Acabada la batalla contra els moros que varen envair el nostre poble i que els sollerics varen fer fora, imaginem-nos com devia ésser el dia següent. Segurament hi havia ferits, cridòria, gent que arreplegava tot el que havien fet malbé i que encara servia.

Els homes i dones estaven cansats del tragí del dies anteriors, però no podien aturar-se perquè la vida havia de continuar. I la vida continuava perquè les famílies solleriques, més unides que mai, així ho desitjaven.

En aquest panorama la gent major era la que duia el pes de la família i ocupava un lloc destacat. Els fills demanaven consell als pares i els néts respectaven els padrins que els contaven com havia succeït la batalla.

Amb el pas del temps i fins arribar al moment actual, veim com aquesta situació ha canviat moltíssim i segueix canviant. La tendència generalitzada dels darrers temps és que la gent, vivint al dia i treballant, no es pot fer càrrec dels seus majors i, en la majoria de casos, opta per cercar solucions alternatives.

No obstant això la actual crisi econòmica ha duit a molts de replantejaments en la manera d’enfocar la relació familiar. Així els padrins han recuperat un paper primordial, atès que poden complementar funcions que els pares no poden dur a terme, especialment si ambdós treballen. No és gens estrany veure com els padrins acompanyen i van a cercar els néts a escola, els guarden durant el temps de vacances, etcètera.

I és ben lògic que es faci així, perquè això contribueix a reforçar els lligams familiars. El que no és lògic és que quan dius que vius amb els teus pares, s’espantin o posin cara de pomes agres.

Demanau-vos què té d’estrany viure amb els teus pares, sobretot, quan ja són grans i comencen a necessitar de l’ajuda d’algú. Simplement és un acte d’educació, respecte i amor cap a aquelles persones que ho han donat tot pels fills: vida, educació… És retornar-los allò que ens han donat.

Sé que és molt més fàcil respondre “jo visc sol i els meus pares a casa o a una residència”.

Però tot va en la manera de veure les coses. Mai no se m’ocorreria, de fet no ho vaig fer, portar cap familiar meu a una residència per molt de luxe que fos.

També és veritat que hi ha casos extrems, produïts per malalties que tots coneixem i que fan que els majors vagin perdent el raonament, que impossibiliten que les persones puguin seguir fent-se càrrec d’ells si no tenen una ajuda complementària i una clara conscienciació dels que el passa i com atendre’ls.

A la residència

Viure en una residència a molts de majors els és una espècie d’alliberament, sobretot si abans vivien sols, però per a altres els és una mena de càstig que no entenen. Però la societat moderna s’ha forjat així, fins que et pots valer vius sol i quan ja no pots, per no molestar -perquè els majors ho perceben- millor no dir res i acceptar anar a una residència.

Sóller té tradició de tenir majors allotjats a residència des de fa molts d’anys. Recordem l’antic Hospital on la gent formava una autèntica família i s’intentava donar l’amor que els majors necessitaven. Tancat l’Hospital continua havent-hi una residència on la gent hi pot anar.

Molts i moltes diran: “Però és que avui en dia ens resulta impossible anar a una residència perquè la nostra pensió és insuficient per fer front al que costa”. Ho sé. Els Serveis Socials, tristament han patit una retallada que fa que no tots tenguin les mateixes possibilitats. Davant aquest fet un ha de reflexionar i demanar-se si seguir tenint cura dels pares, vivint amb ells o posant algú que se n’encarregui, no és res il·lògic.

Els que estimen

Sempre he pensat que el millor que vaig rebre dels meus pares va ésser l’educació i mai no vaig protestar quan em vaig fer càrrec d’ells, tan de bo encara els tengués amb mi. Sé que a mesura que es van fent grans, tornen més exigents i que a vegades et veus davant una espècie de disjuntiva sentimental quan et retreuen qualque cosa. Però si ho fan és per aferrar-se al que estimen i perquè tenen por de quedar-se sols i que sols els visitin els dies de precepte, si és que ho fan.

Evidentment que el 1561 ningú s’hagués plantejat aquest tema així. El cap de família era el que decidia i manava. Ara, amb una visió totalment diferent la truita s’ha capgirat. Tampoc hem d’ésser alarmistes perquè no tothom ho fa així.
Però també hem de tenir en compte que sovint alguns solucions que adopten les famílies per cuidar els seus grans no són les més adients. Imaginau-vos que cada mes has de fer la maleta per anar de casa d’un fill a l’altre. Vulguem o no això causa a les persones majors un trasbals sentimental que fa que se sentin que fan nosa. Potser no és així, però les persones majors, igual que els infants, necessiten tenir el seu espai on viure i on recordar el que ha estat el seu llarg camí.