La història d’Això.és no és una història extraordinària, curiosa o exemplificadora de res. Això.és no és ni tan sols un projecte o una mena de voluntat amb la intenció de voler alliçonar a ningú.

Això.és… senzillament és un grup de persones que fa “creacions plàstiques” amb la bona voluntat de voler-les compartir per iniciar un diàleg de sensacions artístiques.

No obstant això, Això.és… també espera l’oportunitat de poder acompanyar a l’eventual visitant en un recorregut “creatiu” la intenció del qual és permetra, al visitant, poder  divisar un paisatge “suggeridor”… un paisatge no assenyalat o marcat. Un paisatge on la fusta, el ferro, la terra passada pel foc… la matèria pictòrica o una imatge amb intencions poètiques, tot plegat, intenta oferir una vida oberta i camins sense fites amb la voluntat de moure’ns i commoure’ns en l’enriquidor territori de l’art.

Així les coses, Això.és, va nèixer quasi sense voler fent-se ressò de les inquietuds que hi havia en les tertúlies matutines, dels dissabtes matí, a un reconegut bar de la Plaça. Si, quasi sense voler, se n’adonaren que les afinitats entre els contertulians eren moltes i aquestes afinitats a l’hora de mostrar l’art s’havien de fer públiques.

Ricardo Sacco, Lluís López, Paco Lorente i Salvador Martínez en són els protagonistes d’aquest nou projecte les intencions del qual ningú millor que ells per poder-lo explicar.

Pregunta.- Exactament… què és Això.és?
Resposta.- (Paco Lorente) Això.és… Quan faci una exposició allò que pretén és que el recorregut que faci el visitant sigui com un territori on les persones que venguin a veure l’obra també siguin protagonistes per allò que sempre he cregut que l’art és una activitat d’obertura, és a dir, l’art ha de ser obert, obert, obert….i un acte de llibertat i de lliure pensador tant pel qui fa l’obra com pel qui la mira.

Al visitant se’l convidarà a col.laborar amb la intenció que aporti veu i discurs a les peces exposades. Com? Idò senzillament parlant amb els autors, posant paraules en un paper en blanc que hi haurà al costat de l’obra… callant o ajudant a acabar una peça senzillament perquè l’autor el convida.

En Això.és no hi ha regles precises per construir l’esmentat territori o l’escala artística de les obres que exposaran les persones que el formen… Això si sols els uneix les ganes de fer “feina” i crear ponts entre les seves “creacions-actes creadors” i les persones que visitin el territori d’Això.és (…) (Lluís López) Això.és vol que cadascú imagini les seves escales per arribar a un punt de trobada, o no, entre els visitants de l’exposició i l’obra exposada. Com? Sempre he comentat que la fusta, tot i estar separada de la terra la fusta “no se para” està viva i quan tu la vols manufacturar per crear una història, ella, et marca pautes, regles i condicions… Jo em demano: ho sap el visitant això? Idò per ventura posant una “fusta” al costat d’una peça per ventura el visitant voldrà pegar un toc, llimar, polir, ensumar… viure la vida de la fusta. Diverses intervencions, de visitants diferents… tot plegat, no em diguis que pot arribar a ser interessant el resultat final?

(…) (Salvador Martínez) Si. Això.és… és un atreviment. “Atrevir-se”, és a dir, posar la “ment” “a-través” de i sense “traves” en un territori on l’obra pugui prendre sentit… sempre que provoqui un diàlegi el visitant, la persona que visita l’exposició en deixi testimoni.

P.- Això.és té un sol espai per fer feina o cada un dels seus membres fa feina individualment per després posar en comú la feina feta?
R.- (Ricardo Sacco) No tenim ni compartim tallers o espais en comú per treballar. La idea del taller és un concepte que sols pot ser individual i íntim… mai democràtic i/o públic. El pensar, el crear s’ha de fer amb intimitat i després si que es pot compartir.

