Molt sovint la gent m’ha dit que sempre me veu content i amb la rialla a la boca. La meva resposta immediata és: Doncs clar que sí, hem d’estar contents, per què no! Podem caminar, podem parlar, ens podem saludar,… tenim per menjar, no ens manca la salut, però sobretot ens sentim estimats. Sí, me sent molt estimat! Me puc aixecar, me despert sentint el ocells, els moixets que com un despertador venen a demanar carícies, tinc aigua per rentar-me. No em manca el berenar mentre sent les noticies de la radio obrint-me així a tot el món en moviment. Dedic un llarg temps a la pregària omplint-me de Déu i escoltar el què vol de mi en el dia que comença, aprofit per presentar-li les meves preocupacions i tota la gent que em trobaré durant la jornada, sobre tots aquells que sé que he de tenir una relació més propera: bé d’ajuda, bé d’escolta, bé de qualsevol tasca… Per acabar el dia també agraint la possibilitat d’haver pogut estimat i demanant perdó per no haver estimat lo suficient.
¡Com no he d’estar content!
Però vull fer una reflexió més ampla. La vida és donar i rebre, és un art on aprenem la dinàmica d’ estimar. Aprendre viure d’amor. Un amor autèntic, valent i generós. Un amor oblatiu i arriscat, així com ens ensenya Jesús, el Mestre de l’amor. Un amor que no espera la recompensa, perquè li basta el fet de poder estimar.
Molt prest celebraré el meus 25 anys de consagració ministerial. L’estimat bisbe don Teodor Úbeda, el 15 de maig de 1988, després d’escoltar la comunitat cristiana del Molinar, on vivia i aprenia amb els seus capellans a viure ministerialment, va acceptar la petició de que m’ordenassin prevere, i ell simbòlicament me regalava a aquella estimada comunitat i, es clar, a través d’ ella també a tota la diòcesi de Mallorca, evidentment en nom de Déu. I me regalava perquè la meva vida volia i vol ser una entrega generosa a l’Amor que se manifesta en les persones concretes que ens trobam en el dia a dia. Quan miro enrere se’m fa curt, he estimat molt, però m’han estimat molt més. En moltes comunitats he pogut compartir vida i curolles, Es Molinar, El Coll d’en Rebassa, Artà i Sa Colònia de Sant Pere, Sant Alonso Rodriguez, la Delegació de Joventut, Verge de Lluc i ara prest farà cinc anys, Sóller i els seus voltants.
La vida del capellà és molt bella i fascinant, sens dubte és un do rebut i una elecció de Déu a la que molt sovint no feim cas. És una aventura apassionant on vas experimentant la infinitat de matisos i colors que va teixint l’esdevenir de la vida: nins, majors, persones de la meva edat, problemes greus, crisis pròpies del moment, comiats inesperats, situacions de dolors, esdeveniments injusts, necessitat de consol, experiències de plenitud, moments de compartir el goig de viure,… en definitiva acompanyar i compartir tantes i tantes coses. La vida és variada i tan rica.
Estic molt acostumat a donar i em costa rebre, m’emocion amb molta facilitat, sobretot en situacions on la tendresa es manifesta amb claredat. El Senyor ha volgut que fos capellà i és també per això que tenim la sort de que ens coneguem, que facem camí junts en aquesta Vall de Sóller, Fornalutx i Deià. Em sent molt feliç i afortunat perquè no me sent estrany sinó un pelegrí més que amb vosaltres comparteix el goig del viure.
M’agradaria molt que amb mi donàssiu gràcies a Jesús, el Déu amb nosaltres, perquè ens mostra l’art de viure en plenitud, perquè ens parlar a cada moment, perquè ens convida a l’amistat. I també m’agradaria que m’acompanyàssiu el proper dissabte 18 de maig en l’eucaristia d’acció de gràcies, a l’església de Sant Bartomeu, per les meves noces d’argent. Donant gràcies, tot junts, al Déu-Amor que no ens deixa mai i que se’ns fa present en la senzillesa i la humilitat d’un dia qualsevol.
