En primer lloc vull felicitar les festes malgrat les nadalenques ja hagin passat, però encara som a temps a desitjar-vos lo millor per aquest any nou que començarem demà mateix. Són molts els desitjos que ens feim cada any a l’hora de començar dia 1 de gener. Fer bonda, anar al gimnàs, no menjar tant, no beure, no fumar… però sovint oblidam la intenció de ser millors persones, més solidàries i, sobretot, viure i deixar viure. Aquest és un apunt que tots, jo el primer, ens hauríem de marcar no cada dia primer de gener, sinó cada dia quan posam els peus a terra.

Vivim en una societat que cada dia té menys valors i les persones, no totes gràcies a Déu, som més egoistes, egocèntriques i com diuen a l’altra part del continent, de cada dia ens feim més nostra la dita de: “Ande yo caliente y ríase la gente”. Em fa pena, tot assumint la part de culpa que a mi em correspon, em fa molta pena que la gent haguem tornat així i que, a més de tot, vivim a un país en el que es fa bona la lletra d’aquell tango d’Enrique Santos Discépolo que diu, entre altres coses:

“Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traïdor,
ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador.
!Nada es igual!
!Nada es mejor!
Lo mismo un burro
que un gran profesor”

Quina pena que la lletra del tango sigui la calcomania de la societat d’avui. Que consti que sempre he pensat que n’Enrique Santos quan va escriure aquest tango, devia estar ben inspirat.

Tenim una part de la classe política, no tota, corrupte o al manco imputada. Una part d’aquella gent a la que nosaltres, els ciutadans, donàrem en el seu moment la nostra confiança per administrar i guiar les nostres administracions, ens han venut i s’han fet rics. A més de tot, no parlo de ningú en concret però sí d’aquells que en són mereixedors, han fet befa del poble i a més s’enriuen de nosaltres a la cara. És veritat que una imputació no és una condemna. És veritat que sempre i en tot moment s’ha de fer valer la presumpció d’innocència, però és més veritat encara que el ciutadà, jo concretament, em sento dolgut per certes actuacions més de tipus personal de certs polítics i polítiques que fan gala de la sobèrbia que els caracteritza i que, a més de tot, algú els riu la gràcia. La mentida té les cames curtes i primer s’agafa a un mentider que a un coix. Alguns sortiran per la porta judicialment innocents però als ulls de la societat, són més que culpables.

Són culpables al manco de posar en un mal nom la feinada, més o manco encertada, que fan els polítics de poble, aquells militants que treballen per uns ideals en bona voluntat, sacrificant hores i temps de família. N’hi ha d’aquests i molts, en podem estar ben segurs. Aquests són als que a mi em fan pena, siguin d’allà on siguin. No mereixen que el seu nom es mescli dins aquella popular frase de “tots són iguals”. No és veritat, no són tots iguals, al manco els del meu poble són nobles i no són corruptes. N’estic segur. Són, tots, gent de bona fè. Una altra cosa és que ens agradi la feina que fan i com la fan. Això va a gust de tothom, però del que estic segur és que cap ni un té les mans brutes. He dit.