No és la nostra intenció fer un curs per preparar un examen de la carrera de Dret ni per a un concurs per guanyar mig milió d’euros a la tele. Ni avorrir el lector amb terminologia estranya. Però com el nostre estimat ferrocarril ha recorregut tants quilòmetres per terra i pel temps, ara sembla necessari situar-lo a l’interessantíssim però complex marc de les lleis ferroviàries i eliminar conceptes falsos que estan causant molt de mal.

Limitat és el que podem fer en un escrit d’aquesta naturalesa, però si la benevolència d’aquest setmanari i la paciència dels lectors ho permet, començarem per un dels punts més distorsionats, paraules que desanimen al més emprenedor. “Ferrocarril privat”. Ah, no. El nostre ferrocarril no és un ferrocarril privat. Aiii! Veig nassos frunzits, suspens en un examen, eliminació del concurs a la tele. Però segueix sent no. Segons el ROTT Art 224, punt 3, el ferrocarril de Sóller no és privat. Mai ho va ser. Que es va construir amb capital privat, sí. Era la manera que tenien els governs a tot el món de fomentar la construcció de ferrocarrils enllà en els seus orígens. Que l’explota una societat anònima, sí.

Però mai privat en el sentit que “faig el que vull amb ell perquè és meu”. Ni encara que es tingui un enorme paquet d’accions. Aquest tipus de ferrocarril privat està contemplat en llei, en aquest article 224, punt 3 del ROTT. És el que forma part i funciona dins de l’ampli predi d’una explotació -una mina per exemple- i que s’usa dins dels seus termes per a transport de material, de mercaderies i del personal d’aquesta explotació. No pot portar passatgers que paguin tarifa, no pot ser de transport públic. És un tipus de ferrocarril indispensable per a aquesta explotació específica. Un exemple és el que funcionava (i que possiblement comenci novament en breu) a les mines de Rio Tinto, a Huelva.

El nostre ferrocarril, de servei públic, és privat en el sentit que no el gestiona el Govern directament, sinó una societat d’accionistes, ajustada a dues normes: als termes de la concessió i als de la llei de les societats de capital. Una concessió i una llei que posa límits i imposa obligacions dins de les quals l’empresa pot fer tots els diners que vulgui i bonament pugui. És un permís temporal d’explotació, per un grapat d’anys, res més. D’explotació perquè en finalitzar els 99 anys de la concessió, la seva infrastructura i propietats havien revertir al govern perquè al llarg d’aquests anys els governs havien pagat per això. Sí, és així.

I que aquest punt està pendent de resolució per al nostre ferrocarril, també és cert. Però agradi o no, el fet és que la terra i les vies per on es mou el nostre ferrocarril, els edificis que té l’empresa registrades al seu nom, o en la dels seus societats sobre les quals té domini total, reverteixen al Govern. Les paraules de la Resolució de Renovació publicades al BOIB de 2005.09.08, són clares: el Govern Balear renova una “concessió administrativa de servei públic d’explotació, en règim de gestió indirecta ….”: servei públic, el que suposa regularitat, horaris estables que el públic conegui i en els que confiï, no condicionats a temporades o nombre de passatgers, i amb informació clara en estacions, fullets i pàgina web. Aplicant les tarifes legítimes. Suficient per avui, creiem. I si hem comprès aquests punts, segur que aprovarem l’examen o guanyarem el concurs, si n’hi ha. Però per sobretot protegirem i conservarem el nostre ferrocarril centenari. Salut.