Fornalutx és, sens dubte, un dels indrets idonis per poder contemplar i alhora gaudir del que s’anomena el ritme de vida mediterrani: el temps passa d’una manera tranquil.la i la vida segueix un ritme pausat tan sols interromput per l’arribada dels turistes que donen una nota de color a un paisatge que ha sabut mantenir-se fidel  a la seva identitat al llarg dels anys.

Aquest paisatge gairebé idíl.lic cobra vida cada horabaixa amb l’aparició d’una sèrie de persones que el doten de vida i que el converteixen en l’escenari de les seves vides. Un cop passades les hores de més intensa calor, els carrers que envolten la plaça van cobrant vida i els seients de molts dels bancs de la plaça i de les terrasses dels bars es van omplint de gent que retorna  la vida al centre de la vila després del repòs d’una merescuda migdiada.

Tertulianes a la fresca

Catalina, Maria i Francisca són algunes d’aquestes persones que aprofiten l’arribada de l’horabaixa per sortir de casa i a la vegada que assaboreixen un refresc o un bon gelat inicien una tertúlia que els distreu i informa a parts iguals.

Catalina Ordinas Sastre és als seus 91 anys la major del grup. Més coneguda per “na Catalina de Can Creu” alterna la seva viduïtat amb les converses amb les amigues de tota la vida. És mare de dos fills  i padrina de dos néts; es sent orgullosa de ser fornalutxenca i no troba a faltar els viatges que les seves contetulianes han realitzat fora de l’illa; ja que assegura trobar-se força còmoda a ca seva i en la seva illa.

Maria  Mayol Ponset, compta al seu haver amb 84 anys, i és la mare de dues filles i padrina de quatre néts. A la vila és coneguda com “na Maria de S’olivaret” perquè fou en aquesta finca on treballà durant força anys. Bona cuinera i millor persona, Maria gaudeix de valent de poder debatre amb les companyes i amb tothom que vulgui seure’s una estona amb elles. Vídua des de fa uns anys, la seva família i la proximitat de la seva llar a la plaça han estat un bon estímul per ajudar-la a sobreposar-se a tan sensible pèrdua;  tot i els embats de la vida encara és possible sentir la seva rialla de tant en tant, símptoma més que evident de l’entusiasme que encara la domina.

Francisca Gual Sastre és la més jove de les tres, té 75 anys i és la mare de tres filles i padrina de cinc néts que s’han convertit en l’alegria de la seva vida. Coneguda al poble com “na Francisca de Can Capus” ha anat alternant al llarg de la seva vida el treball a la terra amb feines domèstiques i el treball en la cuina d’un dels restaurants més coneguts del poble. Per ser la més jove del grup compagina les converses amb les amigues amb la cura d’algun dels seus néts que li han omplert la vida després de la defunció del seu espòs.

Totes tres gaudeixen plenament de poder romandre durant algunes hores de la mútua companyia en un marc incomparable, envoltades sempre d’amics i coneguts amb qui departeixen i amb qui comparteixen moments d’alegria alternants amb altres de melangia.

Enamorades de Fornalutx

Sigui el dia que sigui la majoria de converses giren al voltant de Fornalutx: vila que les ha vistes néixer a totes tres i on han viscut i estimat profundament. Una bona part de la seva estimació ha anat dirigida -i encara hi va- cap al seu municipi natal, al qual han vist canviar força al llarg del temps: “Fornalutx ha canviat molt, explica Maria; abans la gent era més feliç que no ara i nigú no es posava amb el què feia o deixava de fer la resta.” “Ara hi ha molta gent malcriada”, respon Francisca, delerosa de calmar la seva companya.

Totes tres troben a faltar un Fornalutx més calmat, tal com era en la seva joventut; però tot i els retrets que li puguin fer, es declaren enamorades i orgulloses d’un poble que els ha permès realitzar-se com a persones i poder tirar endavant les seves respectives famílies.

Partidàries del bou

Si un tema les uneix i les exalta alhora és la posada en qüestió de la continuïtat de la festa del bou. “El vaig coronar per tres vegades quan era joveneta”, comenta Maria. “No hi ha dret que vulguin llevar una festa tan nostra” remata Catalina, mentre Francisca assegura que “sempre he vist el bou i no entenc que ara el vulguin llevar”. L’arrelament d’aquesta festa es posa de manifest en l’entusiasme amb què totes tres la defensen i l’energia que dipositen en la seva conservació: “que ens diguin on hem de firmar per la pervivència del bou que hi anirem tot d’una” exclamen a la vegada.

Gaudint de l’horabaixa

L’horabaixa és l’hora preferida per les nostres protagonistes ja que els permet poder relacionar-se amb els veïns i coneguts, al mateix temps que poden fruir d’una estona agradable al cor de la vila en uns moments on la calor de l’agost sembla donar una treva. Bones conversadores i amb una memòria privilegiada van desgranant unes converses que no per repetides deixen de ser interessants, perquè l’edat que tenen els atorga la categoria de memòria viva del municipi.

Entre converses, rialles i alguna llàgrima -dedicada sovint als seus esposos desapareguts- les contertulianes frueixen d’una existència tranquil.la en un poble que les respecta i les aprecia. Com les Parques -deesses de l’antiguitat grega que personificaven el destí i controlaven el fil de la vida de cada mortal-, Catalina, Maria i Francisca s’han convertit -des de les seves converses a la fresca- en unes bones guardianes del devenir de Fornalutx, un poble del qual se n’han convertit en una peça imprescindible.

Cau la nit, i les nostres tertulianes retornen tranquil.lament a les seves llars amb la satisfacció d’haver passat una estona agradable en la millor de les companyies, i amb la il.lusió posada en el proper horabaixa que els permetrà de bell nou tornar a refer els lligams d’amistat i records al voltant d’una bona conversa a recer de la calor estiuenca.