Segur que més d’una persona s’haurà realitzat aquesta pregunta, especialment els darrers dies. Què està passant enguany amb l’estiu? On és calor enganxosa, on és el baf, on son les nits tropicals? El sol surt apagat, fa caloreta però no massa, s’ennigula, fa vent, fins i tot sentim trons llunyans, i arribam a tenir vespres massa frescs on, si sortim amb màniga curta, al cap d’una estona ens sentim destemplats.

La veritat és que, si bé vam tenir alguns dies tòrrids a finals de juny i pel 12 de juliol (quatre o cinc dies, no més!), s’ha de dir que la resta de dies estan essent, tèrmicament parlant, clarament inferiors al que tocaria esperar en aquesta època de l’any.

Per què tot això? És normal? Òbviament, no. La clau està en els vents i els centres de pressió atmosfèrica. Ho mirarem d’explicar una mica, acompanyat de mapes isobàrics a nivell europeu.

Les configuracions isobàriques de pressions son un autèntic puzzle, on la fortalesa dels respectius anticiclons i borrasques (que estan en una constant batalla) determinen la intensitat i la procedència dels vents dominants i, per conseqüència, el temps que ens farà. Recordem que els anticiclons giren en sentit horari i les borrasques giren en sentit antihorari (sempre a l’hemisferi nord).

Normalment, quan arriba l’estiu, el conegut front polar (circulació de vents d’oest a est en les latituds mitjanes que ens domina durant l’hivern) es va retirant de cap al nord, i ens deixa dins el complet i absolut domini de l’anticicló de les Açores, molt reforçat damunt nosaltres. Això seria el més normal dins els nostres estius. La denominam circulació zonal.

Però durant aquest mes de juliol resulta que l’anticicló de les Açores se’ns ha col.locat més cap a l’Oest del que tocaria, està anormalment bascultat cap a l’Atlàntic nord i massa poc cap al Mediterrani. I precisament la posició anormal d’aquest ancicicló genera un bloqueig que afavoreix un passadís de vents del nord de forma constant, sense interrupció, que en trobar-se amb la mar calenta, està provocant el que tots estam veient aquests dies. És la coneguda com circulació meridiana o de bloqueig.

Els precedents

Aquests fenòmens anormals solen succeir comptades vegades, però succeeixen, ja estiguem a l’estiu o a l’hivern. La seva estranya ocurrència sempre acaba essent compensada, tard o prest, per la pròpia meteorologia. Vet aquí una grapada d’exemples:

2002. És el màxim exponent conegut de temps capgirat. Durant l’hivern vam estar dins la situació 1 (típica d’estiu): no va fer gens de fred i la pluja va ser minsa. I va ser arribar l’estiu i ens vam involucrar dins la situació 2 (típica d’hivern), tenint un estiu fred i plujós. Un any de bojos, el 2002.

Però la natura sempre tendeix a compensar: l’any següent aquest caos (2003) va venir acompanyant per un hivern gelat de grans nevades i l’estiu més càlid dels últims cinquanta anys. D’un extrem a l’altre!

2006. L’agost i el setembre del 2006 van venir marcats per absència total de calor, ambient fresc i amb grans pluges i tempestes, fent que la gent es posàs la màniga llarga ben abans d’hora.

Però després d’aquesta tardor avançada, pel novembre vam tenir el que no vam veure per l’agost: se’ns tirà l’anticicló al damunt i vam arribar a 30 graus centígrads molts dies, en el que fou el novembre més càlid que es recorda a Sóller. I això no acabà aquí: va ser l’avantsala d’un hivern 2006-2007 gens fred i poc plujós. Novament una compensació?

2011. Enguany també tenim motius per pensar que el que tenim ara és una compensació del que va succeir per abril i maig, quan vam tenir temperatures elevadíssimes per l’època (de rècord).
Aquesta compensació ja va començar pel juny, on els 115 litres caiguts en les dues tempestes van convertir aquest juny en el més plujós a Sóller des de 1936.

Les previsions actuals que tenim en mà ens parlen que les temperatures, coincidint amb l’entrada de l’agost, es normalitzaran. Ja assolirem els valors normals per l’època, i ja no estarem entre 3 i 4 graus per davall el que tocaria, com fins ara. Això sí: calorades fortes no se’n veuen ni a llarg termini, simplement farà una calor “normal”.

Moltes fluctuacions

El que queda clar amb tot això és que el clima té unes fluctuacions molt marcades i a sobre, en un clima mediterrani com el nostre, estan encara més accentuades. Probablement una intensificació d’aquestes fluctuacions pugui respondre a les expectatives del complex canvi climàtic.

No hem de caure en l’alarmisme (que molts mitjans de comunicació fomenten fins a extrems insospitats) que “la mar pujarà molts metres, per la qual cosa ens anegarem”, o que “no plourà pus i morirem de set”, o que “la temporada turística passarà d’estiu a hivern donat que els estius seran mortals”, perquè no és cert. Basta veure la poca calor que fa aquest juliol, quan per juny ens havien anunciat que aquest estiu seria terrible de càlid. Sols hem fet la meitat de l’estiu, però el que duim fet fins ara ens està recordant molt a l’estiu del 2002.

El que sí pot passar amb el canvi climàtic és que poguem tenir una gamma més àmplia de fenòmens meteorològics (grans pluges, sequeres, nevades, calorades…) en un interval curt de temps, quan abans succeïen de forma més pausada i espaiada.