Aquest escrit, no vol ser un article polític sinó que és per donar constància d’un fet social, cultural i històric que, per determinats interessos, alguns volen que passi a l’oblit.

Actualment vivim una aparent  exaltació de la defensa de “lo propi” i de les arrels “nacionals” dels pobles. Així, veim com agafen força moviments o partits amb discursos “nacionalistes”, però… ens hem aturat a reflexionar si  aquests partits veritablement defensen les nostres arrels? Defensen realment uns valors nacionals, arrelats en el llegat dels nostres avantpassats, que ha forjat el nostre present, o sols es defensa un canvi en les relacions institucionals i territorials que ens dugui a crear un estat independent d’un altre, però podrit pels mateixos mals, i punt?

L’autèntic “ser” nacional, fonamentat en la cultura, llengua, història, relacions humanes, creences, idiosincràsia i, en definitiva, el sentiment d’una col.lectivitat humana amb interrelació amb la seva terra, és el que constitueix la pàtria (pater = pare). No passa desapercebut que els qui avui volen passar per ser els més afèrrims i radicals defensors del nacionalisme, reivindicant “pàtries” independents, precisament són uns dels qui  més ataquen, desprecien i renuncien a un dels pilars bàsics del fet patri: la religió. Ara està de moda el laicisme despòtic (que no és el mateix que aconfessionalitat) i la demolició de qualsevol valor que es pugui considerar religiós, i pel que veim molts de “nacionalismes” radicals  són els més enfervoritzats partidaris d’aquestes polítiques laicistes, fent costat als tradicionals enemics de la religió, és dir, els partits històricament fonamentats en l’internacionalisme i el marxisme. La veritat és que la cosmovisió atea de la majoria de partits “d’esquerres” (influenciats pel marxisme), els fan totalment incompatibles amb la defensa d’un concepte nacional integral (pàtria), d’aquí que avui tenguem aquests “pseudonacionalismes”, barreja de liberalisme i marxisme, que al cap i a la fi, no es poden considerar autèntics defensors del sentiment nacional pels motius exposats. Tampoc són vàlids aquells nacionalismes liberal-burguesos, on per a ells el nacionalisme no és més que una excusa per muntar el seu “tinglado” d’interessos econòmics i privilegis personals i que per descomptat també són clarament laicistes; a aquests partits burguesos se’ls ha de dir ben clar que qui no lluita per la justícia social no estima la pàtria. Qui estima la pàtria no la mira sols amb l’ull dret o sols amb l’ull esquerra; la mira de front!

Tot això no és retòrica buida. Si analitzam la nostra història, aquesta ens confirma que el sentiment nacional sempre ha anat indissolublement lligat al sentiment religiós, fins a tal punt que no podem considerar un sense l’altre. L’esperit de la reconquesta dels regnes hispànics front l’Islam . El propi rei Jaume, ens deixà constància d’aquesta simbiosi fundant nombrosos pobles amb noms de sants i verges i edificà la majestuosa Seu… Fins hi tot s’ha de dir que les homilies d’Organyà, que són els primers documents literaris que es coneixen en llengua catalana, són uns comentaris  sobre els textos evangèlics. Déu i pàtria sempre s’han donat la mà a les terres hispàniques.

Pocs lectors sabran que l’actual himne de Catalunya, “Els segadors”, també és fidel testimoni del que acabam de dir. L’actual lletra de “Els segadors” data d’aproximadament l’any 1900, però el seu autèntic text té les seves arrels en la tradició oral i en  una primitiva cançó nascuda dels fets ocorreguts l’any 1640 (sublevació catalana). Aquesta antiga lletra de “Els segadors” tira pel terra la manipulació política dels qui ens volen fer creure que aquest himne neix com un sentiment  antiespanyol i antitradicional; res d’això, és un himne que defensa la llibertat, no front a Espanya, sinó front a l’abús d’un rei despòtic i tirà, i fa múltiples al.lusions a la tradició catòlica. Així la lletra antiga, refereix a Catalunya no com a estat o nació, sinó que diu “Catalunya, comtat gran, qui t’ha vist tan rica i plena. Ara el rei nostre senyor declarada ens té la guerra”. També fa una defensa de la tradició catòlica, ultratjada pels saqueigs dels “tercios” del nefast Felip IV, Així diu: “N’han cremat un sagrat lloc, cremen albes i cassulles, i caporals i patenes, i el santíssim sacrament, alabat sia per sempre”. Déu i Pàtria, es tornen a conjugar, en aquest fragment de la versió antiga dels segadors: “On és vostre capità? On és vostra bandera? Varen treure el Bon Jesús tot cobert amb un vel negre: Aquí es nostre capità, aquesta és nostra bandera! A les armes, catalans, que ens han declarat la guerra!”…

També potser que molta gent ignori que en la guerra de successió entre Felip V i l’arxiduc Carles d’Àustria (els seus partidaris s’anomenaven maulets), l’11 de setembre de 1714, Rafel de Casanova veint-se derrotat en el setge de Barcelona, es va posar al front de les tropes catalanes, agitant… no la quatribarrada, sinó la venerada bandera de Santa Eulàlia, on hi figura la imatge de la santa amb palma i creu…

Aquells catalans que conqueriren Mallorca, seguint l’estendard de la creu o d’aquells que cantaren per primera vegada “Els Segadors” o aquells maulets que veneraven els símbols religiosos, tot ells que durant la història defensaren els seus sentiments i llibertat, no dubteu que avui tornarien a treure la falç i el garrot, però per apallissar i fer fora a ateus grupúsculs fanàtics i corruptes polítics que se’ls donen de “patriotes” i han usurpat a la història noms i banderes, però els seus programes i actuacions demostren que reneguen i es burlen de les arrels i sentiments que forjaren el seu poble i, per tant, tenen una idea aberrant o esquizofrènica  del concepte de nació o pàtria. Evidentment, això és aplicable a qualsevol concepte exclusivament “territorial” de nacionalisme. Així un nacionalisme espanyol, que també renegui de les arrels cristianes de la nostra cultura i del nostre ésser, tampoc no es podria definir de nacional.