Desolació, indignació i ràbia; els sentiments que tenim els fills de Florentina Busquests  per la mort de la nostra  mare a l’accident de l’autobús del Port de Sóller  a Palma, dia 17 de febrer passat.

Desolació, perquè una persona de 83 anys en plena salut i autosuficient, hagués de morir d’aquella manera, on la manca d’atenció i descoordinació després de l’accident fou palesa.

Vaig viure en directe tots els fets desgraciats que succeirem després de l’accident  com a testimoni vull expressar el següent. 

Diumenge, com sempre la nostra mare anava a Palma a veure la seva germana malalta. No va voler que l’acompanyàs a l’autobús, volia caminar. I jo, vaig partir a casa meva a Fornalutx.

Va sonar el meu mòbil, era el telèfon de ma mare, però no va parlar ella. Era un home que m’avisava que ma mare havia patit un accident amb el bus i li deia que cridàs en Tolo.

Vaig partir cap a  Can Penaso, vaig trobar un panorama dantesc… La meva mare al jardí de la casa, damunt uns enderrocs, després de volar per damunt el marge i la xarxa; banyada de gasoil; això sí, amb un collarí i una gassa al front. Altres persones ferides i un caos total. Hi havia un policia local de Bunyola i una ambulància i n’estava arribant una altra.

El temps que jo havia tardat des de Fornalutx, no havia estat suficient per fer lo que s’havia de fer?

L’112 no havia activat el protocol per aquests casos. No havia avisat a Protecció Civil ni de Bunyola ni de Sóller, ni a la Guàrdia Civil i tampoc hi havia prou ambulàncies.

La meva mare, que en cap moment perdé la consciència, em deia que En Pedro (el conductor) no es trobava bé, que havia parlat amb l’empresa i que finalment ell havia manat el bus… i volia saber com estava en Pedro. Els sanitaris em deien que estàs tranquil, que lo de ma mare era lleu, que estava bé. Va passar temps en que la traguessin d’allà. Jo mateix els vaig ajudar a posar-la a la camilla.

Van anar arribant els equips d’emergències i la meva mare segui allà. Un policia li va demanar el nom i després de no sé quant temps  varen partir cap a la Palma-Planas.

En arribar els metges ja avisaren que l’estat de ma mare no era lleu, ben al contrari, era molt greu. Varen fer escàners, proves de tot tipus, i l’operaren. Van fer tot el que varen poder, però a l’endemà la nostra mare moria.
Indignació i ràbia, perquè era sabut que el conductor no es trobava bé i va conduir un autobús amb passatgers.

Abans de ser evacuat a l’hospital i després de fer-li al mateix lloc de l’accident un electrocardiograma, ja se sabia que havia patit un infart.

A la sala d’espera de UCI i mentre ma mare s’estava morint, un responsable de l’empresa es va presentar allà amb unes maneres no massa adequades pel moment, va negar que el conductor no es trobàs bé, que ell no havia rebut cap avís i que ens va fer saber que el conductor també estava greu. No varem  voler parlar res més amb aquest home. L’empresa de l’autobús, encara no s’ha posat en contacte amb la família ni per donar tan sols el condol.
S’han de depurar responsabilitats del perquè es produí l’accident i del que va passar amb tot lo referent a l’actuació dels equips d’emergència.

Volem agrair a la persona, que no coneixem, que em va telefonar, ja que el seu avís em va permetre estar amb la meva mare en aquells moments.

També volem agrair als metges, infermeres i personal de la clínica Planas tot el seu esforç per la nostra mare, i tota l’atenció i suport a la família en tot moment.

Tolo Vivas Busquets, en nom de tots els fills i familiars