Estam assistint a l’espectacle més boxornós mai vist en els darrers anys per una oposició que amb l’objectiu de cercar vots no repara en criticar tot allò, anomeni’s segrest o atemptat terrorista. Un Partit Popular que pareix que està esperant que hi hagi una desgràcia per disparar totes les seves bateries contra tot allò que es mou.

Rajoy i la senyora de Cospedal estan fent una oposició bruta i antidemocràtica. En cap país de la Unió Europea hi ha una dreta tan pura i dura com a Espanya. No és que estigui deslegitimant el seu dret a criticar. La crítica constructiva és el més sa en democràcia. Però quan es converteix en desqualificacions, com les que està fent el Partit Popular s’arriba a la crispació i al desencant dels ciutadans.

El segrest de l’Alakrana s’ha convertit en una cadena d’insults per part del Partit Popular que, sota el meu punt de vista, és antidemocràtic. Quan Rajoy es dirigeix als ciutadans parlant d’alternatives al govern de Zapatero, haurà de canviar el seu sentit de l’Estat i sobretot el sentit de la responsabilitat.

Quan sent a la senyora Sáenz de Santamaría parlar del segrest de l’Alakrana tenc la sensació d’escoltar al president de Veneçuela, Hugo Chaves. Amb aquesta soltura que el caracteritza a l’hora de manejar les armes. Aquest senyor va tenir la barra de dir que s’hauria d’haver emprat la força per alliberar als pescadors. M’agradaria que li demanàs als familiars i als propis pescadors a veure si opinen com ella i molts del PP. A no ser que Sáenz de Santamaría i els seus col.legues pensassin que en comptes de dur tonyines a l’embarcació, duien armes de destrucció massiva.

Clar que el Partit Popular és expert en cercar aquesta classes d’armes. Resultat d’aquesta recerca, centenars de milers d’innocents morts.

El segrest de l’Alakrana l’han emprat simplement per obtenir rèdit polític. Només els ha mancat dir que el culpable del segrest és Zapatero. Algun dia Rajoy el culparà de la grip A i la mort de Manolete.

El més curiós és que a Rajoy no se l’ha escoltat ni una vegada culpant els segrestadors. Això és diu ser un home d’estat.

Al Partit Popular cal refrescar-li la memòria. Encara que no vulguin sentir ni parlar de memòria històrica. Però la història no la canviarà el PP. Per molt que ho intentin. Mariano Rajoy va dir que això no passa a altres. Que se’n donin conta fins a quin punt li falla la memòria. Aquesta història molt recent, ja no la recorda. Fa nou anys. Molts de nosaltres recordam el segrest de dos espanyols a Geòrgia: Antonio Tremiño i Francisco Rodríguez, ambdós retenguts en duríssimes condicions durant 373 dies. Saben vostès qui havia de gestioar aquella crisi? Era el llavors ministres de l’Interior, l’eficaç Mariano Rajoy. Va estar quasi un any a reunir-se amb els familiars. Estaren segrestats en unes condicions infrahumanes, a pa i aigua. On eren Rajoy i Aznar durant 373 dies? Possiblement Aznar estava jugant a padel o reunit amb el seu col.lega Busch, preparant la reunió de les Azores. Així és com actua el Partit Popular en temes com aquests, tan delicats i greus, com és un segrest o un acte terrorista.

El desagraït cap de màquines va fer unes dures crítiques a aquells que feren possible el seu alliberament, encara sabent que estaven pescant en aigües prohibides.

Sota la bandera vasca, aquest mariner va tenir la barra de tractar al govern d’asquerosos. Aquestes són les declaracions d’un desagraït que li salven la vida, tot i que sap que pescava en aigües prohibides. Aquest individu culpava més al Govern que no als segrestadors.

A no ser que hagués volgut fer com va dir la senyora Saenz de Santa María, emprar les armes. També hi ha unes declaracions d’un periodista impresentable anomenat Alfonso Rojas que no tenen desperdici. Va dir el següent: “A Somàlia cal bomberdajar-la fins a convertir-la en res, sense fer excepcions amb els seus habitants”. Tota una lliçó de democràcia digna d’un individu que possiblement vagi cada dia a la Vall dels Caiguts a cantar aquest himne tan guapo com és el Cara al Sol.

El que si estic segur que a aquest personatge no li donaran el premi Nobel de la Pau.