Si un dia voldria esborrar de ma vida, aquest  seria, sense dubte, dia 1 de febrer d’aquest any. És veritat que ja feia dies que dormíem amb el telèfon al costat per allò que estàvem esperant lo pitjor.

Na Maria Zamora, sa “Tata Mia” per a tots nosaltres la seva família, patia una malaltia des de feia un temps i un altre mal cop de la salut la tingué setmanes a l’hospital esperant el pitjor desenllaç per a nosaltres però, la veritat sia dita, el millor per a ella, malgrat soni malament. Era un tema irreversible i no tenia cap bon pronòstic de millora.

Podria escriure centenars de fulls de na Maria, però prefereixo centrar-me en alguns aspectes molt personals. Corria l’any 1982, concretament dia 1 de novembre, el dia que vaig començar una amistat amb ella i la seva família. Aquesta relació d’amistat es convertiria després en una relació familiar. La bondat de na Maria era excepcional, no tenia res seu i tot ho donava als demés. Els doblers, els favors, els serveis no tenien preu per a ella. Res no sabia què valia perquè mai no va donar importància a allò material, sols en donava a lo personal i lo que podia aportar als demés.

Casada amb en Juan Palenzuela, que malauradament ens va deixar el mes de juny d’aquest any passat, feien una parella de les que ja no en queden. El “Concu” com li dèiem a en Juan, era tot bondat, un tros de pa. Pendent sempre de tots, manco d’ell mateix, sempre va dur na Maria, la seva esposa, com la llet al foc. No la deixava tocar amb els peus a terra. Na Maria era dos cèntims del mateix. Mai no havia vist una persona que tingués tanta capacitat per estimar els nins i els animals. Concretament els meus fills, n’Aina i en Xavier, tenien passió per ells dos i així ho demostraren fins el darrer alè de cada un d’ells.

La paciència d’aquella gran persona no tenia fi. Era tranquil·la, moderada, divertida, entregada… Estimava i es feia estimar, fet aquest que ho demostrà la gran quantitat de gent que es va anar acostant i telefonant a ca nostra per interessar-se pel desenvolupament de la seva malaltia.

Fins el darrer dia que va tenir les seves facultats en condicions, i després també, va aportar el seu granet d’arena al divertiment de la família i sosteniment de la pau necessària dins un conjunt familiar. Tant és així, que ho va fer fins el seu darrer alè. No va patir ni va fer patir, va partir d’aquest món sense fer renou ni per ella ni pels demés. Mai no volgué donar mala vida. 

Recordo que cada diumenge sense fallar dinàvem plegats a ca nostra. Ella sempre seia al meu costat de la dreta; broma va i broma ve… i unes bones rialles.

Val a dir que la seva malaltia ja no li permetia raonar en condicions des de feia un temps no massa llarg, però sí tenia la gran sort de gaudir de la felicitat que ella ja tenia i de la que nosaltres, els seus, li donàvem cada dia i cada moment en la mesura de les nostres possibilitats.

Hores i hores asseguda a predís del carrer Empúries fent tertúlia amb les veïnades i veïnats. Una volteta fins a l’institut i un poc més de sol els dies d’hivern o un poc més d’ombra els dies d’estiu… Tot això ja ha acabat “Tata Mia”, ha acabat truncant-se de mala manera sense patir, això sí. Ara descansa just al costat dels seu Juan (Jordi com li diem tots) i descansen en pau. Una pau ben merescuda.

Que al cel la vegem. Descansi en pau.