Per a nosaltres, el diàleg i les ganes de parlar, des d’indrets i tècniques diferents, això pot ser un embrió molt interessant per fer créixer una criatura que sols agafarà vida si els visitants vénen i aporten la seva sensibilitat i intervenció per donar-li raó de ser.

Quant al concepte de taller, aquest, és un espai, un lloc molt íntim on les passes fetes per arribar a l’obra definitiva sols vol una idea -que prèviament s’ha posat en comú- i tot just després vol molt assaig, experimentació, treball i un gaudir que sols es pot fer individualment… la diversitat, nascuda des dels diferents tallers, això mateix fa gran i enriquidora l’obra exposada.

(…) (Salvador Martínez) Si, alhora, voldria dir que el taller és com un ventre matèric on els materials tenen, inicialment, el seu caràcter més íntim i propi. L’obra se sent a casa abans de trobar-se “exposada a…” i formar part d’un espai on les persones que l’ocupin posen el seu parer, el seu paper perquè els treballs exposats agafin una nova dimensió.

(…) (Lluís López) Segons el meu parer els treballs mai no han de quedar emmagatzemats en un taller. Les obres són de la nostra creació però després s’han de publicitar. Han nascudes per fer-se d’un públic… i són elles, les obres, que parlen del creador i la seva manera de com habita el món que ens ha tocat viure. No obstant això, les obres no sols han de parlar ja que és molt interessant que també rebin alguna mena de resposta… sino és parlar per parlar. Això.és vol ser això un espai on hi hagi esplai per part de tothom.

(…) (Tots comenten)… i això serà així fins que el públic vulgui o fins que nosaltres ens engresqui la idea… no sé, no sabem…

P.- A veure, pregunta tòpica… Què és l’art per a vosaltres?
R.- (Lluís López) L’art és un acte vital que transforma la nostra vida i que, per tant, ens transforma. Aquesta premissa ha d’estar sempre als fonaments de qualsevol activitat que vulgui fer transmissió de l’art. A mi l’acte de mesurar, picar, rascar, llimar, polir, agafar, pesar… són accions que m’arrelen al món. Accions on he d’acceptar les condicions que me posa la matèria per parlar de coses íntimes que no sé dir d’una manera si no és fent escultura.

(…) (Paco Lorente) Una de les grandeses de l’art és que ens retorna a la nostra condició de subjectes. En els temps que corren (mai millor dit), en molt poques ocasions se’ls presenta a les persones l’oportunitat de ser subjectes. L’art ha d’obligar-los a ser-ho. Avui és més fàcil ser recipient, contenidor, que ser agent, element actiu i creatiu. El nostre projecte artístic vol promocionar la intervenció i la participació del públic espectador.

(…) (Ricardo Sacco) Si. Amb l’art el més important que pot aconseguir aquell qui es fa transmissor d’obres és justament assentar les condicions de “possibilitat” i que desperti el desig de crear al proïsme.

Si de veritat creiem en l’art, hem de creure en el seu poder. Limitem-nos a exposar les persones a l’art!… i l’art deixarà la seva marca.

(…) (Salvador Martínez) A tots nosaltres se’ns podrien ocorre moltes més definicions de l’art… i cap d’elles seria absolutament certa o absolutament errònia… L’art senzillament és i està present dins la condició humana. Nosaltres, avui, volem que l’art arribi a les persones, que els digui alguna cosa, però sovint els exigim que el rebin en silenci…

(…) (Paco Lorente) Si. Normalment les institucions on s’exposa art fugen de les interaccions obra-espectador. L’art parla i qui l’escolta també creiem que ha de parlar en el seu moment. En Això.és intentarem crear-los.

Qui fa de transmissor de l’art ha d’estar disposat a exposar-se a allò que s’esdevingui.  L’art i la creació no són controlables. Els hem de deixar que discorrin lliurament, que esclatin en múltiples direccions, que els universos de cadascú circulin, xoquin, es trobin, es desorbitin, que les ments saltin i ballin, cadascuna al seu ritme.

Està clar que aquest grup té ganes de dir la seva en aquest complicat, divers i camaleònic món de l’art. Això.és n’és una mostra més.