“Sólo es noticia lo que alguien no desea que se publique, el resto es publicidad”. (Matías Vallés)

Un sector de la població sollerica plora aquests dies la mort de Leonor Gallego. Familiars, companys de fe, amics i coneguts. Jo també m’afegeixo al seu dolor.

Hi va haver una temporada que sortíem juntes cada dilluns matí. A pesar de la diferencia d’edat, la seva companyia m’era d’allò més agradable. M’encantava que m’expliqués les històries de la seva joventut. M’encantava compartir amb ella, els seus «èxits» -ella considerava un èxit poder parlar amb els seus veïns.

La Leo, com carinyosament li dèiem, era una excel·lent cosidora, no sé si hi ha alguna persona que hagi estat prop de ella que no tingui com record qualque pedaç cosit per ella.

De fet, fins i tot en el seu llit, en el que lentament ens anava dient adéu des feia uns anys, el seu cervell seguia treballant i cosint.

Amb ella ha desaparegut una part de la història de les cosidores de Sóller i de la seva indústria tèxtil. Va ésser una de les darreres a treballar-hi. Testimoni fidel d’una època, d’una fe i d’uns principis.

Lluitadora, i sempre preocupada pels seus, en especial el nen dels seus ulls, en Samuel. Li encantava que tingués aquest nom bíblic, i esperava que qualque dia fes honor a la significació del nom que porta, perquè ella podés sentir-se’n orgullosa.

Esperava la resurrecció terrenal, per poder tornar-se a trobar amb la néta que duia el seu mateix nom. Ella n’estava convençuda, tant com per predicar-ho, rebent molt sovint els cops de porta i el insults de la gent, de vegades de gent molt més jove que ella, incapaç de respectar ni tan sols la seva edat.

En el món que vivim, mantenir una fe viva és una proesa, i ella la va aconseguir. Per aquest fet només tinc paraules d’admiració.