La pujada de temperatura que ha provocat els primers raigs de sol de la primavera ens recorda que tenim una cita amb l’hort. La terra ens espera per llevar les males herbes que han crescut durant l’hivern i preparar-la per donar cabuda als plantons que durant els propers mesos es convertiran en productes frescs i de qualitat per a la nostra taula. Estam parlant de l’hortalissa. I dintre de totes elles de les tomatigueres, les reines per excel·lència del cultiu hortolà illenc.
La bellesa del cultiu de l’hortalissa, més enllà de les grans produccions amb finalitats comercials, té el seu encant en els petits horts familiars. A Mallorca és típica la imatge de petits corrals on sempre hi ha un racó dedicat a l’hortalissa. I aquesta imatge no només està relacionada amb el fora vila. Dintre dels pobles i dels grans nuclis de població també són visibles.
Treballadors durant el dia sempre troben el seu moment per dedicar una estona al rec i a la cura d’aquestes plantes. És l’activitat agrària que fan amb més amor i amb més atenció, perquè saben que és aquella que els aportarà aliments durant l’estiu.
Però la tasca d’un cultivador d’hortalissa no comença ara, amb la sembra dels plantons, sinó que ha començat molt més enrera. En el cas de les tomatigueres, el mes de gener es varen sembrar les llavors de la majoria de varietats. Les més primerenques primer, i la resta a mesura que passaren les setmanes. Aquesta tasca normalment es duu a terme dins palanganes on germinen, ja que no és convenient fer-ho directament al terra.
En uns deu dies les llavors comencen a germinar i la planta no atura de créixer fins que assoleix una alçada d’entre deu i vint centímetres. És en aquest moment quan arriba el torn de trasplantar-la al terra, a la seva ubicació definitiva.
Hi ha vàries tendències que recomanen quan s’han de sembrar els planters al terra, però el més important és fer-ho quan ja han passat els dies més freds de l’hivern i quan ja no hi ha risc de gelades. A més, es recomana apurar el màxim per evitar les pluges de primavera. Hi ha una dita pagesa que diu que l’hortalissa vol aigua de baix, la que s’aporta mitjançant el rec, però en cap cas vol aigua de pluja.
Les plantes es col·loquen una al costat de l’altra i amb una distància prudencial que permeti un bon orejament quan la planta creixi i sigui adulta. Es fan dues línies amb un passadís central que servirà per a regar-les i que serà la base del sistema de canyes sobre el que es subjectaran les plantes a mesura que vagin creixent.
La poda de la planta també és necessària per garantir una bona qualitat del fruit. Quan la tomatiguera ja disposa d’una alçada considerable es recomana llevar les fulles inferiors. Així es millorarà la circulació de l’aire per sota i s’evitarà que després de la floració de la planta la tomàtiga toqui el terra. De fet, és molt important evitar que els fruits entrin en contacte amb la terra, ja que l’aigua del rec els faria malbé i també afavoriria l’accés d’insectes cap a la planta.
També és important mantenir la planta recta. És per això que es col·loquen els canyissars en forma de V invertida i es subjecta l’extrem superior de les canyes amb una tercera que es col·loca transversalment. Així, a mesura que la planta vagi creixent el paper de l’agricultor serà subjectar el tronc per tal que el seu creixement sigui totalment vertical. A més, aquesta acció evitarà que el pes del fruit pugui tòrcer el tronc principal cap a un costat o cap a l’altre. Els lligams es fan amb cura per no estrangular la planta, emprant espart, ràfia o cordill.
La collita de les primeres tomàtigues arriba uns vuitanta dies després de la sembra dels plantons al terra. La floració es produeix un mes després i tarda uns cinquanta o seixanta dies en convertir-se en un fruit madur. La tomatiguera no només ens aporta una collita, sinó que la seva producció és continua durant els mesos d’estiu. És convenient anar collint les madures de manera periòdica. Així es redueix el pes que sosté la planta i s’afavoreix el creixement i l’aportament de nutrients a les tomàtigues que encara no han madurat.
Les plagues i els fenòmens meteorològics seran els principals enemics de la nostra collita. Si els aconseguim vèncer i tenim paciència en el rec, l’èxit de la nostra plantació estarà assegurat i aquest estiu tendrem hortalissa fresca a taula.
Estudi sobre la tomàtiga
El Jardí Botànic va publicar fa varis anys un treball que recopilava tots els estudis que ha realitzat l’equip de botànics de la institució sobre la tomàtiga a Mallorca. Sota el títol de “Papers d’Agricultura”, els autors del treball descrivien totes les característiques de les espècies conegudes de Lycopersicum esculentum, o el que és el mateix que tomàtiga, domàtiga, tomata, tomàquet o tomaca.
Segons aquest treball a Mallorca s’han comptabilitzat fins a dinou tipus diferents: De Banyalbufar, de cor de bou, de Felanitx, de ferro, de flor rosada, de flor vermella, de la carabassa, de pera, de pebre, de penjar blanca, de penjar de Banyalbufar, de penjar de coll de boc, de penjar de la rosa, de penjar llarga, de penjar mallorquina, de ramellet, de trespol, de Valldemossa i marrona. A Menorca es coneix la primerenca i de les Pitiüses la de cor de bou i la de penjar.
La tomàtiga pertany a les solanàcies, una família de la que també en formen part l’albergínia, la patata, el pebre i el tabac. El fruit està format majoritàriament per aigua. De fet, es calcula que un 95% del seu contingut és aigua, mentre que el seu component nutritiu destaca bàsicament per la presència de les vitamines A i C. El potassi és la substància mineral que trobam majoritàriament a la tomàtiga, i també en menor mesura el clor, el fòsfor i el magnesi.
Segons s’ha descrit, la tomàtiga incorpora propietats diürètiques i lleugerament laxants, i és altament recomanable per a qualsevol tipus de dieta. De fet, ben igual que la resta d’hortalisses i verdura en general, forma part de la dieta mediterrània i el seu consum es pot fer de manera natural directament collida de la planta o cuinada com a condiment d’altres plats.
