cura de no fer renou per no molestar el seu descans que, a pesar de que ja no està amb nosaltres, segur que ens veu i vetlla allà on sigui. El seu lloc és ara al costat de la bona gent, d’aquelles persones  vàlides que un dia o l’altra ens han deixat per passar a millor vida.

Per la seva família i amics, una abraçada de cor i facem plegats un silenci i reflexió  per honorar la memòria d’aquest home tan gran que ha fuit a unes altres contrades per viure una vida millor, la que diuen que segur és el premi d’haver fet les coses bé i del patiment.

Descansa en pau amic Lluc i ara més que mai netejaré més vegades el garatge amb aquella mànega d’aigua que tu comprares expressament per mi. Cuida’t molt i cuida’ns a tots. La teva fuita no és justa però el teu record és un premi que tenim tots els que t’estimam.