“Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit”.
Ja fa dies que roman dins el meu cap el “Sonet” del poeta Rosselló Pòrcel, que parla, entre moltes altres coses, d’un gaudi somnolent… Des que vaig saber la malaurada noticia de la mort de la meva tia Fina, germana de la meva mare, la matinada del Dijous Sant, els mots del poeta no han deixat de sonar dins el meu cap i per això, i agafant la primera estrofa de la seva lletra, vull dedicar el meu comiat personal i sentiment a una bella i gran dona, que ara ploram però amb la que tant hem rigut.
Era la penúltima de dotze germans, fet que la va situar quan nosaltres, els meus germans i jo, érem petits, quasi al lloc de la nostra germana més gran. Ajudava a ma mare a cuidar-nos i d’ella en tenc el record d’una al·lota jove i maca, a la moda, amb un pentinat de perruqueria d’aquell temps. Passats el temps, va anar a viure a Ciutat com molts dels sollerics que visquérem aquells temps pretèrits de quan Palma queia enfora. Aquell temps en que sols es podia anar en tren o cotxe pel Coll i cotxes no ni hi havia gaire…
Passaren els anys i de mica en mica va anar fent la seva vida i família. Els meus records es centren en lo típic dels sollerics d’aquells temps. Tots, o molts, vivien a les mateixes barriades de Ciutat i ells concretament, els meus oncles, tenien el cau per la Plaça de Toros on estava ple de gent d’aquesta vall. La tia vivia en un segon pis i recordo una terrassa a l’escaire de l’edifici on vèiem passar el tren i un guàrdia municipal que controlava ben al mig del carrer la circulació. Vaig passar moltes hores allà, mirant per la finestra i esperant el convit de la tia per anar a dinar o berenar… Me vaig fer una mica meu i per instants, el paper que havia jugat la meva tia amb nosaltres i vaig gaudir de jugar amb els seus fills, sobre tot amb els dos majors, en Gonzalo i na Mari Carmen, els altres tres, n’Eva, en Kico i en Víctor ja són molt més joves que jo i per això l’edat ens va distanciar per raons òbvies…
Recordo la darrera vegada que ens trobàrem pel carrer. Anava amb les meves ties Margalida i Paquita pel carrer del Sindicat. Férem una rialla com sempre i em demostrà el seu interès per tota la meva família. Fou la darrera besada i el darrer adéu. No va tenir una vida fàcil, ans tot al contrari, però mai no va permetre que les adversitats passessin davant allò per lo que havia de lluitar: els seus fills.
Una greu malaltia la va ferir de ple i el somni de la seva vida, aquest somni del “Sonet” que deia al principi s’ha apagat. El cel ara gaudeix d’una estrella més i nosaltres d’un ésser estimat manco. Si ens serveix per consolar-nos, ara ja no patirà mai més i passarà a la vida màgica del cel on diuen que va la gent bona, i ella era no tan sols era gent bona, també era bona gent.
Una abraçada, estimats cosins. Ànim i pensau que a pesar de tot, la vida continua i la vostra mare voldria que la seva fuita fos entesa com un pas a millor vida i no una pèrdua per sempre. Ens tornarem a trobar, segur.
