Estimats amics.
Ja som aquí de tornada del meu viatge familiar, amb la família i per visitar família. Moltes coses han passat des de la meva partida però la més important per mi ha estat el recolzament i paraules d’ànim que he rebut del meus conciutadans quan he arribat a Sóller. El meu article de la setmana passada titulat: “Túnel de Sóller: fent amics” ha estat d’allò més comentat i, sobretot, una demostració de que no és una curolla meva. Qui més qui manco s’ha trobat en situacions similars a la citada empresa. Bé, ja n’hi ha prou i no en vull saber res més.
Avui aprofitaré per fer una reflexió a propòsit de la meva visita a la Península i més concretament a Andalusia. Al marge de tot, he de dir que a molts de nosaltres, especialment als que ens dediquem als negocis de serveis i als que hi treballem, ens convendria passar-hi un parell de dies per veure i, sobre tot, aprendre. La gent d’aquelles terres no són com nosaltres. Tenen un altra sentit de la vida, de l’humor i del treball. Aquesta darrera part, el treball, no és allò que més els agradi però, a la seva manera, fan feina. Tenen un altra caràcter i això ni és bo ni és dolent és, simplement, diferent però un matís important.
Aquest caràcter els fa ser molt oberts i això implica també que tenen molt clara la vocació de servei al visitant o turista perquè d’això viuen. Arribar a un local era una festa per la persona o persones que ens rebien. “Buenos días… ¿Qué desean los señores?” I nosaltres: “¿Qué nos aconseja?” la seva resposta: “Pues mire….. y pa los chavales…” Mirau amics meus, us puc assegurar que a Mallorca no hi ha ni un sol lloc on l’atenció al públic es pugui comparar a la que et donen allà. Aquí, si tens sort, te demanen què vols. Bon dia i gràcies, per descomptat que no cal ni pensar-ho.
D’altra banda, qualsevol que passava per devora la teva taula, llançava un “que aproveche” que te tirava d’esquena i qualque vegada t’agafava amb la boca plena i era complicat contestar i dir gràcies. A Mallorca, les persones que estan al teu costat a una taula, normalment es fan la punyeta amb vosaltres, bé perquè parlau fort, perquè un infant plora o, simplement perquè es tard i vol ploure. De desitjos de bon profit cap ni un, ans tot al contrari, solem utilitzar allò del “mal te toc un llamp o mal rebentessis…”. Som així. No ens volem ni sabem aguantar a nosaltres mateixos.
Mirau fins on arriba l’educació i compressió d’aquella gent. Passarem allà 5 dies i jo vaig partir sense rebre ni una sola pitada. Jo era el conductor i vos podeu imaginar que el GPS no ho sap tot i, per tant, badava com fan els estrangers aquí, idò ni un sol toc “claxon”. A Mallorca, pita fins i tot la Guàrdia Civil que, per cert, ha canviat molt. Dissabte passat feien un control al Monument i n’hi havien quatre, dues dones i dos homes. Més drets que un ciri, amb una mirada altiva i sense la, suposo, preceptiva gorra de servei. Ulleres de sol a les 20’45 h quan ja era quasi fosc. Més xulos que un vuit (8).
Que cada un de vostès es prengui la reflexió que he citat com vulgui. Jo procuraré aprendre la lliçó per dos motius: el primer per millorar-me com a persona i el segon, perquè si vull que aquest paradís, font de riquesa que és Mallorca perquè aquí i d’aquí tots en menjam, no se’n vagi en orris hi haurem de posar tots de la nostra part, i molt.
