Al llarg de la meva vida he escrit moltes paraules, picades lletra a lletra al teclat de l’ordinador. Moltes frases escrites amb més o manco encert. Moments d’inspiració i altres de tristor m’han quasi obligat a compartir, mitjançant uns humils articles, el meu sentiment amb aquells que gosen llegir-los però, sobre tot, amb aquells als que van dedicats i que massa sovint són comiats de per vida.

Sempre he dit que no som capaç d’escriure coses que no sent, ni fets ni paraules amb les que no crec. Avui no trobo paraules i molt manco respostes al que vull transmetre i que me batega dins el cor…

Fa unes hores he conegut la trista notícia de la mort o pas a millor vida, com diuen ara, de na Magdalena Colom, na “Nena” pels familiars i amics. Una llarga malaltia ha acabat truncant el seu somni, la seva il·lusió i la d’aquells que l’envoltaven. Ha estat un temps dur i una angoixa de mai acabar. He de dir però, que curiosament l’angoixa ha estat més dels demés que no pas d’ella. Ella era forta i estava aferrada a la vida i volia sempre mirar al front i no al darrera.

Ens coneguérem de molt joves, nins, quan fèiem les nostres trobades pel Centre Parroquial Victòria. Érem una colla que ens ho passàvem d’allò millor amb les nostres trobades diàries. Na “Nena” sempre va destacar per la seva bellesa i simpatia. Era aleshores una nina, però ja era una dona cabal, feta i condreta. Era senzillament una bona persona a la que tots teníem un cert respecte i estima. Avui encara és apreciada per tothom i això vol dir alguna cosa.

L’estima es guanya, no es compra ni es ven. La seva humilitat, educació, simpatia la feren tenir aquest estatus dins la nostra Vall i fora d’ella. Captivava la gent amb una sola mirada o un simple somriure, abans i després amb la malaltia. Va sofrir en silenci per no fer patir els demés i per no aixecar massa pols i ser una injusta protagonista.
Mai en ma vida he conegut una persona que assolís la malaltia que com feu ella, amb dignitat i silenci. Volia viure i, de fet, ho va fer, però ha partit massa prest. Tenia motius per aixecar-se cada dia i cuidar del seus espòs i família, però molt especialment gaudir dels seus néts que eren la seva font de vida. Ho va dir moltes vegades: “Aquests nins me donen vida”, i era veritat.

Tenc una molt bona i propera relació amb la seva família i, de fet, vaig treballar amb el seu pare, l’amo en Pep es “Sereno” o més conegut encara com “en Pep dels Ous”. Una gran persona i un millor company i amic. Han estat moltes les vegades que he pensat en la semblança que tenien na “Nena” i el seu pare. Semblaven dues gotes d’aigua en tots els aspectes, la bondat i el bon cor, sobretot.

Avui hi ha contradiccions: els que quedam i l’hem perduda ploram, i els que la rebran allà al cel o al lloc on van els àngels, riuen de joia. Reben una flor, una persona de les que ja no en queden i que avui ens he deixat.

Gaudeix de la teva nova llar, riu i viu sense patiment. Aquest és l’únic goig que ens queda. Eres tan especial que fins i tot el sol ha brillat per tu tot lo dia. La teva llum roman i romandrà entre nosaltres. Descansa en pau “Nena”, amiga.

Per la seva família i amics, rebeu el meu sentit condol i una abraçada d’allò més forta i sincera. Pels seus néts, sols una cosa: heu estat molt afortunats per haver donat vida a la padrina. Segur que allà d’alt, al costat de Déu, encara gaudirà de vosaltres com si res no haguera passat.

Pregarem per tu “Nena”. Adéu.